Com un Émile Zola del segle XXI, Arcadi Espada (Barcelona, 1957) va trobar fa 5 anys el seu Alfred Dreyfus. Calia rehabilitar Francisco Camps i l’autor de llibres com Contra Catalunya i Raval: de l’amor als nens s’hi va llançar de front. Com l’oficial jueu de l’exèrcit francés, Camps havia de ser l’argument de l’obra, però el tema de la croada és la salvació del periodisme espanyol i la democràcia, a través de la crítica ferotge del “diari de referència de l’elit”. Més d’un centenar de portades d‘El País dedicades a les desventures judicials de Camps constitueixen l’esquelet d’un llibre que se sosté sobre la versió dels fets del protagonista. Un buen tío va molt més enllà de l’absolució del jurat del cas dels vestits. És una rehabilitació urbi et orbi de tot el que s’ha dit i de tot el que es dirà en el futur. Arcadi Espada és “optimista”, molt més que Camps. Contra l’opinió de l’expresident, creu que la història l’absoldrà.
Què havia escrit sobre ell perquè Camps volguera posar-se en contacte amb vosté?
Un parell o 3 de columnes al diari El Mundo, on escric normalment. Exhibien una certa perplexitat per un cas que jo veia completament ridícul, com que a una persona li hagueren regalat 4 vestits i, a més, de Milano, afamada botiga de la classe mitjana-baixa espanyola.
També vaig escriure sobre l’article del Codi Penal del suborn impropi, una mena d’antigalla, una resta que venia de la tradició jurídica espanyola i que Garzón havia desenterrat d’una manera misteriosa. Llavors em va telefonar Francisco Camps, agraït, per a dir-me: “La seua mirada no és la mateixa a què estic acostumat i volia agrair-li-ho”. Bo, el típic dels polítics quan estàs d’acord amb ells. I em va convidar a sopar.
Jo estava convençut que li havien regalat els vestits. Em va dir amb estupefacció i tristesa: “Jo em vaig pagar els meus vestits!”. Em vaig quedar completament perplex. Sé que hui hi ha gent que pensa que Francsico Camps va ser condemnat pel mateix tribunal que el va absoldre. En aquell moment vaig decidir que havia d’escriure el llibre…
La lectura del llibre suggereix el cas Dreyfus: un polític condemnat per l’opinió pública i un periodista que s’alça en la seua defensa.
Una mica sí. Però surt en defensa de la veritat. Em pregunten si he fet un llibre per a defensar Camps. Defensar Camps és un efecte col·lateral. No he escrit una biografia de Francisco Camps, sinó un llibre en defensa de la veritat contra la degeneració del meu ofici. És una degeneració perceptible, però treballs com aquest fan possible millorar-lo.
No ho dic pel meu treball. Els periodistes ens hem de convéncer que una de les tasques més importants és disseccionar allò que es podria dir la ‘traçabilitat’ de les nostres informacions. Com fem la feina. Una cosa que en moltes altres professions es planteja en un moment o en un altre, de la qual els periodistes semblen excusats. L’ofici està molt amenaçat per raons comercials, però també per aquesta mena de qüestions.
Creu que la història rehabilitarà el seu ‘heroi’? L’absoldrà?
Sí, heroi, pot ben dir-ho. N’estic completament convençut. Aquest llibre l’he dedicat al fill del senyor Camps, un adolescent d’uns 15 anys que va vindre un dia (quan jo no pensava encara escriure aquest llibre) motivat per aquestes mateixes columnes a una conferència meua i es va aixecar amb llàgrimes als ulls, plorant, pel que jo estava fent pel seu pare. El gest em va commoure per veure un fill que isqués així en la defensa d’un pare. Sí. Serà rehabilitat. No tardarà molt i aquest llibre hi contribuirà.
Les recents imputacions contra Camps no suposen un perill de tot el contrari?
Corre el perill. Si he escrit un llibre de 500 pàgines és perquè aquest perill existeix a Espanya. Això és una qüestió gravíssima per a la democràcia espanyola. Ací hi ha algunes petites bombes de responsabilitat amagades. Una és la nostra (la dels periodistes), que és la que m’afecta més. Una altra és la de la judicatura. La tercera és la del funcionament de la democràcia espanyola. Quan diem que és de baixa qualitat, hem de presentar les proves. I aquesta és una prova.
