La facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València acull demà el I Congrés de materials per a una visió sociolingüística de la societat valenciana, organitzat pel Grup de Sociolingüística de València. L’esdeveniment lingüístic servirà per a posar sobre la taula la vitalitat de la llengua en l’actualitat, així com per a alertar la ciutadania davant la possibilitat que el valencià acabe desapareixent “en dues generacions”, ressalta Eugeni Gregori-Climent. Entre els convidats l’editor de Diari La Veu, Moisès Vizcaino amb la conferència “El valencià als mitjans de comunicació”.
Amb la col·laboració d’Acció Cultural, la Societat Coral El Micalet, la Llibreria Fan Set i Ca Revolta, l’acte també tindrà un moment dedicat a la figura de Lluís Vicent Aracil, lingüista a qui es vol retre homenatge amb aquesta primera edició.
Aquest congrés retrà homenatge a Lluís V. Aracil. En quina mesura són considerades actualment les seues aportacions en el camp de la sociolingüística?
El pensament sociolingüístic d’Aracil i la seua obra encara no ha penetrat en la societat valenciana.
Per què no ha penetrat?
És molt complicat d’explicar, però el que sí que cal dir és que una societat que té en l’obstracisme Aracil no només no és una societat lliure, sinó que no és digna de considerar-se com a tal.
Quins aspectes abordarà aquest congrés?
El congrés planteja, a partir de les anàlisis que compartim, una presa de consciència personal i col·lectiva. És a dir, posa sobre la taula el que va dir Joan Fuster: “Els valencians estem en el perill immediat de perdre l’idioma…”. Normalment de les preses de consciència ixen les accions consegüents. Si no ixen vol dir que alguna cosa no s’ha fet bé, però, tot i això, tenim l’opció que una persona decidisca llançar-se a l’acció i començar a parlar valencià i que siga seguida per d’altres. Per tant, la idea és que es prenga consciència de la situació actual.
Consciència al voltant de la llengua?
No, jo no parle de llengua. Parle de la situació nostra com a gent. Hi ha un quid pro quo malèfic. Aracil va dir: “Quan la llengua és algú, la gent no és ningú. La personificació de la llengua és la despersonalització dels parlants”. Parlar de llengua com a signe d’identitat és un senyal que estem en un procés d’extinció.
S’abordarà el fet que la llengua no és un tret identitari?
Parlar d’identitat és un símptoma que no existim. La gent que existeix no té preocupació per la seua identitat. Vivim en un àmbit de reclusió, instal·lats en la revolució; per tant, la preocupació per la identitat és obsessiva.
No creu que eixa preocupació és ocasionada per la presència d’un enemic extern que amenaça la identitat dels altres?
Vivim en un submón i ho fem perquè tampoc no hem assumit la responsabilitat d’existir. Aleshores, no hi ha cap enemic exterior hui en dia. El fet de viure en eixe submón origina una preocupació per la identitat, pel mateix fet d’existir. Si nosaltres no apostem per l’ús, no existim i, per tant, estarem sempre preocupats per la identitat. Però si passem a fer servir la llengua i a existir canviarem les normes, existirem, i, en fer-ho, la preocupació desapareixerà. La identitat és ferma quan existeixes. El que tinguem com a conseqüència d’estar en un submón és inseguretat deontològica i existencial. Imaginem una estructura familiar opresiva en la qual un dels seus membres va al psicòleg i fa una teràpia. Si no canvia l’estructura, l’individu estarà sempre en teràpia i amb problemes d’identitat, però, si fa un procés d’apoderament, canviaran les estructures i potser ja no li caldrà el psicòleg perquè ja no tindrà problemes identitaris.
Aquest congrés no pretén ser acadèmic. Per què es planteja fora d’aquest àmbit?
Senzillament perquè no volem aquesta empara. Volem incidir en la presa de consciència, en la nostra primerament i després en la dels parlants que vulguen vindre. L’acadèmia és pura erudició i tampoc crec que estiga en condicions d’acollir un congrés com aquest quan encara no ha assumit el pensament d’Aracil.
Malgrat això, comptaran amb intervencions del president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Ramon Ferrer, i del director del Departament de Filologia Catalana de la UV, Emili Casanova, entre d’altres.
Nosaltres mantenim el diàleg amb l’acadèmia, però el que volem és eixir d’eixe àmbit per a incidir en un procés de presa de consciència.
En les ponències s’abordarà també el procés d’extinció. Com es troba actualment aquesta qüestió?
No hi ha unilingües i el bilingüisme és unilateral, ja que només el practiquem nosaltres. Fem un ús restrictiu (de la llengua), ja que a la mínima de canvi parlem castellà, que és la llengua pública. Això fa que el valencià no siga necessari. Què passa? Que també crea la sensació que no és pràctic i, aleshores, la gent, que sí que ho és, abandona el valencià, que sols és mantingut per la gent conscienciada. A dia de hui podem dir que València capital està perduda, mentre que Alacant fa temps que es va perdre i a Castelló de la Plana continua predominant el castellà. A les ciutats d’entre 30.000 i 40.000 persones com ara Sagunt, Gandia o Alzira, l’extinció està molt avançada. Alcoi i Alzira tenen la capa alta castellanitzada i a Elx només queden alguns barris valencianoparlants. Si a tot plegat afegim la immigració antiga i la nova, què tenim? Que estem en un refugi d’una presó. Als pobles sí que es parla, però són un refugi. Després hi ha ciutats com Torrent, Alaquàs o Quart que tenen una estructura de corona on el poble s’ha quedat dins i la immigració l’envolta.
En quant de temps es produirà una extinció definitiva?
En dos generacions. En dos generacions ja serà irrecuperable. Estem en un procés de desintegració de la comunitat lingüística que va començar amb Germana de Foix, després de la Guerra de Germanies. El problema principal no és el procés, sinó no tindre consciència d’aquest i no engegar-ne un de real sobre normalització lingüística. Eixe és el problema, cal una revolució sociolingüística
Quines solucions hi ha?
Parle per mi, però caldria crear un moviment d’ús que es diguera ‘Dignitat humana ja’. El discurs de la identitat no porta enlloc i radicalitza el sobiranisme, però crec que ni la independència frenarà l’extinció. Això correspon a la mentalitat existencialista, però el que ací no hi ha hagut és una mentalitat sociolingüística, que és la mentalitat d’Aracil, perquè no s’ha introduït en la societat. Jo he volgut introduir Jean Paul Sartre, qui diu que primer és l’existència i després l’essència. Nosaltres practiquem el “som, som, som”. Sartre diu “Som el que fem” en un discurs de la dignitat humana, on no només s’han de reclamar drets, sinó també assumir deures amb els nostres avantpassats i amb els qui estan per vindre; tindre coratge i responsabilitat per a fer una comunitat lingüística en peu d’igualtat, moderna, viable i ben equipada, com les altres comunitats lingüístiques europees, que aprenga de les altres i escometa problemes que afecten tota la humanitat, com diria Lluís Aracil. És un canvi de mentalitat el que preconitzem. Eixe moviment hauria de canviar les normes d’ús. Per exemple, el voluntariat produeix coneixement, però no produeix el canvi de les normes d’ús.
I no és això el que pretenen les noves normatives de política lingüística que impulsa la Conselleria?
La cooficialitat no frena el procés de substitució. Això ho demostre i vull discutir-ho en la ponència que faré en el congrés.
Convé no ser bilingües?
Això produeix coneixement. Però el que cal és un nou procés. El Decret de Plurilingüisme? Molt bé! Coneixement de tres llengües. Però ens mantindrem en l’àmbit de reclusió. No eixirem si no canviem les normes. Què deia Aracil? Cal crear necessitats d’ús. Trencar les normes d’ús social. Hi haurà molt de coneixement, però si crees necessitats d’ús crees necessitat d’aprenentatge i entres en un cercle viciós. Des de la Llei d’Ús hi ha competència lingüística, però no comunicativa perquè no l’usem.
Aleshores la responsabilitat de crear l’ús és dels valencianoparlants?
Evidentment. És el que diu Vicent Moreno: “Deixar de ser valencianocallants”.
En la seua ponència dissertarà sobre la relació de Sartre i els valencianoparlants. Com és aquesta relació?
A través dels exemples de la jove coqueta, l’indígena algerià o el bilingüista valencià dels anys 60, arribe a la conclusió que cal abandonar el victimisme i assumir autocríticament la nostra responsabilitat en el procés d’extinció. Ací tots tenim culpa i no paga la pena pensar que tenim enemics interns o externs si a l’hora de la veritat els valencianoparlants deleguem la nostra responsabilitat i davant una situació comunicativa en en què hi ha implicat un castellanoparlant canviem de llengua. No podem deixar-li tota la feina a la Conselleria, no? Hi ha iniciatives que no poden sorgir mai del poder.
