"L'atemptat terrorista contra Joan Fuster va ser ideològic; els autors no eren aficionats"

Francesc Bayarri (Almàssera, 1961) continua escrivint sobre allò que li agrada, les seues inquietuds al voltant de Joan Fuster, Blasco Ibáñez, Amado Granell i els nazis refugiats a l'Espanya de Franco. Tot plegat, sense perdre la visió periodística, reivindica l'ofici que ha exercit en capçaleres de referència, s'ha endinsat en la investigació per a traure a la llum la impunitat amb què diversos croats campaven a plaer pel País Valencià.

La Transició, revisitada amb òptica valenciana, i la Guerra Civil, contada des de la versió de son pare; Bayarri opta per la recerca per a contrastar la informació del testimoni familiar. El resultat és Matar Joan Fuster (i altres històries), que publica amb l'editorial familiar, Austrohongaresa de Vapors, set investigacions periodístiques amb una prosa deslliurada de les angoixes i pressions dels mitjans de comunicació, uns mitjans que es qüestionen, i una feina, la de periodista, que continuarà sent necessària, però que, a parer de l'escriptor, no se sap ben bé qui, ni quants, ni com es farà. Allò que sap de ciència certa és que tots nosaltres, en qualsevol moment, hem pogut estar al costat d'un terrorista, ací, a casa nostra, al cinema, al teatre, en la cua d'un supermercat.

Per què publiques un llibre que parla de Joan Fuster un any després d'haver-se celebrat el 25é aniversari de la mort en 2017?

Realment no té cap vinculació. L'he publicat quan he tingut un llibre complet d'investigacions periodístiques; de fet, la investigació sobre Fuster la vaig començar fa deu anys. També hi ha altres capítols que porten molts anys escrits, algun des de fa 20 anys. Simplement, ara tenia l'oportunitat, perquè tenim una editorial familiar (Austrohongaresa de Vapors), de publicar el libre i m'ha paregut interessant, però no té cap vincle amb el 25é aniversari de la mort.

Són investigacions, reportatges, assaigs?

Els dic investigacions periodístiques i després cadascú diga el que vulga. Poden ser reportatges llargs, alguns capítols són més assagístics, però crec que el de Fuster és més una investigació periodística.

Quines persones van fer l'atemptat amb bomba contra Fuster?

L'atemptat contra Fuster el van fer com a mínim dues persones per motivacions ideològiques; per tant, estem parlant d'un atemptat terrorista, no estem parlant d'un assassinat en grau de frustració, que és el que hauria sigut si no hi haguera el component ideològic. A més, pel modus operandi i pel tipus d'explosiu, estem parlant de persones amb coneixement i accés a determinat material explosiu i a determinades tècniques que no són les que pot tindre la població en general. Això ho diferencia d'altres atemptats que van patir, per exemple, el mateix Joan Fuster en l'any 78, que això sí que va ser amb una bomba casolana, o altres atemptats, per a mi terroristes i que van provocar ferits greus, com van ser el que va patir la Universitat de València, però on l'explosiu era casolà i la forma d'actuar és la de persones sense preparació. El que puc dir és que es tracta d'un atemptat terrorista i que no són persones aficionades.

"La dinamita utilitzada [en l'atemptat contra Fuster] és la que utilitzava l'exèrcit". / DANIEL GARCÍA-SALA

En Matar Joan Fuster estableix que els autors tenen vincles familiars amb membres de l'exèrcit. Tenen nom i cognoms?

Clar que tenen nom i cognoms i tenen vinculacions amb algunes persones de l'exèrcit, això no vol dir que jo estiga implicant l'exèrcit però la dinamita utilitzada [en l'atemptat contra Fuster] és la que utilitzava l'exèrcit, però, també la que feia servir la banda terrorista ETA. No va ser una atemptat d'ETA i, per tant, les possibilitats comencen a reduir-se.

El delicte està prescrit i no hi ha responsabilitat penal.

No hi ha responsabilitat penal, el jutge el va qualificar com un delicte de danys, quan, com a mínim, era un assassinat en grau de frustració, però, el mateix jutge encarrega la investigació a la Brigada d'Informació de la Policia. En qualificar-lo com a danys, és un delicte, podríem dir, poc greu, però, en encomanar la investigació a la Brigada d'Informació, està demostrant que pensa d'una altra manera. Li ho encarrega a la policia, que és qui investiga els delictes de caire ideològic. Està prescrit i encara que ara s'obrira de nou com a delicte terrorista també estaria prescrit perquè no va hi haure morts.

Explica que Fuster no es va personar com a acusació particular en la causa, tot i que va estudiar Dret.

No puc saber per què va decidir una cosa i no una altra. Si jo haguera estat en la seua situació, probablement hauria actuat de la mateixa manera, donada la nul·litat d'investigacions d'agressions i atemptats que van hi haure en l'època, en la més absoluta impunitat i fins i tot amb protecció de serveis sensibles de l'Estat, diguem-ho així. El fet que s'haguera personat en la causa a través d'un advocat, crec que no hauria canviat res perquè les coses haurien acabat exactament igual. Sense cap detenció.

"En estos moments és un atemptat terrorista oblidat completament per part de la societat valenciana". / DANIEL GARCÍA-SALA

Han passat 37 anys i han canviat molt les coses. Aleshores fins i tot Vargas Llosa, com recorda en el llibre, es va solidaritzar amb Fuster.

En estos moments és un atemptat terrorista oblidat completament per part de la societat valenciana, però, en el seu moment va causar un enorme impacte. Recorde estar a la plaça de bous plena en un homenatge que se li va fer a Joan Fuster. També se li va fer un homenatge al paranimf de la Universitat de València i a la Universitat de Barcelona i va hi haure una reacció internacional, com la dels premis Nobel Alberto Moravia, Heinrich Böll i Mario Vargas Llosa, que és un escriptor de primera fila. En aquell moment va hi haure una reacció internacional que contrasta amb la nul·la investigació que es va fer del cas. Un cas amb tanta repercussió internacional i social, i no s'investiga. Vargas Llosa és una persona que opina de manera molt diferent sobre el nacionalisme, però, inclús ara mantindria la mateixa posició sobre un escriptor a qui van a matar per les seues idees. Estic convençut que mantindria exactament la mateixa posició que va mantindre en 1981. Això l'honora, perquè Vargas Llosa pot pensar el que vulga sobre el nacionalisme, estic segur que ho pensava abans i ara, però no pot acceptar en cap moment que uns terroristes vagen a matar un escriptor que està a sa casa en batí i que l'única cosa que ha fet en tota sa vida és teclejar una màquina d'escriure per a les seues idees. Unes idees, cal recordar, que són sempre contra el fanatisme, d'obligar a repensar les idees de tots. Per tant, és una posició [la de Fuster] allunyada de tota crida a la violència, és sempre una invitació a dialogar i a repensar les coses, fins i tot les pròpies conviccions. Per tot això, Vargas Llosa estaria al costat de Joan Fuster o de qualsevol intel·lectual valencià si es produïra un atemptat terrorista com el que va patir Fuster.

Al llarg del llibre assenyala el paper que van tindre els "relators" o "cronistes" de la Transició. Els culpa d'haver traslladat una transició modèlica a l'opinió pública?

Jo parle del relat oficial durant la Transició i vull recordar que durant molts anys la Transició espanyola s'estudiava en congressos internacionals com un model. La Transició espanyola té coses molt positives; de fet, comparar la situació actual, la que estem vivint, amb la de 1981, quan hi hagué, per exemple, un colp d'Estat, ara, amb una certa perspectiva històrica podem dir que hem millorat moltíssim. Hi ha una part positiva i no ens podem carregar la Transició. Però el que no podem fer és que la Transició o la construcció de la democràcia es faça al preu de l'oblit. Això és el que jo critique. Es pot fer una ruptura amb la dictadura i fer una transició cap a la democràcia de forma pacífica? És una de les opcions i es pot fer, però això no et dóna dret a oblidar o amagar totes les victimes que això va provocar també, i una és Fuster. Això no t'obliga a menysprear les víctimes de la dictadura, que moltes encara estan esperant a recuperar els cossos. Que es poden fer pactes i discutir-los, però eixe pacte no inclou ofendre la memòria de les víctimes de la dictadura i de la Transició.

