La gestió de la Generalitat està marcada per la difícil situació que travessen les arques públiques. Al deute públic se suma la manca de finançament autonòmic que frena el ritme que al Consell li agradaria imprimir a les seues polítiques. A més, el Govern del Botànic s’ha trobat amb una inesperada oposició, la dels tribunals a algunes de les seues polítiques denunciades pel PP, el Govern d’Espanya o determinats sindicats. La vicepresidenta i consellera d’Igualtat i Polítiques Inclusives, Mónica Oltra, explica quina és la relació de la Generalitat amb l’Estat i analitza el tauler polític valencià i com els partits de govern (PSPV i Compromís) es relacionen amb els de l’oposició (PP i Ciutadans).
A l’inici del nou mandat del PP, amb minoria al Congrés, des del Consell es va celebrar el canvi de tarannà del govern espanyol. Sembla que sols va ser un miratge tenint en compte l’hostilitat del govern de Rajoy envers algunes mesures del Botànic.
El Govern d’Espanya ha d’aprendre a moure’s en una tessitura en què no té majoria absoluta i, molt menys, un poder absolut. Associada al poder absolut va sempre l’arbitrarietat i aquesta, juntament amb l’abús de poder, és l’antesala de la corrupció. Aquesta és una lliçó que ha d’aprendre el PP. El Govern d’Espanya es relaciona amb nosaltres a força de recurs. Encara no s’ha aprovat una llei i ja estan amenaçant de recórrer-hi en contra quan alguns articles que ens han recorregut a nosaltres, en altres comunitats autònomes no ho han fet, de manera que demostren que la seua actuació és arbitrària. La relació amb Espanya volem canalitzar-la cap al diàleg i la cooperació institucional, però per a això el Govern d’Espanya ha d’aprendre a tractar amb equitat tots els territoris.
I ha d’aprendre també a gestionar la pluralitat i que no poden ser arbitraris, ni abusar del poder, ni tractar-nos com si fórem una comunitat de segona, cosa que fan amb el finançament. Ho demostren quan ens neguen la regularització del deute que altres comunitats autònomes sí que han tingut i que en el nostre cas està més justificat que en cap altre; ho fan quan elaboren els Pressupostos Generals de l’Estat i ens situen a la cua de les inversions… I el problema no és ser els últims, perquè algú ha de ser-ho. El problema és la diferència abismal entre qui més té i qui menys té. Per exemple: en la gestió de l’IRPF, la gestió del 0,7 social, a nosaltres ens assignen 13 milions d’euros i a Castella i Lleó 20 milions, quan tenen la meitat de població que nosaltres. Diràs que ens ha mirat un tort i pareix que el tort és el govern d’Espanya.
Aquesta relació a colp de recurs, l’entén com a una guerra de partits o com a una diferència en la manera d’entendre les competències de cada administració?
Crec que hi ha un problema d’aprenentatge. El Partit Popular ha d’entendre què són les relacions de lleialtat institucional i no vol entendre-ho. La lleialtat institucional exigeix que t’hages de relacionar de govern a govern, no només amb les persones del teu partit. Quasi sempre, quan ve un ministre ací, se’n va a la seu del Partit Popular. Això no és normal. Perquè, a més, ve com a ministre, amb els mitjans oficials del Govern, i no ve per a reunir-se a la seu del Partit Popular. Allò normal seria reunir-se de manera oficial amb el govern de la Generalitat i no com fan amb la presidenta del PP i els diputats del seu partit a les Corts. S’ha de ser molt higiènic amb aquestes coses però ells sembla que encara no ho han entés.
Com valora l’estratègia d’oposició del PPCV?
Ells el que estan fent és pressionar el Govern d’Espanya perquè ens ofegue econòmicament, perquè retarde l’arribada del Fons de Liquiditat Autonòmic, perquè retarde la liquidació del model de finançament de 2015… [Alberto] Fabra, a aquestes alçades, havia ingressat 2.500 milions d’euros, perquè era any electoral. Això tampoc és normal, que el FLA no tinga un calendari fixat a priori. El que fa el Partit Popular de la Comunitat Valenciana és pressionar el Govern d’Espanya perquè faça l’oposició que ells fan ací. Un govern no pot ser l’oposició d’un altre govern. I, òbviament, poc patriòtics són els membres del PP valencià. La senyora Isabel Bonig, si representara realment els valencians, hauria d’ajudar perquè ací arribaren els recursos per a garantir els drets dels valencians i valencianes, no pressionar el Govern d’Espanya perquè ens ofegue econòmicament, perquè ens ofegue a recursos i perquè retalle els drets de valencians i valencianes.
En aquest moment la senyora Bonig és una arma en contra dels drets dels valencians i valencianes, a fi de tornar ella al poder. Això sí que és ser mesquí perquè, com a representant que és a les Corts Valencianes, el que hauria de procurar és que a la seua gent els vaja bé. I la seua gent són els valencians i valencianes, no les sigles del Partido Popular.
I el paper que juga Ciutadans, amb qui el Consell ha aconseguit traure endavant diverses lleis?
Jo crec que això és un parlamentarisme normalitzat. Quan véns de 20 anys de corró parlamentari, arribar a acords amb grups que no sustenten el govern, una cosa que en altres països és una cosa normal, ací sembla una cosa insòlita. Nosaltres som uns grans dialogants i si podem aprovar una llei amb els vots de quatre partits, millor que de tres. En aquest sentit, nosaltres tractarem de continuar involucrant-los i fent que, en aquelles que puguen ser, ells també se senten partícips de les lleis que promou el Consell.
Defineix el Consell com un govern de “grans dialogants”. Aquesta és la clau de l’èxit de la fórmula del mestissatge?
El mestissatge és la ferramenta que ens empenta a dialogar. El mestissatge provoca que tots sapiguem que fa cadascú i que no hi haja dialèctiques entre partits sinó entre conselleries i, com que tots dos partits de govern estem en totes les conselleries, al remat, tots sabem què passa en cada departament.
Tem que, amb l’aproximació de les eleccions, el mestissatge comence a deixar de funcionar tan bé?
Crec que això no té per què passar. Si que és veritat que tot el món ho diu i sembla una profecia. A principis de legislatura el president i jo ens vam prometre que açò [el mestissatge] havia de ser una fórmula d’èxit. I, en aquest sentit, cal recordar que ja hem passat dues campanyes i el govern no se n’ha ressentit. Hi ha un exemple que ho fa palés. En la campanya de les generals de juny passat, Montoro va anunciar que no arribava el FLA. Per casualitat, aquell dia estàvem tots dos a Alcoi. Doncs vam parar la campanya i vam fer una roda de premsa conjunta com a president i vicepresidenta per a retraure a Montoro el xantatge. Quan vam acabar, cadascú va continuar amb la seua campanya. Jo crec que açò va ser un símbol molt potent que va passar un poc inadvertit.
Com és la relació que manté amb el president Ximo Puig?
És molt bona. Són exemples que formen part de la vida privada però jo amb el president quede sovint i, a més, no sempre en despatxos sinó en ambients més relaxats. La relació personal també és molt bona. Jo he anat a Morella amb els meus fills i he estat amb ell i sense ànim de fer-ho públic. Si la relació no fóra bona, no hi hauria necessitat de fer-ho.
