"Em costa pensar en Catalunya com una nació oprimida"

L'historiador i intel·lectual italià Enzo Traverso ha sigut l'últim convidat del cicle Els Debats del Magnànim, organitzat per la Institució que dirigeix Vicent Flor. La seua intervenció ahir al Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MuVIM) va ser una extensa reflexió sobre la pregunta 'Torna Europa als anys trenta?', atés que algunes formacions de l'extrema dreta han obtingut una nodrida representació electoral, fins al punt que han arribat a disputar l'èxit en els comicis als partits tradicionalment hegemònics.

Quins indicadors assenyalen que podríem estar tornant a una època semblant al període d'entreguerres?

Jo no crec que estiguem tornant al feixisme, a una crisi com la de l'Europa d'entreguerres, com assenyalen alguns analistes. Sincerament no veig una catàstrofe en l'horitzó com la II Guerra Mundial. Això no obstant, sí que observe molts perills i moltes catàstrofes que amenacen el món global i no sols Europa. Crec que són dos contextos molt diferents i que no es poden reproduir de forma mecànica les situacions històriques del passat. El que és veritat és que hi ha nombroses analogies i que un dels factors comuns més importants amb aquell període és l'auge de les dretes radicals, ja que després dels anys trenta del segle passat Europa mai havia conegut un fenomen amb aquesta envergadura de creixement i d'expansió de les dretes radicals.

Vosté utilitza el termini postfeixisme per a explicar aquests moviments. Com els definiria?

Jo utilitze aquesta noció de postfeixisme perquè no crec que es puga parlar de feixisme en el sentit clàssic de la paraula. Ara bé, aquests fenòmens tampoc no es poden definir sense posar-los en relació amb el feixisme històric. Necessitem el feixisme clàssic per a pensar-los i analitzar-los. I aquesta anàlisi mostra que hi ha diferències. Diem que són postfeixisme perquè són fenòmens que es produeixen després del feixisme com a experiència històrica ja acabada, i a més són fenòmens que transcendeixen el feixisme clàssic. Així mateix, alguns d'aquests moviments no tenen arrels feixistes, però d'altres sí i són el resultat de nombroses metamorfosis d'altres que sí que tenien una matriu feixista. És a dir, és un fenomen molt heterogeni i molt complex.

Quina seria la principal diferència amb els partits de l'extrema dreta de l'Europa d'entreguerres?

A mi em sembla molt significatiu que ara siguen nacionalismes que busquen els bocs expiatoris en els immigrants, els refugiats, els musulmans. És a dir, una característica que és comuna a tots aquests moviments malgrat que són molt diferents entre si, és un desplaçament de l'eix de l'antisemitisme que fou un tret principal dels feixismes clàssics cap a la islamofòbia. La islamofòbia és un factor comú que permet a aquests moviments articular un discurs. L'islam és la religió que amenaça l'Europa cristiana, la font del terrorisme, mentre que la immigració musulmana és la causa fonamental de l'atur i la crisi econòmica. És tot un conjunt d'elements que assenyalen un boc expiatori on focalitzar aquesta forma de xenofòbia i d'odi.

I creu que a Europa existeix una preocupació real per l'auge dels partits de l'extrema dreta i el seu posicionament clau en alguns parlaments?

És preocupant perquè són un problema en molts països, no particularment a Espanya. La xenofòbia, la islamofòbia i el racisme són elements molt compartits a Europa i són fenòmens que existeixen a Espanya. La diferència és que a Espanya no van cristal·litzar en un moviment organitzat i amb una representació política. Ací el PP ha tingut la capacitat d'aglutinar i assimilar tots els corrents heretats del franquisme que en altres països estan fora de la dreta tradicional. És un perill perquè és un moviment que existeix en molts països i tenen molta força; fins i tot a Alemanya, que fins ara era considerat un país immunitzat, ara està emergint clarament una dreta radical. Des d'aquesta perspectiva, hi ha una una diferència fonamental respecte de l'Europa de la Liga de los 30.

Es refereix, com argumenta en algun dels seus llibres, al suport que van tindre de les elits?

Sí. En l'Europa d'entreguerres el feixisme era una opció per a les elits dominants, econòmiques, militars i polítiques. A Itàlia i Alemanya són les elits polítiques les que deixen el poder a Mussolini i Hitler. I aixó va ser ser així per por al comunisme. Hui en dia les elits no donen suport a partits com el de Marie Le Pen. Ara bé, les coses poden canviar si hi ha una descomposició de la Unió Europea, cosa que no és descartable. Si això passara aquests moviments postfeixistes podrien arribar a ser una opció política per a les elits. I no hem d'oblidar que alguns d'aquests moviments han aconseguit aglutinar el rebuig social al neoliberalisme. I el neoliberalisme és l'ordre del món tal com està concebut i és l'ordre d'Europa. La Unió europea és la troica i la troica és una de les responsables de l'ascens de les dretes radicals.

Enzo Traverso: "Si hi ha una descomposició de la Unió Europea, els moviments postfeixistes podrien arribar a ser una opció política per a les elits"

Es mostra especialment crític amb les lleis i els moviments de memòria històrica, ja que assegura que sols ofereixen una perspectiva esbiaixada de la Història. 

D'una manera general caldria diferenciar, ja que es pot discutir de les lleis de la memòria històrica que tenen les seues limitacions i contradiccions, però està clar que són l'expressió d'un fenomen que em sembla positiu. Que Espanya es reapropie del seu passat és una manera de conéixer la violència i rescatar les víctimes de la Guerra Civil i la violència franquista.

L'historiador "de les idees" desconfia de l'ús polític de la memòria històrica / DANIEL-GARCÍA SALA

Aleshores per què qüestiona el paper de la memòria històrica?

El problema és l'ús polític que es fa de la memòria. El discurs de la memòria que es fa a Europa és molt retòric i políticament ambigu perquè presenta sols una cara, que és la defensa dels drets humans. En la meua opinió, aquest ús polític de la memòria és un instrument per a oblidar o amagar tots els problemes del present. Donaré un exemple que és molt senzill i que em sembla l'expressió més evident d'una hipocresia general. D'una banda, tenim les commemoracions, els museus i memorials de l'Holocaust i, de l'altra, les cimeres dels caps de govern sobre la qüestió dels refugiats que no fan absolutament res. I això reprodueix exactament la política dels governs europeus en la dècada dels 30 respecte als refugiats jueus. La memòria de l'Holocaust és la memòria d'un genocidi que va marcar profundament la història d'Europa i que va colpejar una minoria que hui no és més oprimida. I això és paral·lel al silenci que hi ha sobre les noves formes de xenofòbia, racisme, discriminació i exclusió que existeixen i que són les que colpeixen les minories que pertanyen a la història colonial d'Europa. La xenofòbia i el racisme de hui en la seua forma dominant que és la islamofòbia s'incriuen en una continuïtat històrica amb el colonialisme.

Enzo Traverso "L'ús polític de la memòria històrica és un instrument per a oblidar o amagar tots els problemes del present"

Diria que reflexionem molt sobre el passat i poc sobre el present?

El passat i la memòria ens ajuden a actuar en el present. Si utilitzem la memòria com una pantalla que ens separa del present, estem fent un ús contraproduent que té un objectiu clar: parlar d'això per no parlar d'altres coses.

Traverso assegura que se segueix molt de prop l'experiència de Podem / DANIEL GARCÍA-SALA

Quin paper està jugant l'esquerra tradicional, sobre el futur de la qual vosté es mostra escèptic?

És que estem immersos en la crisi històrica global de la socialdemocràcia. La socialdemocràcia en la història del segle XX va tindre un paper fonamental. Però en acabar el segle amb el triomf del capitalisme, la socialdemocràcia pateix una gran metamorfosi i deixa de desenvolupar el paper d'humanització del capitalisme i d'èxit de conquestes socials. La socialdemocràcia es va transformar en una força de gestió de la mutació neoliberal del capitalisme. I el que és interessant de tot això són les reaccions que es produeixen en alguns països com a alternativa a la socialdemocràcia. A Europa va haver una experiència molt interessant i que va fracassar, que fou Grècia, i ara per ara hi ha dos països que estan funcionant com a laboratoris: el Regne Unit amb Jeremy Corbin i Espanya amb Podem.

Enzo Traverso: "Espanya és el primer país on la crisi de l'esquerra va produir una nova forma política que no reprodueix models antics"

I quina valoració fa de l'experiència que està suposant la irrupció de Podem en les institucions polítiques de l'Estat espanyol?

Espanya és un país que mirem i seguim perquè és ací on s'està experimentant un nou camí. No dic que el model de Podem es puga exportar mecànicament i no sé quin serà el futur, però Espanya és el primer país on la crisi de l'esquerra va produir una nova forma política que té els seus problemes interns i el seu futur és incert, però que existeix. És ací on s'està pensant una estratègia nova que no reprodueix models antics. Per a mi és molt interessant, però hem de veure com es desenvolupa, perquè ja hem tingut l'experiència de les primeres revolucions del segle XXI, que van fracassar. La primavera àrab no va reeixir, però perquè aquells moviments no tenien un projecte, un model, una direcció. Van ser uns fenòmens de grans potencialitats, però efímers. Espanya és l'únic país on aquesta ona poderosa va saber crear una organització política.

Com a historiador i filòsof, què li sembla el procés sobiranista de Catalunya i el posicionament d'Europa?

Europa no ha sabut posicionar-se en els últims 25 anys en res. És incapaç de prendre una decisió respecte a totes les crisis del món. I ara Europa està unida en la seua defensa a Rajoy. Jo estic a favor del principi d'autodeterminació. Hi ha segurament una part molt consistent de Catalunya que és partidària de la independència i, en eixa situació, l'única cosa que pot fer-se és organitzar un referèndum que siga reconegut, pactat i fiable per a veure si els catalans volen ser independents o no. Jo en principi ho veig amb escepticisme i malestar.

Malestar en quin sentit?

Queda clar que és un dret dels catalans decidir el seu destí i que aquest moviment no és reaccionari com els nacionalismes dels quals parlàvem adés. Però com a europeu tinc dificultats per a comprendre la dimensió del procés; comprenc la història, l'herència del passat i altres qüestions. Ara bé, em costa pensar en Catalunya com una nació oprimida. La meua idea és que de tota aquesta situació pot eixir una cosa positiva i és que Espanya puga repensar-se des d'una perspectiva federal d'Estat. El multiculturalisme i el policentrisme podria expressar-se en una estructura institucional diferent. Però una separació de Catalunya d'Espanya crec que no seria positiva perquè Barcelona és una metròpoli del món global i perquè hi ha centenars de persones que no són catalanes i que se senten com a casa i després d'una separació el risc que es corre és que puguen sentir-se ciutadans de segona categoria. Sincerament, no crec que el nacionalisme siga la resposta als desafiaments actuals.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat