Aspencat escriu un “punt i a part” en la seua carrera després de dotze anys revolucionant l’escena musical. El grup liderat per Kiko Tur i Ivan Gosp sembla no tancar la porta definitivament. Entre les respostes s’entreveu un retorn als escenaris, sense data fixa però existeix la possibilitat. Fins i tot, s’ensuma un canvi de sonoritats en el futur, tot mantenint l’essència que els ha dut a conquerir places fortes dels territoris de parla comuna i més enllà, com Tur i Gosp assenyalen: Bilbao, Galícia o Madrid.
El proper 20 d’octubre, Aspencat actua en el Concert de benvinguda de la Universitat de València, que serà el darrer concert al País Valencià abans d’aturar-se a “descansar”, a gaudir dels èxits i a passar temps a casa.
Per què es retira Aspencat?
Kiko Tur (Kiko): En certa manera és la culminació d’un procés iniciat en els últims quatre/cinc anys trepidants i frenètics en els quals no hem parat de fer discos i de girar. Són molts quilòmetres a les esquenes i, per tant, ve la necessitat de parar i descansar. Internament estem en moments vitals diferents i necessitem, sobretot, assaborir i veure en perspectiva tot allò que hem aconseguit, perquè com a conseqüència de la marxa frenètica no hem tingut temps de gaudir segons quines coses. Evidentment, mai hem dit que siga un punt final, però sí un punt i a part llarg.
El fet de no posar data de retorn és perquè posareu en marxa nous projectes amb altres grups?
Ivan Gosp (Ivan): No hem parlat d’això, ni tan sols ho hem pensat. Simplement teníem clar que necessitàvem parar i descansar. No hem volgut dir que anàvem a fer una aturada d’un any perquè això implicaria agafar unes dates per a fer un nou disc i, per tant, no parar la maquinària. El que volíem era parar totalment la maquinària i després, d’ací un any o dos anys, ens asseurem i parlarem: Què fem? Tornem? No tornem? Com tornem? Fem disc nou o no el fem? És a dir, que a hores d’ara ni nosaltres ho sabem.
No és massa habitual que un grup amb una trajectòria breu siga tan prolífic, com expliqueu, alternant disc i gira durant els últims anys. Eixa creativitat es deu al fet que teníeu un recull de cançons fetes amb anterioritat?
Kiko: La tessitura del grup i les ganes de créixer i, sobretot, l’ambició de dedicar-nos, de viure de la música i de complir, així, el nostre somni d’adolescents: que la música es convertira en la nostra professió. Això pesava molt però també teníem la necessitat d’expressar-nos i de posar damunt de la taula un moment de crisi econòmica, política i social tan evident. Aleshores, diguem-ne que les fonts d’inspiració eren molt diverses. Formen part d’una època on les crisis, entre cometes, solen forçar o provocar una creativitat molt forta en el sentit que te les has d’enginyar per a trobar una eixida dels carrerons. Crec que ha vingut així, ni ho hem buscat ni ho hem premeditat, sinó que hem entrat en una dinàmica creativa de fer un disc, fer dos gires i voler fer-ne un altre. Sense voler entrar en dinàmiques comercials, de manera que ningú mai ens ha posat una pistola al cap, per dir-ho d’alguna manera, per a fer un nou disc, sinó que ha sigut una decisió nostra. Igual com ara també ha sigut una decisió nostra voler parar. Segons la lògica capitalista, allò idoni ara hauria sigut pensar, com que el grup està en un moment dolç, de traure un altre disc, girar dos anys més i d’alguna manera fer caixa. Això és el que suposadament s’hauria d’esperar, però, clar, al final la creativitat i la composició i tindre la motxilla plena de cançons per a fer no s’ha de forçar, ha de vindre en el moment idoni. Això no es força, això ve. Hem tingut un moment d’eclosió artística molt potent i ara toca descansar. Sobretot per les contrapartides que té fer 170 concerts en dos anys naturals, perquè això implica estar sempre fora de casa, parar tres mesos en hivern, però que realment no parem, sí de cara al públic, però estem al local d’assaig preparant la nova gira.
Aspencat, amb nou músics, fins a quin punt ha pogut viure de la música?
Ivan: Jo diria millor sobreviure de la música treballant molt i fent molts concerts que, com a contrapartida, crema molt i acabes dient a la gent que necessites parar.
Sou dels pocs grups valencians que heu fet camí fora del País Valencià. Com valoreu eixa acceptació del públic de l’Estat?
Kiko: És molt positiu que hàgem pogut traspassar les fronteres lingüístiques com també han pogut fer altres grups. Però, és molt bonic que vages a Bilbao, Galícia o Madrid i que hi haja una sala plena de gom a gom cantant les teues cançons.
Ivan: Això també és un símptoma que s’està normalitzant la nostra llengua i que la gent va a escoltar música fora de l’àmbit polític.
Kiko: També el missatge combatiu que té Aspencat en les seues lletres fa que gent d’altres punts de l’estat s’identifique ideològicament amb el discurs del grup. Això ha ajudat a transcendir la frontera lingüística, perquè el missatge cala perquè, al final, el dia a dia és igual de dur a Madrid, Bilbao o València.
L’ska i el reggae amb dolçaines ha tocat sostre?
Kiko: Hi ha dos grans referents al País Valencià, encara que no només se’ls hauria d’etiquetar dins de l’ska i el reggae perquè han abastit més camps. La Gossa Sorda i Obrint Pas han estat dos referents de la música popular amb dolçaina, des d’ska, reggae, punk-rock fins a barrejar diversos estils, però crec que serà complicat, perquè han deixat el llistó molt alt i no sé si s’ha tocat sostre. Prou és que diga que sí perquè demà tornen la Gossa i Obrint Pas i assolisquen unes fites més amples. Ells representen un punt àlgid i no m’atreviria a dir-ho perquè la gent ha crescut també en maduresa auditiva i escolta molts altres estils. La dolçaina era un ingredient molt potent en segons quins grups i nosaltres no portem dolçaina però sí un llaüt que representa una senya d’identitat pròpia.
Ivan: Potser siga allò de ‘males imitacions, per a què?’. Ara es tracta un poc d’innovar, no diria que la dolçaina ha tocat sostre sinó que si apareix un grup amb dolçaina amb bones cançons que es pot diferenciar una mica del que ja n’hi havia, trobarà la seua cabuda en l’escena.
En cas que tornàreu als escenaris Aspencat seguiria amb el mateix estil o farieu un canvi?
Ivan: Tractarem d’aprofundir en eixa maduresa de què parlàvem per a millorar com a grup, perquè ens agrada innovar i introduir coses noves. Possiblement sí que hi hauria un petit canvi en l’estil musical tot i que mantindríem l’essència.
Sis discos en el mercat, i només l’últim (Tot és ara), ha estat publicat per una discogràfica (Halley Records). A què es deu això?
Kiko: És una discogràfica menuda i és una proposta que ens van fer quasi des de la família, és autogestionada i amb la qual tenim el merxandatge. Ens van donar llibertat absoluta en la parcel·la musical i de lletres i, per tant, vam entendre que podia sumar més que una altra cosa. Sempre hem sigut ‘autotot’ però ens van permetre seguir penjant els discos de forma gratuïta a les xarxes, van aceptar, diguem-ne, les nostres exigències. Vam creure que no era una discogràfica a l’ús, com puga ser una discogràfica molt gran que està sotmesa a les dinàmiques del sistema capitalista i que té unes forces internes amb el mercat que l’obliguen a fer determinades coses. Nosaltres entenguérem que treien el disc no per una voluntat d’enriquir-se i que ens obligara a fer una cosa que fóra de masses, sinó que respectava les nostres senyes d’identitat musicals i el missatge.
Quin dels sis discos representa la millor essència d’Aspencat?
Kiko: Per a mi és Essència.
Ivan: Per a mi és el Tot és ara, perquè sempre hem tingut una evolució natural i el pròxim disc, si hi ha pròxim disc, també es diferenciarà dels anteriors. Ara mateix Aspencat és Tot és ara.
Si haguéreu de triar una cançó i un concert amb qui us quedaríeu?
Ivan: Una cançó… Som moviment. I un concert diria l’últim Viñarock, encara que és molt complicat.
Kiko: Jo em quede amb Quan caminàvem del meu disc de capçalera (Essència) perquè per a mi és un himne, perquè la gent se l’ha fet, però és una cançó que si es viu des de dalt de l’escenari és increïble. I em quede amb el concert d”Hem perdut la por’ que vam fer després de la Primavera Valenciana en solidaritat amb la gent que havia estat denunciada, que va ser detinguda i que havia de pagar judicis; es va fer a Godella amb Obrint Pas, Los Chicos del Maiz i Atupa, i eixe concert va ser molt mític pel que significava.
El dia 20 d’octubre actueu en el Concert de benvinguda de la UV. Com serà eixe darrer espectacle al País Valencià?
Ivan: No es pot revelar molt perquè hauria de ser sorpresa.
Kiko: Hi haurà artistes convidats que han estat amb nosaltres al llarg d’aquest anys. Farem reminiscències al discos anteriors i a les cançons que més demana la gent.
Ivan: Intentarem fer cançons de treballs anteriors que són més complicades de dur al directe…
Kiko: I alguna coseta més que ja es veurà.
