Passat l’equador de la legislatura, la vicepresidenta i consellera d’Igualtat i Polítiques Inclusives fa balanç, abans de marxar uns dies de vacances d’estiu, del darrer curs polític, els primers dos anys de legislatura i els reptes de futur que s’ha posat el Consell de cara als últims 22 mesos abans de les eleccions del 2019. Mónica Oltra fa en aquesta entrevista una defensa tancada de la seua gestió i de la de tot el Consell, però reconeix que està sent difícil reparar alguns aspectes heretats els governs del PP i aprofundir, a sovint per l’oposició del Govern d’Espanya, en les polítiques que van animar la formació del govern del Botànic: aquell “què” que havia d’anar per davant de les persones triades per a liderar el canvi.
El seminari d’estiu ha servit per a valorar el compliment de les polítiques del darrer semestre. Ampliant un poc la mira, quina nota es posa el Consell dels primers dos anys de govern?
Més que nota, que no ens correspon a nosaltres posar-nos-la, els seminaris estan fets amb una intenció molt clara: la de planificar i avaluar. Els governs del Partit Popular funcionaven per ocurrències. Nosaltres vam dir que volíem funcionar per estratègies i per planificació. I com es planifica? En qualsevol grup humà, ja siga una empresa o una associació, et planteges objectius i després avalues el grau de compliment d’eixos objectius. Jo sempre ho dic: avaluar suposa dir què has complit i explicar què no has complit i per què no ho has complit i ha d’haver-hi una raó que siga plausible.
Tenim un gran full de ruta, que és l’Acord del Botànic, que, a més, està ara reeditat, el Botànic reloaded. Després, el que fem als seminaris del Consell és concretar cada semestre quins són els objectius per al compliment del full de ruta. En el d’Ademús hem avaluat els tres seminaris anteriors –Morella, Torevella i Sagunt– i tenim un grau de compliment del 78%. És a dir, de 187 mesures hem complit 147 objectius, que jo crec que és satisfactori. A partir d’ací, cadascú que pose la nota que crega. En eixe sentit ens deixem controlar per la ciutadania, no només pels òrgans de control estatutaris o reglats o les Corts.
Podem, un dels partits que dóna suport al govern ha criticat, però, que l’avaluació la facen vostés mateixos.
Nosaltres el que diem és “aquest és l’objectiu i està complit per aquests motius”. Si proposem, per exemple, la Llei Trans, en el moment en què l’avantprojecte està aprovat, hem complit l’objectiu. Tots els objectius que complim tenen una traçabilitat. Al costat hi ha una casella on diu en quin diari oficial s’ha publicat o en quin òrgan s’ha pres la decisió. Després això passa a les Corts i té un altre recorregut, però els objectius del Consell sí que està molt clar quan estan complits i quan no. Tot es pot verificar.
Cada conselleria s’ha fixat cinc deures per als pròxims sis mesos però, en una visió de conjunt, quins considera que són més importants per al Consell en un futur immediat?
És difícil respondre. Per exemple, a la meua Conselleria ens hem posat setze objectius i d’ací hem extret els cinc més importants per a nosaltres. Aleshores, ja hi ha una selecció del que considerem més important, perquè les conselleries fem més que aquestes cinc coses. Hi ha una qüestió important, en general, en aquest seminari de govern, i és que ja comencem a fer polítiques 100% del [govern] Botànic. Fins ara hem estat desenrunant la desfeta que ens van deixar. Fins ara hem estat reparant drets que s’havien retallat; hem estat reconstruint la imatge de la Comunitat; hem estat, d’alguna manera, refent el que s’havia desfet. Hi ha coses molt bàsiques, com ara el programa Xarxa Llibres, eliminar el copagament farmacèutic, eliminar els copagaments socials als centres de dia i als centres ocupacionals, tornar a les persones majors que estan en residències la paga extraordinària que el PP els havia confiscat, eliminar barracons… Tot això eren reparacions, però no era posar en marxa les polítiques del Botànic, que van molt més enllà. Què és 100% Botànic? El que passa dins de l’aula: quins projectes pedagògics volem posar en marxa, com volem ensenyar, quins projectes vitals volem que isquen de la formació que fem a l’aula en la transmissió de coneixement i valors, i què passa en una residència.
Pel que fa a la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives, quins deures s’ha posat d’ací al desembre?
Una de les coses que més m’agrada d’aquest seminari és que, per fi, la igualtat és una eina transversal. Per exemple, un dels objectius que té Justícia és el Pla d’igualtat per a dones en situació de violència de gènere. Igualtat està impregnant totes les àrees del Consell i això és important. Els cinc objectius més importants que ens hem marcat per a aquest semestre són posar en marxa el concert social; iniciar la tramitació de la llei de serveis socials; regularitzar les prestacions econòmiques individualitzades a les famílies acollidores, de manera que no estiguen subjectes a pressupost, sinó que es dignifiquen aquestes ajudes i que es puguen pagar a mes vençut, igual que fem en dependència; iniciar la tramitació de la Llei LGTBI, que ens situarà entre les comunitats pioneres d’Espanya i que inclourà la Llei Trans i la d’igualtat LGTBI, i el pla de reordenació dels punts de trobada familiar, que també és molt important, on volem posar els drets dels xiquets per davant de qualsevol altra consideració.
Pel que fa al concert social, quins canvis suposa en la prestació dels serveis assistencials?
Posar en marxa el concert social vol dir donar estabilitat a les entitats sense ànim de lucre, que, al capdavall, el que estan fent és cobrir un servei que hauria d’haver prestat l’Administració i no ho va fer. En lloc d’estar funcionant per subvencions, funcionaran per concert, com en educació. Es tracta de la gestió de centres de discapacitat, de menors, de persones majors, de dones…
I la nova llei de serveis socials?
Aquesta llei ha de substituir la de l’any 97. Les polítiques socials que hem fet en els darrers anys han de quedar blindades en una llei. Es tracta d’un objectiu de legislatura i no només de semestre.
Sobre la gestió feta, acaba un curs complicat. La crisi dels centres de menors ha sigut la més complicada que ha hagut de gestionar durant aquests dos anys?
És difícil de valorar. Ha sigut molt mediàtic, però hi ha tantes coses difícils de gestionar en una conselleria on faltava de tot i tot estava per fer… També ho va ser la sentència del Tribunal Superior de Justícia que va tombar i va declarar il·legal l’aplicació del model de residències de majors Blasco-Cotino, que ens ha tingut en una situació en què hem hagut de convocar un concurs de 3.300 places per a legalitzar les que es van quedar en situació d’il·legalitat. En el cas dels centres de menors ha sigut, efectivament, adonar-nos que el sistema residencial per a xiquetes i xiquetes estava per a reformar. Però jo en el moment que ho vaig denunciar vaig plantejar els problemes i la solució, les dues coses. Vam fer públics els problemes quan ja teníem la solució.
I eixes solucions passen per aplicar quines mesures?
Ara estem reordenant tot el model residencial duplicant plantilles en els centres de menors, amb la intenció que els xiquets tinguen un itinerari individualitzat. Hem de fer que cada xiquet tinga una vida el més pareguda possible a la que tindria si visquera en una família. Tot això ha sigut molt mediàtic i és un tema molt sensible, però hi ha hagut moltes altres qüestions difícils també en la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives… En la nostra Conselleria estava tot per fer.
Amb l’avantatge que dóna el temps, canviaria alguna cosa de la gestió que va fer la Conselleria de la problemàtica?
Crec que era una cosa que calia fer pública. Quan vaig comparèixer a les Corts Valencianes, vaig dir que hi ha dos grans tabús en la nostra societat. Un és la mort i l’altre és l’abús als xiquets. El maltractament als menors està molt més instal·lat en la societat del que pensem. Així ho diuen les estadístiques. El maltractament infantil està com estava la violència de gènere fa vint anys: invisibilitzat, tapat. Però passa. Passa en les famílies, passa en associacions i passa en centres educatius. El problema és que els xiquets no tenen veu i calia posar-los-en. Nosaltres vam decidir que, mentre estiguera aquest govern, els xiquets tindrien veu. És arriscat però teníem clar que és un tema que cal visibilitzar, encara que ens dolga com a societat. Perquè si no visibilitzem el tema, no podrem posar-li solució.
Després de la denúncia, en quin punt es troba la situació dels menors que vivien als centres on es van detectar les deficiències?
Ara mateix estan eixint les contractacions amb la nova regulació, que suposa un augment molt important de les plantilles, per a fer aquest treball individualitzat amb els menors als centres de protecció. Hem tancat el centre de Montolivet i els xiquets ara estan en altres ubicacions, bé amb famílies, bé en altres centres. Ja hi va haver un informe de Fiscalia l’any 2011 que deia que s’havia de desmassificar el centre i, tot i això, van arribar a 120 xiquets, quan la capacitat era de 55 persones. Nosaltres el que vam fer va ser anar desmassificant-lo fins que hem pogut tancar-lo i ara veurem quin ús li donem al centre.
De moment hem apostat per l’acolliment familiar amb campanyes de sensibilització. Per a nosaltres, la situació ideal és que els xiquets estiguen en famílies, no en centres. Pel que fa a la part residencial, hem ampliat les plantilles i amb instruccions molt clares sobre el fet que els centres han de tindre un projecte educatiu, un projecte pedagògic. També en la part de promoció de la infància, perquè ens oblidem que, afortunadament, hi ha molts xiquets i xiquetes que no estan tutelats per la Generalitat i que en l’elaboració de la Llei d’Infància i Adolescència estan participant els Consells Municipals Infantils, seguint eixa idea que tenim de donar-los veu als xiquets i que siguen protagonistes de la seua llei, no només receptors.
Pel que fa a la violència contra les dones, fa uns dies es va tancar l’acord del Pacte d’Estat. Al País Valencià es firmarà al setembre. Quina diferència hi ha entre tots dos pactes?
Són acords de diferent naturalesa. El que se signarà al Congrés és un pacte entre formacions polítiques. El nostre serà el primer gran pacte que no és només un pacte entre partits. Nosaltres, en el pacte valencià contra la violència de gènere, hem introduït la col·laboració entre diferents governs, les formacions polítiques i la societat civil, associacions feministes, associacions de premsa, sindicats, empresaris i empresàries, les universitats, associacions de supervivents, representants de forces i cossos de l’Estat, policies locals, l’Agència Valenciana de Seguretat, el Poder Judicial, la fiscalia… Aquest pacte abasta tot, perquè en les institucions també està el Govern d’Espanya, els governs municipals, les diputacions i el govern autonòmic. Estan tots els poders que, en algun moment, poden intervindre en un procés de violència de gènere o de protecció de les dones i això té una complexitat major, però també una solidesa molt gran.
Nosaltres diem que la violència masclista és una guerra contra els agressors i, per a guanyar aquesta guerra, cal tota la societat. Talment com vam véncer el terrorisme d’ETA, hem de véncer el terrorisme masclista. Per exemple, una de les qüestions que ja està tancada és que equipararem les ajudes de la Generalitat a les víctimes de violència de gènere amb les ajudes a les víctimes del terrorisme. Això és també un símbol molt important. Està clar que una societat que mata les seues dones és una societat malalta.
