Un dia d’ara fa 14 anys, el compositor Voro García junt amb l’ensemble Espai sonor van crear a Sueca (Ribera Baixa) un festival de nova música. Lluny de València i de la pressió que exerceix l’oferta cultural de la gran ciutat, la vila de la Ribera va establir-se com una meca on polsar les creacions sonores més actuals que es fan a Europa i als EUA al costat de les partitures escrites per compositors locals.
La Mostra Sonora continua sense qui havia sigut el seu director artístic, ja que Garcia ha agafat les regnes del festival de música de nova creació més antic de tot l’Estat. L’Ensems començarà el 10 d’abril amb una obra per a percussió i dues jugadores de pilota al trinquet Pelayo de València.
Ensems, el festival que està cridat a ser des de fa 40 anys la fita més important de la música de nova creació al País Valencià i quasi de tot l’Estat i sud d’Europa, estrena en aquesta edició direcció artística. Voro García té davant el repte de donar a conéixer el festival públic als ciutadans i als mateixos músics. El compositor i docent s’ha marcat uns altres objectius,com ara començar a fer produccions amb segell valencià, incloure les Arts entre les seus i aconseguir un lloc per a fer-se veure dins de la Fira valenciana de la música, TroVAM.
Per què Ensems ha deixat de dir-se Festival de música contemporània?
Per diverses raons. Si fem un recorregut pels principals festivals europeus d’aquestes característiques, no hi ha pràcticament cap que tinga l’apel·latiu de contemporani. També s’ha llevat allò d’internacional, perquè ens semblava fins i tot regionalista i tampoc hi ha pràcticament ningú que ho mantinga. Se sobreentén que un festival com aquest té un àmbit internacional. A més, l’etiqueta contemporània ha fet bastant mal. Està clar que un musicòleg necessita fer etiquetes per a saber quin estil té una música i ubicar-la, però, en un món globalitzat, de vegades les etiquetes són estúpides. A més, en un ambient acadèmic, quan es parla de contemporània es diu d’aquells que fan coses rares, sorollets que diuen alguns; per tant, estan com apartats dins de l’ambient clàssic. I, alhora, dins dels qui es dediquen a l’art sonor, els de la contemporània són els qui vénen del món acadèmic. Aleshores, volíem desetiquetar i no posar els de l’art sonor al Centre del Carme, els de la contemporània al Palau de la Música, etc. Volíem trencar amb això i, de fet, si no portem més art sonor al Palau és per una qüestió d’espai.
Aposteu per descontextualitzar els concerts?
Sí, ens agradaria que amb el temps no es vincule un tipus de música a un espai. Les propostes que s’estan demanant a Europa, que és un poc el referent, són molt transversals i això és el que hem pretés, que les propostes siguen molt plurals i que recullen la multidisciplinarietat. Per això, hem triat el lema ‘Espai del so, espai que sona’.
Eixa transversalitat justifica també programar, com s’havia fet en els últims anys, Txaikovski?
No va per ahí. Parlem d’I+D+I, és a dir, Ensems s’ha de reconéixer com un lloc on les propostes sonores tinguen alguna cosa d’Investigació, de Desenvolupament i d’Innovació. No dec de programar coses que entenc que altres espais ho han de fer.
El festival té com a objectiu fer producció pròpia?
Eixa és la idea; en el cas de coproduccions, estem treballant en vistes a 2019, perquè Ensems havia pecat de no crear una xarxa de col·laboracions amb altres espais. Amb el Mixtur de Barcelona i el cicle BBVA de Bilbao, junt amb altres festivals europeus amb què s’està treballant, estem mirant la manera de fer una coproducció i fer una gira dels grups que passen per Ensems. Coproduir és més difícil perquè no tots els festivals ho fan, però, fer una gira dels grups sí que s’està treballant. A nivell del País Valencià, pensem en una marca paraigües. Hem parlat amb Mostra Sonora de Sueca, amb el Projecte Rafel de Rafelbunyol, amb Ara què? de Manises i amb So XXI de Canals, encara que és un festival específic de percussió, però, el que m’agradaria és que poguérem fer petites col·laboracions. Enguany hem fet un projecte que lliga la música tradicional amb un nou context. Hem agafat com a referència el que es fa al País Basc, on van traure el txistu de l’àmbit tradicional i crearen un repertori amb altres instruments. M’agradaria recollir eixa visió dels bascos però amb la dolçaina. Juntarem un grup del País Basc i un grup de valencians: dolçainers, percussió amb videoproducció, una cantant d’estil i una de clàssica, per a enfrontar el món tradicional i el clàssic i donar així una mostra de com es pot barrejar això en un context més actual. Aquesta producció es farà a l’Ensems, però anirà després a la Mostra i a Rafel per a viatjar després a Durango (País Basc). La intenció és fer produccions valencianes que puguem exportar.