Per tant, no és tan modèlica com es continua relatant.

Jo crec que no és una Transició modèlica, però és una possibilitat. Si posem en la balança les coses positives i les coses negatives, crec que el saldo es positiu, però això no significa que malgrat les coses positives i les mancances t'acusen de.... Hem de ser seriosos i revisitar la Transició amb les seues coses. Tot el que he escrit fins ara ha estat això, revisitar la Transició, tant quan he fet ficció com quan he fet no ficció, que és periodisme.

"La Transició valenciana és una successió d'esdeveniments molt trists per a sempre el mateix sector". / DANIEL GARCÍA-SALA

Quin compromís li hauria demanat a la premsa que cobria eixos anys de la Transició?

Per exemple, si parlem de Joan Fuster, es deia: no s'ha d'investigar per part de la Policia, no s'investigarà per part de la Judicatura, per tant, tampoc s'havia d'investigar per part dels mitjans de comunicació. La responsabilitat dels mitjans de comunicació és evident. Hi ha molts altres casos que es van informar en el seu moment, però la Transició valenciana és una successió d'esdeveniments molt trists per a sempre el mateix sector. Amagar-ho perquè no toca o l'oblit que s'ha fet sempre de tota la tradició republicana em sembla un escàndol. És a dir, clar que se li ha de demanar comptes a molts sectors, incloent els mitjans de comunicació.

Periodísticament, què es va fer malament i què es va fer bé?

Pel que fa a l'atemptat a Joan Fuster el tema va quedar oblidat immediatament, juntament amb l'arxivament de la causa judicial. De tant en tant algú ha anat recordant que en l'any 81 va haver una bomba a ca Fuster, però, si no concretes, pareix que siga una cosa més de totes les que hi hagué en aquell moment amb una violència al carrer de baixa intensitat, però, també hi hagué fets molt greus, gent que va morir com Miquel Grau a Alacant, molt posteriorment Guillem Agulló, el sindicalista Valentín González, etc., i això s'ha de recordar. Però, dels atacas a intel·lectuals, polítics o gent de la cultura, el més greu va ser a Joan Fuster. Que, a més, podria haver causat una massacre amb sis morts. Això sí que és un delicte de danys?

En el reportatge que dedica a Blasco aprofita per a parlar de l'ofici de periodista. Abans calia responde cada matí la pregunta de Livingstone: "Què passa pel món?". I després diu que "ara els mitjans de comunicació es dediquen a una altra cosa". A què es dediquen? Està desencantat amb l'ofici?

Va haver una època ingènua i de màxim prestigi del periodisme, la de Thomas Jefferson, que coincideix també amb la vàlua de la novel·la realista. Ara sabem que el periodisme igual que la novel·la no són un espill de la societat, són creadors de la realitat. No som simples notaris de la realitat. La pregunta de Livingstone és d'eixa època ingènua, però el periodista li dóna una determinada visió del que passa pel món, selecciona què vol contar-li i què no i damunt li la dóna de la manera que el periodista li ho vol contar. Li conta el que ell vol. No li ha fet una foto i li l'ha donada. Per tant, els mitjans de comunicació, la novel·la, la ciència creen la realitat, no només la conten.

Els mitjans de comunicació actuals, amb la crisi que hi ha, no poden ser independents. Per a sobreviure a la crisi econòmica i tecnològica, que ha fet que perden un paper central de mediació entre la societat, els situa en una posició de crisi extrema. Amb eixa disposició no poden fer periodisme d'investigació de determinades coses perquè no tenen recursos i perquè no podrien després publicar el resultat. Viuen en un moment que se'ls ha de contemplar amb una mirada molt crítica.

"Sóc optimista, no tant amb les actuals estructures de comunicació actuals, sinó pel que fa al futur del periodisme". / DANIEL GARCÍA-SALA

I a això cal afegir la crisi provocada per les 'fake news'.

