Joanfran Rozalén és gerent de la companyia de teatre La Dependent. Els alcoians ja duen vora tres dècades donant vida al teatre valencià, conjugant la tradició amb l’avantguarda i atorgant sempre un lloc destacat als autors del país i la seua llengua. Rozalén conversa sobre els moments més rellevants de tots aquests anys de trajectòria que són també contemporanis a l’evolució de les arts escèniques al País Valencià.
Quin és el punt de partida de La Dependent, és a dir, quan i com comença a gestar-se la companyia?
La Dependent és hereva, en certa mesura, d’una antiga companyia que hi havia Alcoi i que es deia ‘La Cazuela’. A finals dels huitanta, es produeix una escissió en aquest ens que feia teatre amateur i aficionat però amb una llarguíssima i dilatada trajectòria. Va aconseguir un Premi Nacional de teatre en 1967 i aglutinava, en eixa època, molta de la gent que fa teatre i té inquietuds escèniques a Alcoi. A finals dels 80, es produeix un trencament perquè hi ha una via que pretén fer teatre professional i eixa via es consolida amb La Dependent.
Per què l’aposta pels textos d’autors valencians i pel teatre gairebé exclusivament en valencià?
No hi ha militància, no és una qüestió militant de País Valencià, és una qüestió natural. A nosaltres ens ve així. Alcoi és una ciutat catalanoparlant, és una ciutat que ha expressat molts vessants de la seua cultura en valencià i la tenim com a llengua mare per a poder parir els espectacles. Hem fet algunes versions de textos d’autors valencians en castellà, però els espectacles els parim sempre en valencià. Potser som de les poques companyies que estan en aquesta tessitura. És la nostra aposta, ens ha agradat i ens agrada. La veiem com una llengua molt hàbil i bonica per a fer teatre i pensem que si no representem nosaltres els nostres autors, no vindran els alemanys a representar-los.
Açò ha suposat un condicionant per al vostre desenvolupament o tot el contrari?
Ara que ho planteges, potser tinga un component una mica conservador i la gent podria pensar que ens tanquem portes. Bé, podria ser. A nosaltres no ens importa, hem anat treballant, hem anat presentant projectes i tirant-los endavant. No ens ha suposat cap tipus de condicionant. És una manera natural que s’expressa des de la més profunda quotidianitat. No hi ha cap barricada ideològica, nosaltres fem les coses d’aquesta manera i, el que ha volgut entendre-ho, ho ha entés. Amb els nostres espectacles hem circulat per distints circuits de fora del País Valencià, ja no sols de Catalunya i les Illes, on hem anat de manera molt profusa i moltes vegades. A més, hem pogut anar a Madrid o hem pogut anar al circuit de Castella-la Manxa.
Quins principis vos caracteritzen com a companyia i com definiries el teatre que interpreteu als escenaris?
Un teatre amb un gran compromís ideològic i social. Els nostres espectacles diuen coses, unes vegades des de l’humor i unes altres des de la tragèdia. Ens interessa contextualitzar el que passa al País Valencià i ens interessa en la mesura que ho podem expressar i fer de mirall amb les nostres propostes. És un teatre molt elaborat, són produccions molt ben ajustades i tenen un component social i ideològic molt marcat. Aquest darrer any vam rebre un guardó honorífic d’AVETID (Associació d’Empreses d’Arts Escèniques del País Valencià). Tampoc és una cosa que anunciem a tots els llocs. Per a nosaltres, sempre, el camí és fer les coses bé. El millor espectacle és aquell que encara està per fer.
Porteu pràcticament tres dècades d’existència, quines diries que han estat les claus per a poder aconseguir-ho?
Nosaltres és que sempre hem treballat. Som una companyia que ha obtingut algunes subvencions, que les hem gaudit, però hem viscut dels espectacles que anàvem fent. Algunes temporades hem produït coses que ens interessaven més i algunes altres hem hagut de recular i abandonar una mica eixos espectacles i fer coses de caire més nutritiu. No sabria dir-te, supose que és un còctel de gestió i una certa habilitat. També, encara que jo estiga ací fent de bust parlant, hi ha molta gent implicada que, encara que no estiga directament relacionada a nivell societari amb La Dependent, aporta idees i arguments que es tenen molt en compte. Decidim fer una cosa i intervenen els autors, directors i intèrprets i més gent.
Com resumiries aquests quasi trenta anys dedicats al teatre i quins moments concrets destacaries de la vida de la companyia?
Jo em considere un constructor d’èxits, el que passa és que he tingut també molts fracassos. Hem apostat per les coses, hem decidit mantindre un tarannà molt concret i això ens ha dut fins ací. És difícil destacar un moment concret perquè hi ha molta gestió darrere dels espectacles i després ens costa molt, en aquest país, traure algunes coses endavant.
A banda de produir teatre, a La Dependent també vos dediqueu a la gestió cultural, en concret a la del Teatre Principal d’Alcoi, des de fa més de 10 anys.
