"El procés de pau a Colòmbia ha permés desestigmatitzar l'esquerra i que puga optar al govern"

Aitor Sáez i Manuel VelandiaSáez és periodista i autor de 'Crónica de una paz incierta'. Velandia és activista LGTB i colombià exiliat a Alacant
/ València
17 juny 2018 01:00h

El periodista Aitor Sáez (Barcelona, 1990) va presentar el passat dimarts, 12 de juny, a València el seu llibre Crónica de una paz incierta. Colombia sobrevive (Círculo de Tiza, 2018). Sáez va ser reconegut en 2016 amb el Premi de l'Associació de la Premsa al periodista jove i, en l'entrega dels guardons, li van oferir escriure un llibre. Conta que li van proposar Veneçuela i Colòmbia, però que ell va escollir només la segona "perquè de Veneçuela només havia estat a Caracas". Sáez es defineix com un periodista de reportatges socials, "d'embrutar-se les botes de fang", "de treballar molt sobre terreny". "A banda, el conflicte a Colòmbia només es pot tractar sobre terreny; si et quedes a Bogotà, és el mateix que si ho contares des de Madrid", afegeix.

Del llibre, explica que posa molt el focus en el vessant humà, en la història, però que també hi ha un context bastant simple de cadascuna de les arestes del conflicte. "Jo sempre dic que és un llibre de Colòmbia per a principiants", reconeix. Un dels relats és el de l'activista LGTB Manuel Velandia (El Socorro, Santander, Colòmbia). Sáez i ell es troben en persona per a aquesta entrevista a Diari La Veu i per a la presentació del llibre que tindrà lloc a la vesprada; les converses anteriors van ser per Skype, conta el periodista. Velandia explica, content, que quan va llegir el capítol que ell protagonitza, es va reconéixer plenament. "Vaig sentir que era jo qui estava parlant", descriu. "Si ha sigut tan respectuós amb les altres entrevistes com ho ha sigut amb mi, el text és molt real, és molt clar, està sent fidel al que la gent va dir", va pensar quan va acabar la lectura.

'Colombia sobrevive'. Per què tria aquest verb?

Aitor Sáez: El 'sobrevive' crec que és el que defineix els colombians, perquè és un país on s'ha sofrit el conflicte més extens i més sagnant de tot el món i de tota la història. Però, alhora, Colòmbia apareix sempre entre els primers països del rànquing de felicitat. Això t'està dient que hi ha un sofriment però també una superació o un esperit de superació, una força. Ací tenim el cas de Manuel, per exemple. Per això no volia fer un llibre lacrimogen, caure en la morbositat de la tragèdia o del sofriment, això que en diuen 'pornomisèria'. Aprofitant que era un llibre i no un article i que tenia prou temps i espai vaig donar cabuda a l'esperit positiu, al seguiment de la història i a l'avanç de cada personatge. 

Quant de temps va estar recollint els testimonis per a escriure aquest llibre?

A.S.: Vaig arribar a Colòmbia en gener de 2016 i vaig acabar d'escriure el llibre en desembre de 2017. Van ser dos anys molt intensos recollint testimonis. Jo treballe per a la televisió alemanya DW i em va tocar viatjar molt. De fet, des de Nadal fins ara he tornat a fer infinitat de viatges i és una llàstima que no els haja pogut incloure. Tot i això, com que és un llibre tant de crònica, tant de terreny i tant visceral, al final tampoc et porta tant de temps com podria passar amb un llibre més històric o més polític.

En novembre de 2016 es va signar un acord entre el govern colombià i les FARC per a posar fi a més de cinc dècades de conflicte armat. No obstant això, assegura que el conflicte colombià no ha acabat.

A.S.: La pau es va signar deslegitimada, perquè venia d'un plebiscit en què la meitat de la població havia rebutjat aquestos acords de pau [el 2 d'octubre de 2016, amb un 50,2% a favor del 'no']. La implementació també va estar molt obstaculitzada pel Congrés. Al final, un acord de pau és un paper que s'ha d'aplicar, i les lleis per a dur-ho a terme no han tirat endavant. En un any s'ha aprovat el 20% dels acords. A més, aquesta dèbil implementació també ha generat un repunt de la violència. Al final, a Colòmbia passa com a l'Orient Mitjà: hi ha molt d'interés per la riquesa, en aquest cas pel narcotràfic. És el que dic en la contraportada del llibre: que "el narcotràfic és un pastís massa suculent". Va passar de Pablo Escobar als paramilitars, que ja treballaven per a ell, i d'ací es va clavar en la guerrilla. Ara que ja s'han desmobilitzat paramilitars i guerrilla, malament o bé, s'han format altres bandes i, ara, fins i tot estan arribant càrtels de Mèxic i del Brasil. No s'ha atallat d'arrel el problema.

Aleshores, el responsable actual de la violència a Colòmbia és el narcotràfic?

A.S.: Exacte. Ara són tant dissidents del paramilitarisme o exparamilitars com dissidents de la guerrilla, que s'han reconfigurat, s'han rearmat i han tornat a ocupar aquestos espais de la guerrilla.

En el llibre aborda la història més recent de Colòmbia amb diversos testimonis que resumeixen el dolor d'eixe conflicte. Qui són, per a vosté, els protagonistes d'aquesta història?

A.S.: Per a mi, al final, són qui defineixen tant el conflicte com la postguerra de Colòmbia. Una de les coses més complexes ha sigut seleccionar les històries, perquè, com dic al principi del llibre, cadascuna és més important o més retorçada o més admirable que l'anterior. Per això, seleccionar-ne una per cada sector o per cada aresta del conflicte ha sigut complicat. A banda, són persones amb qui, al final, estableixes una relació o una amistat.

Manuel Velandia: "Vaig marxar de Colòmbia perquè, quan tornen les amenaces, ja diuen que mataran la meua família". / DANIEL GARCÍA-SALA

El capítol 'Los exiliados en pie, pese a la distancia' està protagonitzat per Manuel Velandia. La matinada de l'1 de març de 2002, ell i la seua parella, Ricardo, es van despertar quan una granada va trencar els vidres de la seua casa.

Manuel Velandia: Jo sóc un militant 'marica' [l'entrevistat especifica que "sóc 'marica', no homosexual, perquè a Colòmbia, quan vas pel carrer no et diuen homosexual, et diuen marica i t'ho diuen en un to agressiu. Jo vaig assumir que això és el que sóc i que sóc feliç i, aleshores, no em moleste quan m'ho diuen"]. Sóc cofundador del Movimiento Homosexual Colombiano, un grup que naix d'una mentida. Algú [León Zuleta] diu que té un moviment amb 10.000 membres, jo li escric i ell em diu que "em permet informar-lo que tots els zeros són falsos, però ja en som dos". Així vam començar el moviment, jo des de Bogotà, i això va implicar des del principi moltíssima violència perquè la policia ens agafava, ens portava a la muntanya, ens banyava en aigua gelada... Era delicte ser homosexual. Vam aconseguir la despenalització de l'homosexualitat, que canviara el codi penal, una constitució nova on es reconeixia en l'article 13 la lliure elecció de les persones... Sóc també el pioner del programa de prevenció de la sida. Això fa que, en cadascun dels moments, vaja tenint problemes, sempre amb els paramilitars. Aitor, en el llibre, anomena per exemple la Mano Negra i les Águilas Negras. Aleshores, m'estaven boleteando, és a dir, m'enviaven pamflets dient-me que em matarien. Després, em van proposar ser candidat a la Cambra. Jo havia ajudat a escriure el primer projecte de llei de parelles, on també demanàvem l'operació de canvi de morfologia genital i drets per als bisexuals, en 1989. Això ja va ser massa i les amenaces, frontals. Vam pensar que si estàvem a la Cambra i al Senat podríem fer alguna cosa. Estant en eixa campanya, comence a tindre amenaces més fortes i em llancen una granada a casa.

Però no va ser aquest el motiu perquè marxara de Colòmbia.

M.V.: Després, novament em pose a treballar en temes dels drets humans, entesos com a drets sexuals, i l'amenaça s'estén a la meua família. Això ocorre quan estan a punt de detindre el primer senador que es comprova que és paramilitar; perquè van ser 256 senadors paramilitars en total, quasi no se'n salvava cap. [El senador Álvaro Araújo, a banda de tindre vincles amb el paramilitarisme, era un dels pocs polítics gais que ho havien fet públic obertament. En una xarrada en 2006, Velandia va afirmar que preferia que caiguera el projecte de llei sobre el matrimoni de parelles del mateix sexe al fet que un assassí li aconseguira drets. Aquest va ser l'episodi que va reactivar la intimidació contra l'activista]

A.S.: Jo crec que un punt important és que a Manuel li llancen una granada a sa casa i encara així es queda a Colòmbia, se'n va per un altre motiu.

M.V.: Realment, marxe perquè, quan tornen les amenaces, ja diuen que mataran la meua família. Aleshores, Piedad Córdoba, que és una senadora negra defensora dels drets LGBT, em diu: "Ara sí que li toca anar-se'n, perquè quan amenacen la família, la cosa és molt greu, perquè pensen que a vosté no li fa mal el que li diuen". Això és el que va fer que me'n vinguera. Vaig aterrar el 17 de gener de 2007 al País Basc.

I com es va organitzar la vida ací?

M.V.: L'única manera d'arribar sense tindre problemes era amb un visat d'estudiant. Jo havia fet un curs sobre com ajudar la gent que necessitava refugi, però mai vaig pensar que em faria falta a mi. Em vaig posar en contacte amb el director del doctorat d'Educació del País Basc i li vaig explicar que volia vindre, perquè el meu germà i la meua cunyada hi havien estudiat. Al cap de mitja hora tenia un correu en què m'acceptaven. Després d'haver fet el meu primer any, ja tenia molt avançada la tesina quan em vaig quedar pensant: "Però si aquesta merda no és el que jo volia estudiar! Jo el que vull fer és un doctorat de salut!". I aleshores em vaig posar en contacte amb el doctorat d'Infermeria i Cultura de les Cures a la Universitat d'Alacant, els vaig enviar el meu currículum i em diuen: "Ni tan sols necessita entrevista, va i es matrícula". Però com que ja havia començat l'altre doctorat i el duia prou avançat, vaig decidir acabar-los els dos.

A.S.: Però vas triar Alacant també per la teua germana, no?

M.V.: Sí, la meua germana havia sigut professora en el doctorat, però nosaltres tenim una cosa molt particular: mai usem els nostres germans per a les relacions públiques.

Sáez: "Crec que un punt important és que a Manuel li llancen una granada a sa casa i encara així es queda a Colòmbia, se'n va per un altre motiu". / DANIEL GARCÍA-SALA

S'ha plantejat tornar a Colòmbia?

M.V.: És una cosa que sempre em pregunten i que mai sé respondre. Cada vegada que pense que les coses estan millorant i que podria anar-hi, al cap de poca estona apareix una notícia espantosa que han matat algú que conec. Hem avançat bastant, però...

A.S.: A Bogotá ciutat conec líders pels drets de la dona que van amb escorta i cotxe blindat que els ha posat la Comissió Interamericana... Per a anar allà a caminar amb escorta, potser no cal tornar. Però, què va fer que et quedares a Alacant? Jo no vaig indagar en això.

M.V.: Jo ja sabia que m'havia de quedar... Ara, et dic que paguen més a les universitats de Colòmbia que ací, fins i tot passant-ho a euros.

A.S.: Una altra dada curiosa que potser els interessa és que quan vas arribar...

M.V.: Sí, jo els explique que vinc a demanar asil i arribe i havien demanat roba per a mi i demanaven a la gent col·laboració econòmica [Manuel Velandia va ser el primer a rebre asil "per raons d'orientació sexual"]. Jo els vaig dir que havia arribat a un doctorat, que era consultor internacional, que encara no tenia l'economia feta merda –"ara sí, però en aquell moment no", remarca–. No necessite roba velleta. A més, jo em vestia molt bé. No entenien que jo el que necessitava era suport emocional, algú que m'escoltara.

A.S.: Però són els prejudicis del refugiat o de l'exiliat, no?

M.V.: Sí... També la treballadora social et fa uns qüestionaris plens de bajanades.

Sáez m'explicava en converses prèvies que hi ha una comunitat important de gent de Colòmbia ací. Per què resulta atractiu aquest territori?

M.V.: Perquè els encanta l'arròs a la valenciana. Pareix un acudit, però és veritat. Hi ha un vincle molt més fort amb els espanyols que amb la resta d'Europa. També entra en joc la facilitat de la llengua. I com que ací hi ha més colombians, també n'arriben de nous, i això va incrementant la comunitat, perquè van on estan els amics. A més, no et diuen la veritat, no et diuen que hi ha un altíssim nivell de desocupació, que treballen en negre...

A.S.: També m'imagine que València, com que tota la Comunitat és molt turística, és un lloc on la gent pensa que pot buscar treball.

M.V.: La gent arriba a Madrid i allà pregunten als altres on anar. Hi havia moltes persones que eren cuidadores, que feien treball domèstic, que treballaven en l'hostaleria, en la construcció, en la recol·lecció de fruites... Tot i que tenim alts nivells d'escolaritat, molts no podem treballar en el nostre àmbit perquè els nostres certificats no estan homologats ací. Competeixes amb 35 i la resta té més punts. La gent acaba treballant en eixes coses bàsiques. Això era molt fàcil al principi, perquè eren les tasques que no volien els espanyols, però ara sí que les volen i per això la gent se n'està tornant.

Sáez: "Què passarà en aquesta segona volta? Crec que guanyarà Iván Duque". / DANIEL GARCÍA-SALA

Tornant a les veus que s'hi poden trobar al llibre, hi ha espai també per a les guerrilles. Com és la relació de la premsa amb elles?

A.S.: Aquesta relació ha tingut diverses fases. Jo he estat cinc vegades amb les FARC [Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia] i una amb l'ELN [Exèrcit d'Alliberament Nacional]. Amb les FARC, la primera va ser just abans de signar la pau, en agost de 2016. Vaig haver d'anar a l'Havana a demanar autorització a la cúpula que estava negociant allà i era tot molt d'amagat. Em van donar unes coordenades en una sendera i em van dir que preguntara per un tal 'Robin', que era com el milicià. L'endemà vam quedar en un punt de la selva. Una cosa molt burocràtica. U creu que la guerrilla són quatre tipus bàrbars engegant trets per la selva, però en realitat és com un exèrcit regular...

M.V.: Un exèrcit regular però irregular.

A.S.: Sí, i fins i tot tenen unes estructures d'estat, per això han ocupat buits de poder. Allà em van tractar molt bé, era un ambient molt optimista, molt festiu, perquè era el moment de la signatura de la pau. Les altres vegades ja he anat notant com ha augmentat la desconfiança de les FARC cap al procés de pau, com un desànim, i això també ha influenciat la relació amb els periodistes. Al principi, potser era el primer periodista que veien o el primer estranger, i aquesta obertura els entusiasmava. Després, quan ja havien passat per allà vint o trenta periodistes i gent de la universitat, deien: "És que ací veniu i després no passa res, no aconseguim res". Ja va ser un tracte molt més distant a mesura que augmentava eixa desconfiança. Al final les FARC també són un ens polític i tenen una estratègia comunicacional. Hi havia èpoques, al final del desarmament –que va ser molt crític, s'ajornaren els terminis...–, que potser no els interessava que un periodista estiguera per allà.

Diu que les FARC, com a ens polític que són, tenen una estratègia comunicativa. Parlem ara d'un altre ens polític, el govern. Com és la seua relació amb el poder mediàtic?

A.S.: El govern colombià, crec que com tots els governs, vol ocultar el que no li interessa. És el que comentàvem abans sobre cobrir l'actualitat des de Bogotà o des del terreny. Jo l'1 de març, que era com el Dia D, estava en un campament de les FARC i sentia que no hi havia desmobilització ni havia començat res. Aleshores em va arribar una nota de premsa del govern: "Comença la desmobilització". Tots els mitjans repicaven això. Jo vaig visitar la seu de l'ONU, ho vaig documentar bastant i vaig fer un article molt crític. L'endemà a les 6 del matí tenia vora 23 telefonades perdudes del coronel que havia entrevistat el dia anterior, dient-me que això no era cert. I jo: "Bé, m'ho has dit a càmera i jo ho he vist i gravat. No ho canviaré". Sempre s'intenta manipular el periodista. Per un altre article, em va telefonar la cap de premsa de l'Alt Comissionat per la Pau i va estar intentant convéncer-me durant mitja hora perquè m'esperara, que no publicara una informació, que la setmana següent ja començaven... Però abans ni et contestava els whatsapps. Hi ha hagut molt d'interés per ocultar.

Aquest diumenge, 17 de juny, se celebra la segona volta de les eleccions presidencials a Colòmbia. Què creuen que passarà i què els agradaria que passara?

M.V.: L'esquerra colombiana té el problema que té l'esquerra a tots els llocs del món, només que no és tan de dretes com la d'Espanya. Aleshores, és molt difícil posar-se d'acord quan tothom creu que té raó, perquè la convivència només és possible acceptant que l'altre, de tant en tant, té raó. Aquesta és la primera vegada que hi ha hagut un apropament entre diferents grups i ha sigut un avanç important. Per descomptat, hi ha hagut aliances que es van demorar molt, perquè, com cadascú vol la seua nota de premsa i ser l'estrella, la resta es van avançar a dir que hi hauria eixa unió, quan l'altre encara no ho havia dit oficialment. Però, vaja, s'ha avançat moltíssim en la proposta. Mai abans havia arribat un candidat de l'esquerra a ser el contrincant en la segona volta. Crec que, en aquesta ocasió, sí que podrà arribar a ser. El problema és que qui va quedar tercer [Sergio Fajardo], que era una força important, s'havia mostrat com un mestre universitari i la gent tenia la idea que era com molt Antanas Mockus [exalcalde de Bogotà, actualment senador de la República de Colòmbia i diverses vegades aspirant a president]. El creien molt, fins que s'adonaren que el seu cunyat era familiar d'Uribe i que era el mateix amb un vessant decent. Això va exacerbar encara més la gent, perquè va començar a sentir-se grapejada i enganyada. Jo crec que això mobilitzarà el vot.

A.S.: Crec que hi ha diverses lectures de la primera volta. La primera és la que deia Manuel, que a Colòmbia l'esquerra sempre ha estat molt estigmatitzada. Qualsevol cosa d'esquerres s'associava a la guerrilla. El procés de pau ha permés desestigmatitzar l'esquerra i possibilitar que arribe a la segona volta amb eixa força. La segona lectura és que a Colòmbia, per primera vegada, ha triomfat el vot d'opinió, el vot lliure, i no el vot de maquinària, que és el que acostuma a funcionar a l'Amèrica Llatina, la compra de vot dels partits tradicionals, que s'han endut un colp increïble. Què passarà en aquesta segona volta? Crec que guanyarà Iván Duque [hereu polític de l'uribisme i clar guanyador en la primera cita]. No és que ho vulga, perquè no diré què vull, però dic que guanyarà Duque perquè va tindre un 14% d'avantatge respecte del seu competidor en la primera volta i perquè l'esquerra, com a qualsevol país, està dividida i ha arribat a la segona volta el candidat d'esquerra més radical [Gustavo Petro]. Aleshores, sí que hi ha una gran part de la societat colombiana que vol el canvi, que seria Sergio Fajardo, dels Verds, però no vol el rupturisme que proposa Petro. Molts votants de Petro haurien estat disposats a votar Fajardo, però no a l'inrevés. Els seguidors dretans volien que arribara Petro, perquè sabien que, amb ell de rival, tenien més possibilitats. Per això, done quasi per fet que guanyarà Iván Duque, amb tot el que això suposa. També cal tindre en compte que Duque no deixa de ser el candidat d'Álvaro Uribe. És com el titella que va posar, perquè Uribe, ens agrade o no, segueix sent un cabdill al país, és com un messies. Parlar d'Iván Duque és parlar de l'uribisme i de tot el que va representar tant per al conflicte com per al país. 

Sáez: "Algun mitjà espanyol, de qui no diré el nom, m'ha arribat a dir que 'la pau no interessa'". / DANIEL GARCÍA-SALA

Com valoren la informació que ens arriba sobre Colòmbia?

A.S.: Crec el procés de pau, la pacificació del país, ha obert la possibilitat a molts mitjans de cobrir millor el país, ha accedit a llocs on abans no s'accedia, etcètera. Hi ha uns interessos mediàtics inevitables, però sí que és veritat que crec que s'està fent un millor periodisme internacional sobre Colòmbia. Una altra cosa és l'interés. Per exemple, a Espanya cada vegada interessen menys els temes internacionals, molt menys l'Amèrica Llatina, i molt menys Colòmbia. Al final, la informació que es dóna sobre els països de segona categoria informativa són només pinzellades. De Colòmbia es va vendre aquesta idea de la pau, "la guerrilla es desmobilitza i arriba la pau", i es fa el paral·lelisme amb ETA i prou. És una imatge molt naïf i molt simplificada del país. Fins i tot algun mitjà espanyol, de qui no diré el nom, m'ha arribat a dir que "la pau no interessa". 

M.V.: A mi em crida l'atenció que els interesse més, si és que els interessa, la memòria històrica de Colòmbia que la d'Espanya. Em sembla molt contradictori que la gent diga: "Per què la gent vota en contra de la pau a Colòmbia?", quan ací no s'ha construït la memòria històrica. 

A.S.: Sí, és curiós perquè ací no hi va haver procés de pau, ni amb Franco, ni amb ETA. No hi ha hagut un procés de pau, de perdó, de reconciliació, de memòria.

M.V.: El primer procés de pau de Colòmbia va ser ací a la Comunitat, saps? La primera negociació de pau fa cinquanta anys després que mataren Gaitán es va fer a Benidorm [Jorge Eliécer Gaitán era el líder dels liberals. Amb el seu assassinat en 1948 esclata el bogotazo i el període de La Violencia, que al camp dóna origen a la guerrilla]. Es reuneixen liberals i conservadors i ho resolen fàcilment: "Quatre anys vosté, quatre jo, quatre anys vosté... i ens repartim el pastís" [el Pacte de Puntofijo]. Açò és una primícia, ho estic investigant ara.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next