Sóc optimista, no tant amb les estructures de comunicació actuals, sinó pel que fa al futur del periodisme. Que no sé com es dirà. Ara pot haver un moment de moltíssima confusió, però estic segur que les societats, quan estiguen avançades, amb més intensitat necessitaran i pagaran una gent que no sé com es diran si periodistes, youtubers o com, però, seran unes persones que professionalment com a ofici contaran coses que el poder ens vol amagar. No sé com ho contaran, probablement no ho faran a través de diaris escrits, però, quan imagine una societat d'ací 50 anys, vull pensar que tindrà una gent professionalitzada a contar, per exemple, que una cosa que s'està dient és falsa. Espere que necessiten que els conten coses i que confien en eixa gent perquè són professionals i sé que eixos no em faran notícies falses, rumors, sinó que ho han treballat i ho han contrastat. És possible que no hi haja mitjans de comunicació, però hi haurà un tipus de periodisme.

La manera de contar les coses ha evolucionat i el periodisme sempre s'ha adaptat a les circumstàncies, no?

La manera sí, però les xarxes socials estan molt bé, perquè tothom pot accedir i això és democratitzar la circulació de la informació. Però, junt amb una persona que pot dir qualsevol cosa des de sa casa es col·loquen tot tipus d'operacions massives, manipulades. Per això, més encara, es necessitarà una gent que t'ajude a navegar per eixa sobresaturació d'informació.

Parla de la renúncia dels partits d'esquerra a Blasco Ibáñez i del falsejament de la dreta de la seua biografia. En quin moment renuncia i per què? I com es falseja?

Blasco Ibáñez no té molts seguidors i ningú demana la tornada del Blasquisme com a moviment polític, això és evident. Però en la societat valenciana, Blasco continua sent un personatge que en el subconscient col·lectiu continua funcionant; per exemple, les seues novel·les valencianes han servit per a configurar la memòria i el paisatge que tots tenim del País Valencià. Però, com a moviment polític és cert que no és perillós, per a ningú, que torne. Blasco Ibáñez a partir de 1909 se'n va de València i ja no és que no es dedicara a la política, és que ja no viu ni a Espanya. Atribuir-li a Blasco la dretanització del partit quan ell ja no estava, em pareix una injustícia flagrant. Atribuir-li que el seu partit s'aliara amb la dreta, amb Lerroux, clar, Blasco Ibáñez portava mort 7 o 8 anys quan va passar això.

El Blasquisme, quan estava Blasco en la política, té un programa que és el programa que tenen els partits valencians d'esquerra: anticorrupció, anticaciquisme, laicisme, republicanisme, universalització de l'educació i la sanitat, per tant, on està el problema de considerar Blasco una persona d'esquerres? Que no era nacionalista. Bé, del pack complet hi ha una part que ell no incorporava, però tampoc era un anticatalanista com alguna gent vol destacar. Al seu soterrament a València estigué el president de la República espanyola i el president de la Generalitat de Catalunya. Molt poc devien percebre a Catalunya el seu anticatalanisme quan van estimar vindre. Quan va vindre la seua filla en els anys 60 a visitar un familiar que estava morint, els falangistes li van dir que tenia tres dies per a abandonar València. Fins els anys 60, la dreta valenciana considerava Blasco, la seua descendència i la seua obra com el seu pitjor enemic i l'esquerra veia els republicans com els seus aliats naturals. Per què ara si li preguntes a algú de dretes per Blasco et parla bé i si és d'esquerres et parla malament? Perquè l'esquerra s'ha desentés de Blasco Ibáñez i la dreta s'ha construït un Blasco Ibáñez que bé, de jove era revolucionari, però, tots ho hem sigut de joves, no? Era un tio ric, cosmopolita, que Hollywood li comprava per molts milions els seus escrits, que vivia com un marqués, sí, però quan estava a París durant la dictadura de Primo de Ribera i no tenia cap necessitat perquè venia molts llibres, es va convertir en la veu dels escriptors espanyols exiliats contra la dictadura. I ara l'esquerra no vol saber res d'eixe clamor social? És un error immens que s'ha de reparar.

Pesa molt que la seua literatura més internacional estiguera en castellà?

Però, per exemple, Max Aub, una altra figura que reivindique, a ningú de l'esquerra no se li ocorreria no considerar Aub un dels seues referents. O, el rector Peset, a qui se li ocorreria en l'esquerra dir que el rector Peset, un científic eminent, no és de la seua línia? A Blasco per què? És una 'burrera' per part de l'esquerra oficial, que li critica a Blasco la qüestió del nacionalisme i resulta que es declara esquerra fusteriana i si llegiren el que deia Fuster probablement canviarien d'opinió, perquè Fuster tenia una enorme simpatia per la figura de Blasco Ibáñez. Fuster, que no era fan de ningú, va fer una dissecció del Blasquisme d'una clarevidència brutal.

"Fuster, que no era fan de ningú, va fer una dissecció del Blasquisme d'una clarevidència brutal". / DANIEL GARCÍA-SALA

Conta en el llibre que Canal 9 va entrevistar Dinko Sakic, un nazi croata que va viure a Carcaixent, i 24 anys després és descobert a l'Argentina perquè va eixir en un documental. Com potser que ací ningú el reconeguera?

Jo eixe programa no el vaig vore; no sóc mirador de televisió. Però apareixia el seu nom en els rètols, perquè és una entrevista de plató, l'home està assegut molt còmodament, ben il·luminat i ben maquillat i apareix amb el seu nom real. I això no va provocar res. També hem de pensar que, tal vegada, aquelles produccions de Canal 9 no tenien més recorregut fora d'ací perquè si això haguera arribat a coneixement de persones, víctimes de camps de concentració, doncs, les coses haurien anat d'una altra manera. Què va passar amb el documental argenti? Doncs que el van presentar a un premi que hi ha a Nova York i va guanyar i això tingué una repercussió que ja va fer impossible que Sèrbia i Croàcia no demanaren l'extradició.

Quan comença a escriure sobre Fuster diu que pots estar al cinema assegut al costat d'un terrorista. Unint l'atemptat de Fuster i els nazis refugiats a l'Espanya franquista, no sé si estem envoltats de molta gent perillosa i no en som conscients.

Cal fer una seqüència completa quan es diu que un crim està impune. Si diem això, estem dient que les persones que l'han comés estan en llibertat. Quan fas la llista dels crims impunes, et trobes que hi ha molta gent i, per tant, que tens moltes probabilitats, no? Diem les paraules i no les pensem. Si hi ha dos terroristes com a mínim que posen dues bombes a un escriptor amb la intenció de matar-lo, amb una quantitat d'explosiu suficient com per a matar-lo i estan impunes, és que estan per ahí. Qui li va enviar el paquet bomba a Sanchis Guarner està per ahí. Els qui posaren la bomba a la Universitat de València estan per ahí. Els criminals de guerra, que es van refugiar ací durant l'època de Franco, doncs, la majoria han mort, però, mentre vivien, un feia declaracions a Canal 9; no és una època tan llunyana. Durant la Transició t'has pogut trobar amb persones així però també amb persones que els han protegit, amb persones que no han posat una bomba però l'han encarregada, una sèrie de gent que, codi penal en mà, són tan criminals com els qui acaben posant la bomba.

Després d'haver fet periodisme d'investigació al voltant d'aquestos personatges, l'han amenaçat?

No, la veritat és que al contrari, he trobat gent que en moments que no esperava; m'han ajudat.

Fa la sensació que aquest Matar Joan Fuster (i altres històries) és un llibre que escriu perquè vol, perquè el publica en la seua editorial, molt alliberat i amb un tarannà personal; sobretot, l'escrit que dedica a explicar la Guerra Civil a Almàssera segons li l'explica son pare.

És veritat que si tens una editorial, doncs publiques el que tu consideres. És un llibre que, encara que té set capítols i que cadascú puga semblar diferent, tots tenen un aire de família, perquè estan, per una banda, les meues obsessions, els meus homenatges, les coses que em preocupen i em disgusten, encara que és un llibre de no ficció, però, com deia abans, pretendre que els periodistes siguem un espill de la realitat, no. Nosaltres construïm la realitat. Tinc altres coses escrites o podria no haver titulat per Fuster, però construïsc i no és que siga així, és el que jo dic i està signat per mi. La gent ho ha de codificar d'eixa manera. 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat