"Necessitem un Centre Dramàtic fort i potent amb set o huit produccions públiques a l'any"

Jordi Ballester (Nules, 1974) es capbussa en la vida d'un refugiat Siri que tracta d'arribar a Lesbos. La història de l'home no és nova, tot i la cruesa de la seua realitat es tracta d'una contextualització –una més– de les que tant li agrada portar a escena a l'actor valencià. L'Odisseu beu en la font dels clàssics grecs i es podrà veure el proper 23 d'agost al Centre Cultural Mario Monreal de Sagunt, dins de la secció Off Romà del festival d'arts escèniques de la ciutat del camp de Morvedre.

L'obra és un monòleg on el pes del drama recau en el text i la interpretació de Jordi Ballester. Amb direcció de Sergio Villanueva, L'Odisseu ha visitat aules, platges i teatres. Després de Sagunt a Escena, arribarà al Teatre Espanyol de Madrid i a "tres o quatre teatres grans", anticipa l'artista.

Per què vas estudiar a Barcelona?

La meua primera opció era estudiar a Londres, a The Royal Academic of Dramatic Arts. La meua professora d'anglés havia sigut també docent de piano allí i va ser ella qui em va dir: "Tu per què no estudies interpretació?". Aleshores ja havia fet alguna cosa de teatre amateur, vaig enviar una sol·licitud i em van acceptar, però valia 300.000 pessetes al mes (180.000 euros) i vaig veure que no podia amb Londres. Vaig mirar a Madrid, Barcelona i València i, en un principi, com que vivia a Castelló, a mi València no em cridava tant l'atenció com anar-me'n a Barcelona o Madrid i com sempre he sigut un amant de Barcelona, vaig provar i allà em vaig quedar. No va ser una decisió conscient, sinó que més aviat buscava un poc l'aventura.

En la teua trajectòria has treballat en teatre, cinema i televisió, ja sé que és difícil, però quin vessant t'ompli més?

El teatre. M'ompli més el teatre perquè és un procés més llarg, més artesà, és més creatiu, estàs més temps assajant i et prepares millor. Em sent molt còmode en la televisió, i en el cinema també, però és del que menys he fet.

No sé si coincideixes amb allò que el teatre, en aquest sentit, és com l'origen i, per tant, més pur?

No, pense que no. Crec que són tres disciplines completament diferents. Hui en dia en la nostra faena hem de fer de tot. Els actors francesos o europeus de teatre són actors de teatre, els de televisió de televisió, etc. Ací no; ací tenim una elit que representa com a molt un 3% de la professió que són actors de cinema, però, en general, un actor de la meua categoria ha de saber fer de tot perquè no jugue en el Madrid ni en el Barça. He de saber fer des de fer de protagonista en una pel·lícula o una sèrie diària a fer una presentació d'un festival o un curt.

Jordi Ballester: "Per a mi ha sigut més decisiu Canal 9, encara que vaig començar a fer coses en TV3". / KIKE TABERNER

Vas ser una de les cares més populars dels últims anys de Canal 9 amb la sèrie Senyor Retor. Fins a quin punt et va afectar el tancament de la cadena pública?

M'afectà moltíssim perquè vaig renunciar a treballar a Madrid per quedar-me a València. Vaig renunciar a un personatge en la sèrie Bandolera en Antena 3 que coincidia amb Senyor Retor per a fer justament una tercera temporada. És a dir, vaig renunciar a un any de treball en Antena 3 amb el doble de sou que a València per quedar-me a treballar ací i apostar per una sèrie que era nostra, en la qual creia i m'agradava molt. Però la tercera temporada mai no es va fer perquè va començar la crisi dins de la casa i es va resoldre amb el seu tancament. Per tant, em va afectar moltíssim perquè treballant al teatre puc menjar, però si ho faig a la televisió puc anar al dentista, comprar-li roba als meus fills i fer un viatge a l'any no massa car. Els últims tres anys han sigut realment durs, he sobreviscut perquè he continuat fent teatre i papers en Cuéntame i El ministerio del tiempo (TVE) i coses a Madrid, però clar, tindre de tant en tant una sèrie de televisió a ta casa et permetia tindre eixe complement salarial que et permet viure d'una manera normal.

Què ha estat més decisiu en la teua carrera: Canal 9 o TV3?

Per a mi ha sigut més decisiu Canal 9, encara que vaig començar a fer coses en TV3. Canal 9 em va tractar de categoria, vaig arribar a empalmar cinc sèries mentre que en TV3 havia treballat, però mai n'havia empalmat. Canal 9 em va ajudar molt a aprendre l'ofici de la televisió, del dia a dia, tot i que TV3 em va donar l'oportunitat de començar.

