"Valoraria d'un candidat a director artístic de les Arts que combinara la internacionalitat amb allò valencià"

Al director valencià Ramón Tebar se li acumulen els compromisos artístics durant aquestes últimes setmanes de l'any 2017, amb una agenda atapeïda de concerts al Teatro de la Zarzuela, al Palau de les Arts i, aquest divendres, al Palau de la Música, on debuta en la seua titularitat. Tebar, qui ostenta la direcció artística de l'Òpera de Palm Beach, de l'Òpera de Miami i de l'Òpera Naples, totes elles als Estats Units d'Amèrica, també és el principal director invitat del Palau de les Arts i director titular, des del passat mes de setembre, del Palau de la Música de València. Són en total cinc les orquestres, amb major o menor dedicació temporal, que controla el mestre valencià. Diguem-ne que Tebar no té una clàusula d'exclusivitat amb cap institució.

El director ve de recollir èxits al Teatro de la Zarzuela de Madrid, on ha dirigit El gato montés de Manuel Penella i, també, aquest desembre, està fent-se càrrec de la direcció musical del quart Verdi que fa al Palau de les Arts, un Don Carlo reeixit per l'elenc "sòlid", encapçalat per Plácido Domingo, com el mateix mestre reconeix. Tebar dirigirà aquest divendres el primer dels dos concerts que farà aquesta temporada a l'auditori municipal. Serà un any atípic, encara que el director ja té clares les línies que vol treballar a la ciutat del Túria.

Va debutar amb l'Orquestra de València (OV) en 2016 i un any després torna com a director titular. Com afronta el canvi?

Sota el meu punt de vista, fer música és sempre el mateix, no canvia. Però amb aquesta orquestra, on vaja, sempre tracte de donar el màxim. Els primers dies em sembla important conéixer l'orquestra. Ara, on hi haurà canvis serà en el dia a dia a les oficines, per a saber què fan o què no es fa, quins projectes de futur hi ha i quins ja estem tractant de quadrar. Ací és on hi haurà més treball, però a l'escenari sempre ha d'haver la mateixa implicació.

Durant els dos mesos de temporada, l'OV s'ha mostrat molt versàtil i segons qui l'ha dirigida ha oferit un nivell o un altre. Ha notat algun canvi en els músics respecte a vosté?

Açò té les seues coses positives i negatives. Si reaccionen davant diferents directors és que són sensibles. Hi ha orquestres que tenen un nivell mínim i, siga el director bo o dolent, sonen bé, i a partir d'ací marquen la diferència. Això crec que és bo. Tanmateix, també tenim eixa irregularitat i unes setmanes estan molt bé i altres no tan bé. Això vol dir que cal treballar per a augmentar el nivell bàsic i assolir una solidesa i, així, vinga el mestre que vinga, es pot oferir una qualitat mínima. Òbviament, el millor és respondre a allò que el mestre demane, però també hi ha un públic que ve totes les setmanes i se li ha de donar qualitat. De vagades, una orquestra ha de maquillar allò que un mestre demana, si no és un bon mestre, és a dir, que és una qüestió de sensibilitats.

Tebar: "Necessitem més músics i això és una crida que ha de fer l'Orquestra de València als responsables". / DANIEL GARCÍA-SALA

Què és més urgent per a vosté, millorar la plantilla de l'OV o tancar les gires que es van anunciar?

Per a mi és urgent dur més músics perquè ara estem sota mínims i en alguns concerts ens falta plantilla. Necessitem més músics i això és una crida que ha de fer l'Orquestra de València als responsables. Però eixir també és important, perquè si no és com empolainar-se i no eixir de casa. És important reforçar la nostra plantilla, perquè això pujarà el nivell que ja tenim, que és bo, però també perquè ho vegen fora.

Quins són els objectius artístics que s'ha marcat per al període de quatre anys que dura el seu contracte? Diria que és poc de temps?

Realment són tres anys perquè aquest primer quasi no compta. És un període molt curt i tractaré de fer el que puga. Primer de tot, hem de dur músics perquè això augmentarà automàticament el nivell de l'orquestra. Després, m'agradaria fer alguns projectes que no s'han fet mai i que altres sí que han fet, és a dir, que no estic inventant res nou, però són coses que m'agradaria implementar. A partir del pròxim any començarem a conéixer un poc més les moltes virtuts dels músics, però també vull conéixer les debilitats per a saber on puc ajudar. Diria que aquests primers anys serien més d'estudi, però, a banda, hem d'intentar eixir més fora del Palau, i no cal anar a la Xina o Alemanya, perquè pot ser als barris i amb concerts a l'aire lliure.