El senyor Camps i jo discrepem en un punt fonamental del cas. Ell creu que va ser fruit d’una conspiració política i judicial organitzada. Jo no ho crec, però sí que crec en una cosa que és molt pitjor. Va ser, com deia Toole, la conxorxa dels necis (de la novel·la Una conxorxa d’enzes o La conxorxa els ximples, John Kennedy Toole, 1980). La policia i els jutges van fer malament la seua feina. Els tribunals, també. Fins un cert moment.
En el cas de la Fórmula 1 es repeteixen fins un extrem grotesc algunes de les contradiccions expressades en aquest llibre, adobades amb el fet que el senyor fiscal envie les converses amb Ecclestone al Google Translate. Està bé que no sàpiga anglés, però té l’obligació de corregir la traducció i no pervertir el que diu Ecclestone. És una anècdota reveladora de com està construït aquest cas.
Pel que fa a la visita del Papa, als urinaris i als autobusos, gairebé em fa vergonya respondre aquesta pregunta. Vosté, que es dedica al periodisme polític, sabrà quantes vegades les presidències d’honor tenen poc a veure amb la gestió diària d’aquestes entitats. S’agafa la Generalitat i l’Ajuntament com a magnífics florers de representació. El president Camps era president d’honor d’aquest patronat (la Fundació V Encontre Mundial de les Famílies). La primera per a dir “endavant” i la darrera per a dir “ho heu fet molt bé”.
Suggerisc a la senyora jutgessa que porta aquest cas que no s’ature en la presidència d’honor i que vaja mes amunt. Que impute Déu.
Ja ha imputat un dels seus representants a la Terra (el bisbe auxiliar de València, Esteban Escudero).
Ja ho sé. Però que puge més. Això que diuen de la responsabilitat política… que no es pot detindre açò, que hem d’anar més amunt. En aquest cas, ara és el moment. Aquesta senyora ha d’imputar Déu. No podem pensar que, ateses les seues característiques, el senyor Camps estafaria Déu. Per tant, estarien d’acord tots dos, en plena conxorxa. Els dos tenen responsabilitat política. És absolutament grotesc.
Parlant d’éssers superiors. Quin paper han jugat el PP i, sobretot, Rajoy en aquesta tragèdia?
L’esquerra política i judicial va matar Francisco Camps i la dreta el va enterrar. El seu partit el va utilitzar mentre li era útil, mentre València servia per a portar Rajoy a la Moncloa. Quan Mariano Rajoy hi va arribar, Francisco Camps es va convertir en el que sempre havia estat: un dirigent regional que, aleshores, feia nosa.
És absolutament escandalós i una lliçó de la mala qualitat democràtica de què parlàvem que, una vegada absolt, el PP no col·locara immediatament el senyor Francisco al lloc d’on ell, d’una manera perfectament honorable i sorprenent per a tota la societat d’esquerres, el diari El País, la SER i tots els seus enemics, va renunciar per a ser jutjat com un ciutadà normal.
Vosté nega una conspiració general contra Camps. Però, El País, com a organització, hi conspira?
Fa 40 anys que treballe als diaris, 15 d’ells a El País, i els conec molt bé. Sé com funcionen i no calen grans conspiracions per a organitzar una estratègia com aquesta. Una cosa barata, amb un comportament de tabloide.
Una cosa teòrica sí que es pot dir. Quan algú està escrivint a favor de les seues conviccions els mecanismes de control que adopta per a saber si està fent les coses bé o no són més lleugers i més fràgils que quan ha d’escriure en contra.
Per exemple: el senyor Camps no és de la meua sensibilitat ideològica ni compartim caràcter. Ara ens hem convertit en amics, després de tants anys de treballar en aquest llibre. Amic és una paraula massa grossa, però, evidentment, li tinc afecte perquè, a més, és un home intel·ligent, honrat i treballador. Però, quan he d’escriure sobre ell, en principi, hi vaig en contra. No és el meu cavall. Escriure a favor de les conviccions és molt perillós perquè els biaixos cognitius s’afluixen. És més fàcil dir ximpleries i deixar-se dur pel sectarisme. I dir: “Clar, si és el fill de puta del Camps, què més dóna. No ve d’un pam”.
Ha de passar algun compte pendent amb El País?
No. En absolut. Vaig estar molt feliç els anys que vaig treballar en El País. És veritat que me’n vaig anar perquè em van oferir més diners en un altre lloc i ells no m’oferien el que m’interessava. És una disputa laboral sense més.
Jo m’he ocupat molt d’El País perquè és el primer, el de referència de les elits espanyoles. Encara ho continua sent tot i la pèrdua de poder dels diaris en general. I és el diari de la meua generació. Si explicara les coses que he aprés allà no acabaríem en anys. Justament allò que val la pena i un aprecia és al que ha d’estar subjecte i ser mereixedor de la crítica. El que no compta per a res no mereix aquesta mirada.
Està convençut que Camps li va explicar tota la veritat?
No. Jo estic convençut que el que s’escriu en aquest llibre és la veritat. És una cosa diferent. El senyor Camps és una veu, però no totes les veus. La responsabilitat d’aquestes veus és completament meua.
Té algun temor que la ‘postveritat’ siga el que vosté ha escrit?
Cap.
Com ha trobat Camps al llarg d’aquests anys? Com ho ha paït tot?
Això és interessant. He tardat 5 anys a escriure el llibre, molt difícil d’escriure i amb molt de treball de tota mena. Una part de la feina ha estat parlar amb el senyor Camps amb molta freqüència, de vegades personalment i d’altres per telèfon.
El Camps que jo conec és un loser, és un perdedor. Ha perdut la batalla de la vida política. Jo m’he dedicat tota la vida a escriure de cultura i política. Conec molt bé els polítics i conec molts polítics. Els he conegut en el poder i fora del poder. Són persones diferents. No tenen res a veure. L’hybris del poderós és una cosa inexplicable. El poder en la política va molt més enllà del poder dels diners. És l’adrenalina de les masses. Per tant, d’aquell senyor no puc parlar. Hi ha gent que explica la seua arrogància. Potser. Era un home, com el senyor Costa va dir l’altre dia per a enfonsar-lo amb aquella jugada moral tan miserable que va emprar, ple d’entusiasme.
Però l’entusiasme és una virtut. S’ha de controlar i sembla que en algunes ocasions es va descontrolar. El senyor Camps és un home molt afectuós dins del seu cercle íntim. Tota aquesta història del ‘amiguito del alma’ tan mal interpretada del dia de Nadal és producte simplement d’un temperament un pèl naïf.
Jo he conegut un perdedor, un home caigut, però amb una extraordinària lucidesa i amb una absoluta desmoralització respecte del funcionament de la democràcia. Hem tingut converses molt interessants fora del seu camp. És un polític infinitament per sobre de la mitjana dels polítics valencians i espanyols de hui. És un home que ha llegit i ha treballat. També van voler boicotejar la seua tesi doctoral amb un incident vergonyós i barroer.
Ell també pensa, com vosté, que la història l’absoldrà?
Ho pot dir així, com Fidel Castro. Però no. Ell és més pessimista. Té la virtut de ser religiós i, de vegades, li ix una fortalesa que a les persones que no som religioses ens costa comprendre. Jo sóc més optimista que ell.
El discurs del seu llibre va a la contra de l’opinió majoritària. Ho fa per vocació, per una obligació autoimposada o perquè és un provocador, com de vegades l’etiqueten?
Aquesta paraula és especialment odiosa per a mi. És la paraula que empren els analfabets per a desvirtuar la meua feina. En comptes de llegir, que és el que haurien de fer, però no en saben. Tracten de titllar-me de provocador i així evitar-se el problema seriós intel·lectual que tenen amb els meus llibres. A més, els meus llibres els descobreixen com a uns immorals. Per això diuen que jo provoque. No provoque ningú. Faig la meua feina i, en qualsevol cas, serà la realitat la provocadora. Que se’m diga que sóc un provocador i que el senyor Garzón siga un heroi nacional és una de les paradoxes d’aquest país en què vivim,
Sóc un escriptor que es dedica a la descripció dels fets reals, que no fa novel·les, sinó periodisme. I exactament igual que a l’escriptor de ficció se li apareix un dia un tema i té una visió d’aquestes que diuen que tenen, i veuen Emma Bovary i han d’escriure una història sobre l’adulteri en una ciutat de províncies, a mi també se m’apareixen. Un dia se’m va aparéixer un pederasta i vaig escriure un llibre molt semblant i molt diferent a aquest sobre el cas del Raval. Hi ha qui diu que sempre defense els pobres, entenent com a pobres els desposseïts. Per a la gent que diu que sóc feixista sense més, aquesta definició no deixa de consolar-me.