Una de les últimes pel·lícules on has participat, Nubes rojas de Mario Darés, va començar el projecte a través d'un Verkami. Per què costa tant produir cinema al País Valencià? Fins i tot per a fer un western s'ha de recórrer al micromecenatge.

Perquè una pel·lícula és molt cara. Només el lloguer del material ja és caríssim i després cal molta gent, els sous, seguretat social, donar d'alta, etc. Per això sempre s'ha dit que el cine requereix de subvencions, però no subvencions llançades a fons perdut, sinó diners que després repercutisquen en treballs, sous i feina. Està demostradíssim que totes les inversions en cinema a l'Estat espanyol després es tripliquen o, fins i tot, es quadrupliquen en benefici per a la societat i significa una millora salarial. Però d'entrada, començar a fer una pel·lícula és car. 

Ballester: "Tinc al calaix una versió de L'ase d'or d'Apuleu que voldria fer perquè m'agrada molt contextualitzar els clàssics grecs". / KIKE TABERNER

Davant les dades d'atur i treball precari que afecten els actors i actrius, no s'estarà titulant més professionals dels que l'escena necessita?

És un plantejament que m'he fet moltes vegades perquè les escoles no deixen de llançar nous actors. El problema és que es tracta d'una professió tan vocacional que dir-li a u "no estudies açò" o "no sigues açò perquè no tindràs faena" és un poc complicat. Ara, també hi haurà molta gent que et podrà dir "no tindré faena en una sèrie de televisió o en el Centre Dramàtic, però, muntaré la meua pròpia companyia de teatre o aniré a fer animacions, faré circ o qualsevol altra disciplina de carrer". És molt difícil d'aturar açò perquè és una branca artística. Aleshores, el que es requereix és tindre un mercat una mica més sòlid perquè els canvis generacionals no siguen tan bèsties. Ací a València s'ha vist una proliferació d'alumnat en les escoles i un llançament de noves generacions d'actors i actrius que després no s'han quedat a casa, la qual cosa és una bona simptomatologia. Després ells han creat les seues obres, els seues festivals i han fet que el nivell interpretatiu ací haja pujat. Pense que el nivell interpretatiu a València ha augmentat moltíssim, així com també el nivell de les produccions.

En l'últim any i mig has format part de l'elenc de La guerra dels mons 2.0, has interpretat Cyrano de Bergedac, has dirigit La metamorfosi d'Ovidi i ara duràs L'Odisseu a Sagunt a Escena. Et sents més còmode en el teatre clàssic que en el contemporani?

Em sent còmode en els dos, el que passa és que em vaig adonar que a València el teatre clàssic, el grec, no el feia ningú o quasi ningú. Havia fet fa uns anys una versió de L'Odissea que va funcionar molt bé, de la qual vaig traure L'Odisseu. Després vaig fer La metamorfosi d'Ovidi i també va passar el mateix, i de fet tinc al calaix una versió de L'ase d'or d'Apuleu que voldria fer perquè m'agrada molt contextualitzar els clàssics grecs perquè els alumnes de secundària, per exemple, puguen escoltar teatre clàssic contextualitzat. És a dir, que no arribe jo i et conte L'Odiessa, sinó que t'explique per què te la conte. A més, si no té eixa contextualització desconnecten de seguida.

Per què passa això?

Ells entenen que els clàssics són el pilar d'on parteix tot, però necessiten un pont de connexió entre el WhatsApp, el mòbil i la història d'Ulisses. Necessiten saber, i per això m'agrada fer tertúlies amb ells quan acabe, els explique que les estructures dramàtiques de Games of Thrones segueixen pràcticament les mateixes estructures dramàtiques que els clàssics grecs. Són el mateix: un heroi, els elements que es capgiren en contra i els elements que s'han de véncer, les batalles, la heroïcitat, etc. A ells això d'entrada els pareix súper estrany, però després, si ho debaten en classe, s'adonen que des dels grecs fins ara no s'ha inventat res nou. Clar, els xavals es pensen que estan a anys llums d'eixes coses i no ho estan.

"L'Odisseu és una una aposta sincera i senzilla que el públic agraeix. / KIKE TABERNER

Quin és el punt fort de L'Odisseu que faràs a Sagunt a Escena?

L'artesania i la senzillesa, perquè L'Odisseu és un muntatge molt senzill amb una dramatúrgia senzilla, una datació de L'Odissea també senzilla, igual que l'escenografia. Arriba un moment en la carrera de tot actor que necessita fer un Odisseu, que és ell i la paraula, amb quatre elements escenogràfics amb què es puga transportar amb energia i organicitat per a tirar-se a la piscina. Això és L'Odisseu, una aposta sincera i senzilla que el públic agraeix. Sovint cal eixir dels artificis per a fer una cosa molt senzilla i artesana perquè la gent puga sentar-se i gaudir de la paraula. L'Odisseu no és un gran espectacle, no és un gran desplegament econòmic en escenografia ni en llums ni en res, sinó que té una banda sonora molt adient, l'escenografia són quatre cordes i quatre plàstics, un disseny d'il·luminació amb quatre llums. És el conte d'Homer, però contextualitzat i, sense saber si anava a fer-ho o no, ha funcionat bé. Fa que l'espectador se situe davant la realitat actual de la crisi dels refugiats i entén el viatge d'Ulisses d'una altra manera. No deixa de ser un treball d'estil, molt actoral i una presa de consciència d'una realitat.

Què és més complicat actualment: trobar o crear un text original, trobar finançament o trobar un lloc on es puga representar?

Llocs hi ha. Jo he fet L'Odisseu vora mar. El més difícil òbviament és trobar finançament, encara que la qüestió dels texts no és fàcil perquè necessites gent que tinga molt de talent per a crear i tampoc trobar-los és fàcil, perquè s'ha d'adequar molt bé a les possibilitats econòmiques de què disposes. Ara bé, la literatura dramàtica abraça milions de texts meravellosos, però, és difícil partir d'un mínim de diners per a poder fer-lo.

L'escena no camina cap a la recerca de nous texts atenent a l'economia de mitjans? És a dir, és impossible posar en escena un bon text amb 26 actors, de manera que es deixa al calaix fins a d'ací uns anys.

El que ha sorgit és una nova sèrie de dramaturgs que escriuen molt bé i on el mateix dramaturg és dramaturg, director i actor. Això està bé perquè de vegades et trobes joietes, però té el perill que es cree una endogàmia molt forta dins de la professió com és que cada vegada que vulgues fer una obra de teatre hages de fer el text, dirigir-lo i interpretar-lo.

Jordi Ballester: "El sector el que necessita és passar de 50 contractacions a 500 a l'any". / KIKE TABERNER

Aprofitant que coneixes bé l'actual director adjunt d'Arts Escèniques de l'Institut Valencià de Cultura, la tria de Roberto Garcia ha sembrat, diguem-ne, una mena de 'pax romana' entre l'administració i el sector?

És probable que sí, si més no, Roberto és una persona estimada dins del gremi i això ha fet que la gent estiga un poc més il·lusionada, perquè el coneixen i saben que és una persona molt vàlida. No crec que s'haja relaxat la tensió en el sector perquè el que necessita són recursos, finançament i produccions. Bàsicament tot es resumeix en una frase: el sector el que necessita és passar de 50 contractacions a 500 a l'any. Eixe és l'únic objectiu i l'única visibilitat real de millora que pot tindre el sector. Les bones intencions i el llibre de bones pràctiques i tot això està molt bé com a entrada, però el sector el que necessita és això, radicalment, d'un any per a un altre, passar de 50 a 500 contractacions. Eixa és la urgència.

És a dir, millor les urgències que recuperar una base sòlida del sector?

Poden ser les dos coses, però el problema és que nosaltres no visualitzem una idea general a llarg termini del que ha de ser la nostra professió i el nostre sector. Necessitem un Centre Dramàtic fort i potent, amb produccions públiques fortes i potents. Sobretot moltes, no una forta on apareguen 13 o 14 actors, perquè això a la llarga no crea dinamisme. Necessitem set o hui produccions a l'any i passar dels 170.000 euros anuals, que era el que tenia el Centre Dramàtic, que ja era vergonyós, o el que ara és la direcció adjunta d'Arts Escèniques, a huit milions. Clar, això no pots fer-ho en un any. La Conselleria no pot donar a una subdirecció huit milions d'un any per a l'altre, però sí pot passar d'eixos 170.000 euros, que això és una producció xicoteta del Teatre Nacional de Catalunya, a un milió d'euros i no de 170.000 a 200.000 o 300.000 euros, que és al que hem passat en un any. Que s'ha quasi duplicat? Molt bé, però estem encara lluny.

Les produccions públiques de teatre estan suficient temps en cartellera?

Eixe és un altre dels grans vicis que hem mantingut ací, que t'has gastat 150.000 euros en una producció prou gran, has estat un mes i mig assajant-la i l'has exhibida durant tres o quatre setmanes al Principal o al Rialto i l'has matat. Això no és buscar la productivitat. Una de les coses que vaig aprendre quan vaig nàixer com a actor a Catalunya és això, la productivitat en el sector i la institucionalització de la cultura. Si no la institucionalitzes no pot haver una cultura off o alternativa. Cal una cultura institucional forta molt gran i això significa produir i exhibir molt. 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat