L’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) ha estat històricament un centre de pelegrinatge de músics valencians que volien rebre una formació orientada cap al món de la música tradicional. De les aules del centre català han sorgit projectes que posen al mig de la diana la música d’arrel valenciana, com ara la Xiromita Trad Project, liderada per l’exdolçainer d’Obrint Pas Miquel Gironés; o Tarquim, el grup que encapçala el flautista i saxofonista Pau Vidal.
En 2016, el valencià criat musicalment en la banda de la Unió Musical l’Horta de Sant Marcel·lí de València va plantejar-se fer un disc del seu projecte de final de carrera. Mar endins (Taller de músics) és el primer treball discogràfic del grup, que compta amb col·laboracions de luxe com Pep Gimeno ‘Botifarra’, Josep Aparició ‘Apa’ i el multiinstrumentista Efren López.
Aquest divendres, Pau Vidal, Bruno Calvo, Albert Costa, Marc López, Joel González, Vic Moliner, Aleix Bou i Jordi Rodríguez debuten a València, on presentaran, en el Festival de Jazz del Palau de la Música, la capacitat improvisatòria de Tarquim a partir de melodies tan familiars com el Bolero de Castelló, un cant de batre i La Muixeranga d’Algemesí.
Pau Vidal on va començar amb la música?
Vaig començar amb huit o nou anys en la Unió Musical l’Horta del barri de Sant Marcel·lí. Aquell va ser el meu primer contacte amb la música. De fet, sempre que em demanen un currículum ho pose, perquè per a mi ha sigut molt important. D’allí ha eixit una bona quantitat de músics que després han fet carrera dins de la clàssica, el jazz o les músiques més modernes. L’inici, per a molts, està en les bandes.
Per què marxares a Barcelona per a estudiar jazz?
Realment perquè em van agafar allí. També perquè l’especialitat de jazz al Conservatori Superior de Música de València estava acabada de posar, encara estava com una mica en construcció i no hi havia en aquell moment professor de flauta. Aleshores vaig decidir fer les proves a Barcelona.
Què suposa per a Tarquim actuar dins del Festival de Jazz del Palau de la Música?
Per a nosaltres és una alegria perquè fa només un any que vam traure el disc i encara no havíem tingut la possibilitat de presentar-lo a València, que és la ciutat d’on ix tot: la idea i el projecte que dóna sentit a Tarquim. És una alegria tremenda i més pensant que serà dins del Festival de Jazz del Palau, que està coorganitzat amb la gent del Sedajazz, que també forma part del background del grup com a institució molt important del foment de la cultura a València.
Quin vincle teniu amb Sedajazz?
Personalment, el meu primer contacte amb la música improvisada va ser a Sedajazz, amb tot els músics amb qui vaig començar a estudiar i que veia en les jams, que eren un referent per a mi. Tots ells provenien de Sedajazz com Latino, Perico Sambeat, Toni Berenguer o Vicent Macià. Tinc una relació directa amb tota aquesta gent, que duu molts anys en la moguda i estan treballant-s’ho per a dur la història endavant.
D’on ve el nom del grup i què representa?
Tarquim és el sediment que queda en un camp després d’una inundació i, encara que jo em considere de ciutat, faig un paral·lelisme amb el que significa la tradició valenciana per a mi. La tradició valenciana, musicalment i culturalment, és com una cosa que queda, com un sediment que ha agafat una influència important a l’hora de fer cançons. Aleshores, diem-ne que la música tradicional valenciana és el sediment que fa que existisca Tarquim.
La idea de portar la música tradicional als llenguatges del jazz d’on naix?
Naix primerament d’un pensament que em vaig haver de plantejar: com és possible que la música tradicional valenciana no forme part, de manera considerable, del meu background musical. Clar, jo venia d’un altre món, del de la clàssica i la música moderna. La tradicional m’agradava perquè l’havia escoltada en les festes d’algun poble on hi havia una cercavila de dolçaines i tabals, però sempre des de fora. Aleshores, un dia vaig pensar que podia posar-me a investigar, a veure què en trobava. En aquell moment acabava la carrera de jazz i havia de fer un projecte final. Com que havia estat estudiant la música tradicional durant uns anys i seguint altres exemples de músiques tradicionals que havien estat enfocades des del jazz i la música improvisada, com la música cubana, aleshores va sorgir això, de la necessitat de retrobar-me una miqueta, de trobar el meu lloc en la música que volia fer.
Com defineixes Mar endins, el vostre primer disc?
Les etiquetes em costen una mica i més quan les eixides són difuses, però, Mar endins, podríem dir que és una fusió de música tradicional valenciana, des de melodies, compassos, ritmes i lletres, amb una manera d’entendre la música improvisada o el jazz des de la composició, la instrumentació i l’harmonia.
Podríem establir un paral·lelismes entre el Latinjazz i la proposta de Tarquim?
Sí, existeix, és com deia abans: hi ha moltes músiques tradicionals que s’han fusionat amb el jazz. Justament ara he estat un temps a Cuba estudiant i allà això és molt clar. Tota la música que fan ells, siga moderna o antiga, sona a cubana, té com un segell personal. Jo volia intentar això, fer una música que sonara a valenciana intentant traure els elements característiques d’eixa sonoritat que potser tenim al cap però que no sabem molt bé què és i fer una mica això, jazz valencià. Encara que sense massa pretensions, simplement era una qüestió de voler trobar una música que fóra propera d’on jo vinc, de la meua tradició.
Després del primer disc, seguiu treballant amb aquest objectiu, partint de la tradició per a crear nou material i potser un nou disc?
Sí, la idea és continuar fent perquè la tradició musical valenciana és molt rica i obri un marge de possibilitats molt gran. La idea és seguir ara tocant i presentar el disc en els màxims llocs possibles, però a poc a poc seguim treballant per a fer un segon disc.
Una de les propostes del disc pren la melodia de La Muixeranga. Ha estat fàcil o difícil introduir-la en el llenguatge jazzístic?
És curiós perquè La Muixeranga està molt versionada, n’hi ha de molts estils diferents, però va ser l’última cançó que vaig composar i em va sortir quasi sola. De fet, va ser de les menys premeditades i a nivell d’arranjaments és la més senzilla. És una melodia increïble i com que té tanta força i simbolisme, partint del respecte, però, em va resultar fàcil.
El cant de batre també té un paper important en el disc. Quines dificultats presentava a l’hora de passar-lo pel sedàs del jazz?
En directe fem una improvisació amb més gent, on utilitzem el cant de batre com a matalàs harmònic que tradicionalment es mou entre un nombre reduït de notes o modes determinats. El jazz, el que ofereix, és una sèrie d’obertures amb una paleta de colors increïbles. Aleshores, a partir d’eixos modes que formen part de la música tradicional valenciana, però que també estan en la tradició de la Mediterrània, a través del jazz i la improvisació, pots donar-li al cant de batre unes altres direccions.
Com està el panorama jazzístic valencià?
La veritat és que no tinc l’ocasió de baixar molt, però tinc amics valencians que són músics i em diuen que la cosa creix molt ràpid, que cada vegada hi ha més músics i més gent engrescada en el jazz. Supose que passarà com a Barcelona, que faltarà circuit estable, amb programació de base i amb unes condicions laborals dignes per als músics. La precarietat laboral és una cosa que també compartim València i Barcelona.