Això ens ha donat un punt d’estabilitat. Una estabilitat que ens ha permés idear coses i, fonamentalment, rematar millor els treballs, així com tindre el banc de proves real d’un teatre. Al Teatre Principal d’Alcoi, som una extensió de l’àrea de cultura de l’ajuntament. Mantenim la nostra autonomia, però complementem les activitats d’Alcoi, que són nombrosíssimes, i nosaltres som un receptacle d’eixes activitats. No voldria tampoc deixar de banda un esdeveniment de primera magnitud a nivell teatral on es conjuga antropologia, etnologia i teatre. És una mena de museu vivent i molt autèntic. Parle del Betlem de Tirisiti, que va ser declarat Bé d’Interés Cultural Immaterial per la Generalitat Valenciana. Té molts premis i nosaltres som, un poc, la maquinària que el fa possible. El Betlem de Tirisiti és patrimoni del poble d’Alcoi i el fem des del 1989.
Aquesta combinació de creadors i gestors teatrals vos dóna punt de vista panoràmic pel que fa al teatre del País Valencià. Com ha estat per a tu la seua evolució des que començàreu fins a hui?
L’evolució del teatre ha sigut consubstancial a la nostra existència. Anaven obrint-se sales al mateix temps que nosaltres anàvem fent representacions i anaven sortint bolos cada vegada que es creava una nova casa de la cultura. Nosaltres hem conegut aquells temps, en l’època dels huitanta, en què les cases de la cultura dels municipis es dotaven d’un cert contingut: exposicions, música i arts escèniques. El teatre que nosaltres fèiem tenia un component combatiu, amb la llengua i amb històries que expressaven compromís. Era el naixement del teatre professional al País Valencià. Després es va fundar AVETID, on nosaltres participem. També apareix la necessitat de tindre gestors culturals en els municipis i de derivar l’acció política a un professional que es dedique a això i que conega què està fent-se a preu d’obra en el teatre valencià. Això ens dóna expansió i el creixement i coneixement d’un circuit teatral valencià. Encara es va un pas més enllà i se’ns queden menudes les cases de la cultura, es fa necessari crear un altre tipus d’infraestructura. Els espectacles estan cada vegada més depurats i elaborats, comencen a tindre component d’escenotècnia més complexa. Comencen a aparéixer les rehabilitacions dels grans teatres i teatres de nova planta en molts municipis. Més tard, arriba la situació de crisi i estafa que hem patit i eixos contenidors acaben, en molta mesura, si no desapareixent, fora del que tu proposes, ja siga per diners o per la proposta en si. Comencen a haver uns altres tipus d’ingerències que tenen més caràcter polític, no dic que censura pròpiament dita, encara que sí que l’ha hagut. Construir costa molt i malbaratar la feina feta es fa molt fàcilment. Encara que pareix un tòpic, és una realitat.
Com es troba ara la cultura al País Valencià i el seu teatre en particular?
El teatre es troba en standby, com dirien els anglesos. Es troba, en certa manera, paralitzat, però amb la il·lusió que vindran canvis i seran en positiu. Està ja produint-se una regeneració, el que passa és que no hi ha recursos suficients per a poder ressituar-ho tot d’una manera fàcil. El teatre es veu un poc avocat a una situació indefinida. Per molts projectes, iniciatives culturals i esforços que hi haja des de la Conselleria de Cultura, és difícil restituir un circuit tan danyat i tan espatllat com és el circuit teatral valencià. Hi ha un element molt gran d’invisibilitat i desconeixement. Açò ha fet que, per una banda, hi haja una reducció d’assistència a les sales i, de l’altra, que hi haja un desconeixement de les persones que fan teatre. Aquests darrers anys han sigut calamitosos quant a la visibilitat. Si, per exemple, una campanya tan senzilla de “Llija vosté en valencià” fa que s’incremente la lectura un 3 o 4%, són números estratosfèrics? No, però es produeix un creixement i una millora. Ací ens fa falta alguna cosa així. ‘Vaja vosté a veure teatre valencià que potser li agrada’ seria un bon lema.
Quins són els reptes de present i de futur tant per a La Dependent com per al teatre del país en general?
El primer repte és mantindre’s, t’ho assegure, mantindre’s. Des de fa temps ens trobem en un estat de supervivència. Pensem que hi ha projectes a fer, a mig i llarg termini, i que hem viscut amb una certa normalitat, sense grans focs d’artifici. Ara tenim elements que ens fan ser optimistes, el que passa és que la situació realment és complexa, és un món d’autèntica transformació constant en què tots estem immersos. Encara no s’ha tancat allò vell i tampoc ha florit allò nou. El futur ningú el coneix. Jo ho observe tot amb optimisme, però m’obnubile de la realitat. Per exemple, hi ha companyies que podrien fer coses i expressar el seu art i els és impossible perquè tenen moltes dificultats. També tenim un greu problema amb algunes generacions d’intèrprets que ara podrien estar fent qualsevol personatge, en qualsevol obra, i no vaig a dir que són generacions perdudes, però sí que molta gent s’ha buscat la vida i ha abandonat el teatre valencià. Es necessita mantindre un equilibri entre el que passa en la platea, el que passa amb els nostres espectadors i el que passa damunt de l’escenari. Parle també d’un equilibri econòmic, perquè si no és molt difícil traure avant els projectes a llarg termini.