Aquesta setmana va reivindicar un cicle de música de nova creació paral·lel al festival Ensems. Com es concreta això?
Potser hauríem d’anar una mica més enllà i plantejar anar cap a un format que supere el concert tradicional, sense renunciar a ell, però. Un lloc potser el Palau de la Música però s’hauria de combinar amb altres espais de la ciutat. I hauria de ser transversal. Estant Josep Vicent al capdavant de l’ADDA d’Alacant i amb l’obertura que hi ha ara a Castelló, crec que es podria fer una programació transversal aprofitant els grups i intèrprets valencians que hi ha. Sense massa pressupost es podria fer un cicle de 10 concerts on els artistes es mogueren pel territori.
Proposa un circuit més que un cicle, no?
Diguem-li un cicle amb circuit. Si el teatre ho té, per què no la música? Una cosa és un projecte, toques un concert i prou. Però, si s’inverteixen diners públics en ell, a qui els inverteix crec que també i ‘interessarà que el projecte rode, no?
Quina és la situació de la nova música més enllà d’un festival específic?
A l’Estat està malament la cosa. Alberto Posadas, que estarà en aquest Ensems, ve de fer una temporada a Berlín i de treballar a l’IRCAM (Institut de recerca i coordinació acústica/musica, associat al Centre Pompidou de París) i em va dir: “Madrid ha desaparegut del mapa”. Allà no hi ha circuit. Hi ha coses que es fan a Matadero, però són iniciatives quasi de col·lectius i associacions. Què programa el CDNM (Centre Nacional de Difusió Musical)? Han deixat un cicle de 4 concerts, quatre molletes per als morts de fam. Els festivals han caigut pràcticament tots. A Barcelona s’estan obrint altres espais, sobretot alternatius, que aposten per projectes multidisciplinars. Però a València falta eixe Matadero.
Però hi ha Las Naves, no?
Però se li ha de donar vida. Mirem la programació que està fent Bombas Gens, que va en eixa línia, i el Palau també ho podria fer en espais menys habituals com la García Navarro o zones d’accés, proposant-ho com una mena d’aperitiu al concert. A Helsinki he vist conviure una instal·lació sonora al costat d’una cafeteria i no passa res.
No ha citat les Arts. Quin és el tracte que va tindre Davide Livermore amb els compositors valencians?
Jo com a compositor no vaig poder parlar mai amb ell. De fet, per a aquest Ensems m’hauria agradat fer alguna cosa escènica. Les Arts s’hauria d’obrir com ho han fet el Liceu o el Teatre Real. A Barcelona hi ha un Petit Liceu, un apartat per a l’òpera de cambra. Això no és tan costós i, tant de bo, qui vinga ara arreplegue un poc eixa idea. Però Livermore amb mi no ha tingut cap relació i amb altres companys, doncs, ha sigut bastant inaccessible i no sol amb compositors, també amb intèrprets. Però si ja era complicat per als membres de l’orquestra parlar amb ell, qui era jo per a parlar amb Davide Livermore?
En altres edicions hi havia una secció d’art sonor. Quin lloc ocupa en aquest Ensems?
Hi ha art sonor: Nika, Ferran Fages i també improvisació, performance. És a dir, està, però ho hem desetiquetat.
Això no despistarà la gent?
Farem un esforç perquè no passe. Això ha fallat fins ara, la comunicació i la manera de divulgar-ho. Esperem que cadascun dels projectes expliquen què és el que fan. Pense que tots formem part d’una gran família i que estem condemnats a entendre’ns. Tractarem que el públic sàpiga on va. Si en 40 anys la gent no sap què és l’Ensems és perquè alguna cosa ha fallat. L’Ensems és un festival sonor, on hi ha diversitat estètica.
Sagunt a Escena té 34 edicions i Cinema Jove 33. Ensems duu 40 anys fent-se, però la gent i els mitjans de comunicació no el coneixen. Quina reflexió fa?
La informació no ha arribat al públic, ni tan sols a aquell que habitualment va i, de fet, la informació no arribava ni al conservatori. M’agradaria que l’Ensems es reconeguera com Sagunt a Escena o Dansa València. A dia de hui no es reconeix i hem de fer un esforç per a canviar-ho, que estem fent-lo ara. Si ho aconseguiré, no ho sé. El primer any dubte que s’aconseguisca però si no arriba és perquè alguna cosa no funciona. Crec que els qui realitzem l’Ensems no hem sabut explicar què és l’Ensems. Què és l’Ensems? 40 anys i no sabem què és? No hem fet alguna cosa bé. Cal comunicació i pedagogia per a explicar què allò que fem és una cosa accessible per a tots els públics.
S’ha prescindit del treball pedagògic del festival amb l’eliminació de l’X-Ensems?
No s’ha prescindit de res. La part pedagògica està en els tallers, en allò que hem anomenat Cerca sonora, enfocat a secundària; en les Trobades de composició amb els workshops d’Alberto Posadas, Elena Mendoza, Alberto Bernal i Juan Arroyo; i en les taules al voltant dels festivals on estan convidats José Luís Besadas, Virginia Flórez, Marina Hervás i Belen Pérez que la moderarà.
Introduïu el vessant de fira en l’Ensems?
No com a tal, però sí que m’interessa que hi haja una taula redona que parle de la situació dels festivals a Europa i que es compare amb la situació actual a l’Estat. Que es compare i a veure què podem exportar. Serà més com un espai de reflexió.
L’Ensems és el festival de música de tot el País Valencià més antic. No hi ha cap altre, ni de rock, ni de pop, ni d’electrònica més vell. Demanarà estar en el TroVAM?
Si des de l’Ensems estem dient que volem obrir casa, pense que hem de cabre tots. A l’Ensems caben tots els qui facen I+D+I, però en una Fira valenciana de la música, com el TroVAM, crec que hauríem d’estar tots. En la primera edició esperàvem que ens cridaren. I els públics? Hi ha públics que van a escoltar el que volen, com qui va a escoltar la societat musical del seu poble i no va a res més. El públic és savi i anirà on vol. Si el fet de no estar (en el TroVAM) és perquè pensen que les nostres propostes estan enfocades a un públic elitista, per a res. A l’Ensems no hi ha res d’elitista.
Després de l’èxit de la Banda Municipal de València en 2017, enguany hi ha més participació de bandes a l’Ensems.
Hi ha tres propostes que van arribar dels tres conservatoris superiors, però hi ha una altra que ve de la Federació de bandes que enguany celebra el 50é aniversari. Es va parlar amb ells i se’ls va donar directrius sobre el programa, és a dir, que havia de ser tenint en compte allò de l’I+D+I. Faran Fresco de Luca Francesconi, que mai s’ha interpretat a l’Estat, ja que només s’ha tocat dos vegades, una a Estocolm i una altra a Venècia. És un projecte per a cinc bandes en moviment.
Si en aquesta edició incorporeu la música tradicional, com ha dit, amb una visió actual, què li queda a l’Ensems per afegir?
Escènic. Òpera. M’agradaria alguna cosa escènica perquè m’encantaria poder col·laborar amb Dansa València, amb la gent de disseny. Hi ha gent pròxima i, amb un cost relativament modest, es poden fer òperes. La possibilitat està en que el nou director artístic de les Arts vulga col·laborar, com ho fa el Palau de la Música, i que poguérem arribar a una entesa per a portar i produir música escènica a l’Ensems.