Prorrogaria el seu contracte quatre anys més?

Tot s'ha de veure. És massa prompte perquè quan u comença una relació mai no pensa en el final. De moment no pense en si em quedaré més temps, però sí que veig que un període de tres anys és curt. Si he d'estar tres anys, faré el que puga. Però si agrade i volen que continue, es podran fer més coses i es pot mirar més a llarg termini. Karajan deia que la Filharmònica de Berlín, amb la qual va estar 30 anys, no va ser realment seua fins als 10 últims, ja que els 10 primers continuava sent de Furtwängler i els 10 següents s'estava produint el canvi. Una orquestra són tantes personalitats, que és difícil emmotlar-la. Ara estem assajant Mahler i intente explicar la forma com jo veig el fraseig, però, fins a aconseguir que l'orquestra frasege de la manera com jo ho veig, i això isca de manera natural, calen molts anys.

Ramón Tebar: "Per què s'ensenya a llegir quan el 40% dels espanyols no toca un llibre? Però saben llegir". / DANIEL GARCÍA-SALA

Al llarg de moltes dècades hi ha compositors que mai o en comptadíssimes ocasions han sonat al Palau. Podríem citar els de la Segona Escola de Viena, compositors com Berio, Penderecki, Nono, Ligeti, Xenakis, Stockhausen, Boulez, Arvo Pärt, Kurtág, etc. Quina solució proposa?

Tinc pendent fer un estudi de les últimes deu temporades per a veure clarament què s'ha fet en aquest sentit. Òbviament hem de donar suport a la creació contemporània. Una orquestra que no done suport a açò és una orquestra morta, ja que aquesta ha de servir de focus de creació i de foment per a fer la música viva. Pel que fa al repertori, és un poc delicat, perquè no crec que tots els compositors pel fet de ser del segle XX hagen de ser interpretats. Jo he fet Penderecki, Nono, Berio, etc., però crec en la selecció per a fer de filtre. Molts d'aquestos són una via morta per a mi. En el segle XXI, veig que molts són quasi anecdòtics, són un moment de la història, però, també, alguns han sigut sinònim del trencament de la nostra música amb el públic. Crec que la música sempre ha de ser comunicació, un llenguatge que diga alguna cosa; si el perd i perd eixa connexió, alguna cosa està fallant. Potser de vegades siga el públic, la societat que en tots els estrats (polítics, empresarials i fins i tot en les arts) està abocada a la superficialitat. Algunes d'aquestes músiques reflecteixen això. Jo crec en la música que diu alguna cosa. A Mahler, per exemple, en la seua època no arribaren a entendre'l, entenien el seu llenguatge, però no entenien el que volia dir.

Aleshores, com es pot educar auditivament en una nova música si no es programen els compositors precedents fins a arribar als actuals?

A banda d'alguns autors sobre els quals sí que cal destinar una part a l'ensenyança, en general em sembla arrogant que nosaltres intentem educar el públic. Això ha de vindre d'abans, de les escoles. Per què s'ensenya a llegir quan el 40% dels espanyols no toca un llibre? Però saben llegir. En canvi, tots, sense excepcions, tenim exposició a la música; això s'ha de fer a les escoles. L'educació que han fet les orquestres normalment ha consistit a clavar la pindoleta, l'adornem. Fem una hamburguesa i li posem dins la píndola a veure si s'ho empassen. No ho fan. És impossible perquè la gent no és ximple. Quan posen una obra contemporània està esperant o el concert (del solista) o la segona part. Està demostrat que després de quaranta anys seguim sense clavar la pindoleta amb gust. Per a mi va per unes altres vies. Un dels projectes que tinc tal vegada ajude perquè hi ha públic per a aquest tipus de música, però tampoc cal forçar-ho. Fins al segle XX només hi havia un llenguatge: la tonalitat, però a partir d'ací hi ha massa llenguatges, un rere l'altre, i per a mi no han de ser de pas obligatori totes les duanes. És a dir, a algú li pot agradar Philip Glass i no agradar-li el dodecafonisme.

En el segle XX ja no ve una cosa rere l'altra; algunes sí, però no totes. Per això, no és tant buscar quin és l'eslavó perdut que no hem escoltat, sinó buscar la creació de hui. Als Estats Units hi ha una sèrie de compositors que no estic molt segur que hagen girat la mirada cap a eixos camins, però estan ahí. John Adams, per exemple, és un dels qui està escrivint hui en dia i ha agafat coses d'ací i d'allà, o el mateix Penderecki o Arvo Pärt. Per això crec que el que més ajudarà és donar suport a la creació de hui.

Tebar: "Hi ha molts valencians que valen; hi ha altres que no tant". / DANIEL GARCÍA-SALA

Com planteja la incorporació dels compositors valencians en la programació?

Als compositors valencians els hem de donar suport i s'ha de fer perquè són valencians. I sembla que en els últims dies dir açò sona a provincialisme, però a mi no em sona això. Em sembla fantàstic. En l'època de l'Imperi austrohongarès els comtes i marquesos estaven orgullosos d'esponsoritzar Haydn, Mozart o Beethoven. Passa als Estats Units: les orquestres estan donant suport als compositors. En canvi, a Espanya sembla que si es fa amb un valencià és només perquè és valencià. Però és que hi ha molts valencians que valen; hi ha altres que no tant, però s'ha de fer i no crec en això de les quotes. Si no ho fem nosaltres és molt difícil que ho facen uns altres.

Aquest divendres dirigirà Xostakóvitx i quan torne en febrer tornarà a la música del soviètic. De fet tot el programa serà soviètic. Té alguna predilecció per aquesta música o és simplement una casualitat?

És una casualitat perquè quan em van donar aquests programes ni tan sols tenia en ment ser el director de l'Orquestra de València. Aquests dos concerts no van en la línia quepense seguir. Sí que m'agradaria començar una temporada amb la Simfonia núm. 1 de Mahler perquè em sembla un compositor molt interessant, és el nuc entre el passat i el futur. Però, quan s'anuncien les línies que vull seguir, es veurà que van per uns altres camins.

El Palau de la Música i les Arts han col·laborat en alguns projectes, com un Holandès errant semiescenificat en la passada temporada. Deu el Palau fer òpera?

Crec molt en això, però igual com a les Arts han de fer simfònic, que de fet en fan. Pel públic, però també pels músics, perquè amb l'òpera se n'aprén molt. L'òpera dóna flexibilitat a l'orquestra, atenció i la força per a escoltar d'una manera que, quan fan una simfonia de Mahler i un oboé fa un solo, és com un cantant, cal seguir-lo. Per tant, s'ha de fer òpera. Estic en contra dels encasellaments. Si arribem al punt que l'Orquestra de les Arts només fa òpera i la del Palau, només simfònic, donaríem lloc al fet que tinguem grups que només fan música contemporània. M'agradaria també que l'OV interprete més clàssics i compositors txecs. Les línies que vull seguir van per ací.

Ramon Tebar: "Amb aquest Don Carlo, i més sent el títol que obria temporada, s'ha posat tota la carn a la graella". / DANIEL GARCÍA-SALA

Quan s'incorpore plenament a la OV en la temporada 2018-2019, té pensat deixar altres orquestres de les quals és titular?

Les orquestres que duc als Estats Units no em trauen massa temps perquè allà la temporada és molt xicoteta. A Miami són 4 o 5 òperes, de novembre a abril, i amb la Naples i Palm Beach el mateix. Tinc més projectes a Europa i m'agradaria passar més temps al continent; cap ací va un poc encaminada la meua línia, però tampoc vull desconnectar amb els Estats Units. Encara no tinc preses les decisions, sinó que vaig deixant-me dur un poc per les circumstàncies. Amb l'OV tinc menys concerts d'abonament que altres titulars del passat. Abans s'arribaven a dirigir 14 o 15 concerts d'abonament i jo els vaig limitar a 10 perquè crec que és molt important que vinguen molts directors de fora, que l'orquestra aprenga de gent de fora i ja veurem en el futur. També crec que al Palau li interessava això. Per tant, deu setmanes representen un poc menys de presència que els anteriors titulars.

S'està convertint vosté en un especialista a interpretar Verdi al Palau dels Arts. Potser siga aquest Don Carlo el millor dels quatre que ha dirigit?

Potser, però crec que és perquè l'orquestra i el cor ens coneixem més. Amb el Nabucco no vaig poder treballar perquè va ser una substitució; Aida va ser la primera que vaig treballar i La Traviata, la segona, aleshores crec que té més a veure amb la familiaritat. Certes coses van eixint més naturals i sí, estic content perquè he vist un progrés.

No ho atribueix al fet que aquest Don Carlo és en el que millor elenc ha tingut?

És un repartiment molt sòlid. Amb aquest Don Carlo, i més sent el títol que obria temporada, s'ha posat tota la carn a la graella. Sense desmeréixer els elencs del passat, però he dir que aquest és un Don Carlo molt sòlid des de tots els punts de vista.

Va entendre la dimissió fa dues setmanes de Davide Livermore?

No he parlat amb ell en profunditat, però em va agafar per sorpresa. Férem la roda de premsa un dilluns i va dimitir dimarts i a ningú li feia pensar que passaria res, i molt menys a mi. U ha de ser sempre molt exigent i crec que la perfecció mai no s'aconsegueix enlloc i sempre hi haurà coses que no es fan com u voldria. Potser ell tindrà les seues raons, però no puc donar-li el 100% del crèdit a tot el que ha traspassat per la premsa, perquè després hi ha contextos i interpretacions. Respecte la seua decisió si no estava content amb com estaven eixint les coses. Tanmateix, no entenc l'alarmisme [generat per alguns mitjans], perquè no crec que nosaltres, els valencians, incloent la societat valenciana i els polítics, ens puguem permetre que el Palau de la Música, les societats musicals o el Palau de les Arts es queden abandonats. Davide tindrà les seues raons, però jo no he parlat amb ell.

Ramon Tebar: "A València hem de crear els nostres gestors". / DANIEL GARCÍA-SALA

Què li sembla el procediment obert i internacional pel qual el govern valencià vol trobar un nou director artístic? Creu que això és una manera del polític de llevar-se la responsabilitat de triar a dit?

No diré que m'agrada, però no ho veig malament. No hi ha procediments perfectes perquè a dit poden o no funcionar. En aquest cas, Davide va estar dos anys i mig i va ser així, sense concurs. Jutjant-lo per la seua dimissió, alguna cosa no ha funcionat. Sense donar les culpes a ningú, però, no ha funcionat la maquinària, i per tant eixe mètode tampoc no és infalible. Un concurs és un altre mètode amb què sí que es pot escoltar els candidats, però també pot donar-se el cas de gent apta que no es presente pels requisits que es demanen. No és el procediment perfecte, tot i que no el veig malament i tot és millorable. I que es faça a escala internacional està bé, però també a València hem de crear els nostres gestors. Cal fer planter d'això, perquè si no arribarà un moment en què es dirà que un valencià no està al nivell. Passa el mateix amb els directors, els compositors, els nostres solistes, etc.

Li agrada l'estructura que es planteja de tenir un director gerent i un altre d'artístic?

A mi no em sembla malament en principi. Si el resultat final millora el que hi ha, benvingut siga. Crec que el que no va funcionar va ser repetir el mateix model que tenia Helga Schmidt amb Davide Livermore, i aquesta és una de les seues queixes, però clar, Helga no dirigia escena ni dirigia orquestres i podia estar ahí, però Davide és un artista i havia d'eixir. Per això el mateix model mai funciona igual. Si el pròxim model és director general/director artístic i funciona, benvingut siga. Jo als Estats Units funcione així. Allà totes les orquestres tenen un director general d'operacions executives i un director artístic. En aquest cas, si estan demanant un director artístic no pot ser un artista en actiu perquè es demana exclusivitat i no pot dirigir orquestres o escenaris i, per tant, no podrà acceptar un càrrec així, però si hi ha un director general alineat amb un director artístic i un director musical, pot funcionar. El problema arriba quan les línies són divergents.

Tal vegada passe vosté de ser el principal director convidat de les Arts a formar part del tribunal que trie el pròxim director artístic. Quin aspecte valoraria per sobre d'altres coses d'un possible candidat?

Ningú m'ha cridat per a això, però, en eixe cas, valoraria que un candidat combinara la internacionalitat amb allò nostre. Insistisc que voldria deslligar allò de valencià com a sinònim de provincià. Sembla que quan s'utilitza es fa com una cosa despectiva. Crec que, valencià o espanyol, s'ha de donar suport a allò nostre i, a més, és que tenim l'espai. Per a mi un projecte ha de reunir moltes coses i saber conjuminar la internacionalitat amb repartiments magnífics que es poden seguir portant. L'orquestra és internacional perquè hi ha músics de totes les nacionalitats, però ningú es queixa del Cor [de la Generalitat], on són la majoria valencians. El Cor és un dels millors d'Espanya, sens dubte, això ho tenim i s'ha de potenciar. Una altra cosa que jo valoraria molt seria que no ens podem veure com a enemics [el Palau de la Música i les Arts]. Jo afortunadament estic a cavall entre les dues cases i les dos són la meua llar d'alguna manera, però qui ho veu des de fora, els músics, fins i tot cantants, potser no poden vindre perquè, si estan ací, allà no es veu bé. Crec que s'ha de treballar en aquest tipus de coses i anar de la mà. A mi això m'interessa. 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat