"Els alcaldes de València acaben cremant-se políticament"

Juan Carlos Colomer (València, 1984) estima el seu treball i la seua ciutat. Amb aquestes predisposicions afectives semblava destinat a escriure el llibre que ompli un dels buits més cridaners per al coneixement de la història recent de València. Gobernar la ciudad (Publicacions de la Universitat de València) és el relat de 21 anys crucials per a entendre l'urbs actual, encapçalats per dos alcaldes falangistes que, a la seua manera, van voler transformar-la en una ciutat moderna i un edil regionalista que va prefigurar el greu conflicte civil que va precedir les dues dècades i mitja de domini de Rita Barberà.

El llibre s'inicia amb els efectes polítics de la riuada del 1957 amb l'arribada al poder d'Adolfo Rincón de Arellano. Continua amb els períodes de Vicente Pérez Rosat i Miguel Ramón Izquierdo i conclou amb l'efímer mandat del primer alcalde democràtic: el socialista Fernando Martínez Castellano.

Per què 'governar la ciutat'?

Perquè és un llibre d'història política, que emfatitza molt la relació entre els líders polítics i la gestió directa de la ciutat, des del punt de vista biogràfic però també ideològic. La ideologia connecta molt amb la forma d'entendre la ciutat i també amb la forma de gestionar-la. Els alcaldes entenen la gestió de la ciutat com a una opció política. De fet, molts es van quedar ahí i no van ser res més que alcaldes. Ni ministres ni secretaris d'Estat. Ser alcaldes va ser la seua forma de fer política.

Es justifica la repressió tan llarga que viu València? Era tan roja?

La mal anomenada cinquena columna és un dels factors de per què va ser tan llarga la repressió. És una elit de la ciutat que venia dels anys 20. Acabada la guerra torna al poder d'una manera molt forta i es dedica a atacar de forma molt ferotge l'elit republicana, com al rector Peset. Eixe conflicte de la burgesia pot ser una de les claus, a banda de la imatge d'una València roja, per a entendre com es va gestionar la ciutat en els anys 40 i 50. València no és diferent de la resta de ciutats, però té la característica d'una elit de preguerra molt vinculada a interessos monàrquics i de la Dreta Regional Valenciana (DRV).

L'autor descriu la crisi política posterior a la riuada del 1957 com a una lluita d'elits franquistes amb la catàstrofe natural com a excusa. / DANIEL GARCÍA-SALA

Hi ha la presència de la DRV, molts blasquistes del PURA i el pes de la Falange, que després de fundar-se en Madrid s'expandeix sobretot a València. També hi ha molts elements carlins. Abans de la guerra hi ha un magma d'interessos conservadors molt gran i amb presència al carrer.

Quin falangisme hi ha?

És un falangisme enfrontat als monàrquics del grup d'Estoril que visitaven Joan de Borbó a Portugal, com els Trénor, el Marqués del Túria.  És la burgesia que està dirigint la ciutat. El grup de falangistes on està Adolfo Rincón de Arellano són dels impulsors primerencs d'abans de la Guerra Civil i són antimonàrquics.

No és casualitat que després del que passa amb la riuada del 57 el recanvi siguen aquestos falangistes primerencs i no un altre monàrquic.

Quins van ser realment els efectes polítics de la riuada?

Moltes fonts s'han perdut i la pregunta que cal fer és fins a quin punt va haver una conspiració. Estem davant d'una crisi natural que esdevé una crisi política. Els interessos que hi ha a la ciutat són interessos franquistes però amb un altre estil de règim, més obert i amb connexió amb Europa. Les elits de la ciutat veuen l'oportunitat de reivindicar-se i apareix la connexió entre Maldonado, el marqués del Túria i Las Provincias amb Martí Domínguez. Des de punts diferents però amb una certa coordinació fan aquesta reivindcació connectada amb la riuada de "quan parlen les pedres callen els homes". És una reivindicació de la ciutat enfront del sistema franquista, que no és una protesta antifranquista sinó l'expressió d'uns interessos polítics diferents. La protesta es trenca manu militari. El governador civil destitueix l'alcalde i es produeix el recanvi amb Rincón de Arellano.

La resposta, però, és un falangisme més social...

Els anys de Rincón de Arellano són molts personalistes. Eclipsa la resta de regidors. S'activen les estructures d'enquadrament del Moviment, com ara la Secció Femenina, el Front de Joventuts..., però políticament està produint-se a dins del règim l'ascens d'un altre grup molt tancant com l'Opus Dei. Aquest falangisme comença a ser molt social i d'oposició a eixe Opus Dei. En la seua correspondència privada Rincón de Arellano diu contínuament que l'Opus Dei és l'autèntic enemic del franquisme, el problema per a no evolucionar. Ens trobem en una dictadura amb una força conservadora i una altra social. Els falangistes connecten molt la idea de progrés amb la de desenvolupament social. Això es veu molt en l'urbanisme. No vol dir desenvolupament polític però sí més participació. Mai parlaran, però, de democràcia. Ni els uns ni els altres són demòcrates.

Sí que es plantegen el problema de la representació...

En les memòries del govern civil es veuen quines són les preocupacions del franquisme i una d'elles era la participació. Com fer que la societat hi participe. Sempre s'ha dit que les eleccions durant el franquisme eren una pantomima, però els preocupava molt la gent que participava, quins eren els candidats, quins barris i quins no acudien a les urnes. També com llevar la gent desafecta. Modifiquen les normes perquè uns districtes voten i uns altres no. Fan estudis brutals i introdueixen campanyes en la premsa, deixen que les dones es presentes i fan programes, debats i visita a les cases. Són campanyes a l'americana. Després, les normes de participació sí que eren contraproduents tant pel que fa a les limitacions dels possibles candidats com pel fet que només pogueren votar els caps de família.

Com era la connexió política amb Madrid?

Molts són família directa. Rincón de Arellano és família política del governador civil. Els governadors solien acabar en càrrecs ministerials o del Movimiento. La connexió és personal, molts fills acaben en aquestes estructures. S'estableixen xarxes clientelars de favors i contrafavors que farceixen els arxius personals de tots els protagonistes. Jo et pose una botiga i tu em dones un apartament a la Devesa. Molts regidors, de fet, ocupen llocs relacionats amb la seua activitat privada, com els Melià, que duren fins a hui.

El llibre està publicat per la Universitat de València i és el fruit de la tesi doctoral de Colomer. / DANIEL GARCÍA-SALA

Per què no tenen més projecció política?

València omplia. Donava molt de poder. Franco acudia a València en moments de forta tensió política. Sempre busquen una persona de poder. Però no els premien després. L'alcalde s'hi queda. Es cremen políticament. Ni amb els franquistes ni amb els democràtics hi ha un reconeixement posterior.

La precarietat financera municipal sembla una constant.

Ja Rincón de Arellano fa un intent de pactar amb l'Estat una Carta Municipal sense èxit. El 1979 la ciutat està completament endeutada, amb problemes per a pagar les nòmines. Quan Fernando Martínez Castellano (PSPV) pren possessió en juny del 1979 el primer que fa és telefonar el ministeri per tal de poder pagar els funcionaris. En un viatge a Turquia continua preocupat per això mentre que estan a punt de fulminar-lo.

És el PSPV un parèntesi en una història conservadora?

Els socialistes dissenyen el programa del 1979 pactat amb al PCPV, amb un model de ciutat verda que ve d'Europa, una política de dotacions, el jardí del riu Túria i la idea de millorar els barris. Els barris que va millorar Pérez Casado i que pensava que li donarien suport són els primers que es passen a Rita Barberà. Hi ha molt del passat, com el control de les Falles, controlades pel franquisme des del primer moment. És una estructura de poder, amb funcionaris. Això està connectat amb els interessos regionalistes que venen dels 70 i es desenvolupen als 80. La tasca de Pérez Casado és molt social i amable però els interessos locals són més la festa i la Mare de Déu. Pérez Casado admet que eixa és una de les raons que va fer perdre l'alcaldia a l'esquerra.

Quina és la importància política de Miguel Ramón Izquierdo?

Quan es forma UCD, no criden molta d'aquesta gent regionalista. Ells ho expliquen amb molt de cabreig. UCD es forma des de les oficines dels governadors civil cridant alcaldes i regidors. I molts d'aquestos regionalistes no són cridats. Molts d'ells es munten grupets de bunker-barraqueta que després UCD va utilitzar de forma sibil·lina. Però no eren els grups pensats per Adolfo Suárez. No estaven en els seus plans.

Per exemple, no deixen d'enviar telegrames amb el "problema del valencià" a Madrid i el govern de Suárez els dius que solventen ells el problema, que no els hi emboliquen. Ni Ignacio Carrau, ni Miguel Ramón Izquierdo ni Lizondo són cridats per UCD. Busquen gent més formada com Attard, Broseta i Abril Martorell.

I sempre amb les Falles de termòmetre.

La festa controlada per l'Ajuntament està condemnada a la instrumentalització política. El franquisme ho va tindre molt clar, no podia tolerar 70 o 80 estructures assembleàries amb veïns reunits per a tractar de la festa, de la ciutat i de la llengua...

La portada conté una imatge de Rincón de Arellano amb Franco al balcó de l'Ajuntament. / DANIEL GARCÍA-SALA

Arriben a prohibir un festival de teatre ja als anys 70. A Rita Barberà no li va interessar canviar res. Ara s'intenta, però això no interessa una part del món faller, molt còmode amb aquest control.

Com valores la figura de Joan Ribó?

El seu accés s'entén pel procés històric. El final de Barberà és el del conte de l'emperador nu. És una persona que hem idolatrat, però aquella imatge del 'caloret' va produir una catarsi col·lectiva en observar una persona que estava fent el ridícul més absolut en tota Espanya.

Això va començar a crear desafecció en aquesta burgesia acomodada votant de Rita. Ribó arriba en un moment d'oxigenació, quan cal posar una persona que connecte amb els interessos no només benestants, sinó d'altres barris. Compromís fa una estratègia molt bona d'unificar aquestos interessos i això fa que connecte amb Russafa, Benimaclet, Torrefiel i Algirós, entre altres.

El Saler, el llit vell del Túria, la nova mobilitat..., eixirà endavant el nou model de ciutat sostenible?

Insistisc molt al llibre que per als contemporanis de la solució del Saler i el Pla Sud com a autopista aquelles solucions es presentaven com a idees no tan sols socials sinó de progrés. Quan ara es presenten aquestes mesures de mobilitat també es fa així.

Quan al ministre Sánchez Bella li van presentar uns plans per al Saler que a l'anterior ministre li havien semblat perfectes els va dir: "Què voleu fer? Si ara bufen els vents de l'ecologia!"

Socialment, l'explicació era la mateixa. Evidentment que em quede amb aquesta darrera idea, però és molt interessant com la ciutat es va modulant segons la ideologia imperant, que de vegades canvia d'administració a administració o de ministre a ministre. No és la mateixa idea del Saler la de Pérez Rosat que la de Miguel Ramón Izquierdo. I els dos són franquistoides. Però un diu "d'acord, que hi haja parc, però també un aparcament". En aquell moment les idees personals d'alguns regidors hi tenien molt de pes. Fer una autopista al Túria era connectar el port amb l'aeroport i amb Madrid en pocs minuts. Construir al Saler era posar el paratge al servei del poble enfront d'un parc ple de brutícia que sols visitaven quatre senyorets.

Als ajuntaments, com a l'Estat, van quedar nombroses recialles franquistes com ara la brigada 26 de la Policia Local de València, "un cos paramilitar", segons Colomer. / DANIEL GARCÍA-SALA

Les primeres idees 'futuristes' de fer rondes, del metro..., que no es van fer són d'eixa època, represes parcialment en l'època de Rita. En aquest moment l'alcalde Ribó té molt de pes en la configuració d'algunes mesures i s'acabaran imposant si continua governant. Però, mai no se sap.

Com va ser la Transició a l'Ajuntament? Els polítics canvien, però els funcionaris continuen.

El gran exemple és la Brigada 26 de la Policia Local, un autèntic cos paramilitar que va costar molt de desmantellar i al preu d'amenaces i extorsions contra el nou govern. I estava dirigida per un home que després va continuar perquè era una figura funcionarial. També va costar molt de canviar les relacions amb els periodistes, alguns dels quals tenien relacions privilegiades dins del consistori. I la introducció de la informàtica va produir autèntics drames i resistències.

Tots els regidors parlen de resistències i entrebancs. En alguns casos els funcionaris es van recol·locar en altres institucions, però molts se'ls van haver de menjar.

Què representa la figura de López Rosat?

És amic de Rincón de Arellano, No ha viscut la Guerra Civil però sí la División Azul a Rússia. És psiquiatre. Està molt enquadrat en estructures socials del règim i molt connectat a sectors antifranquistes com ara associacions de veïns. Introdueix canvis en la relació amb els veïns. És el més aperturista i això li costa la desconnexió amb la superioritat i la destitució pel governador civil.

El període estudiat per Juan Carlos Colomer està marcat per dos alcaldes falangistes: Rincón de Arellano i Pérez Rosat. / DANIEL GARCÍA-SALA

Es posa al capdavant de reformes socials que qüestionaven la dictadura. Fa una enquesta als caps de família on els pregunta com volen que es trie l'alcalde i quin volen que siga l'idioma de la ciutat. I ho fa en un context d'immobilisme del règim (1969-1973).

No vol dir que siga democràtic. S'adona que està sent massa aperturista i es tanca. Al 1975 es va acabar aprovant una llei que preveu l'elecció de l'alcalade per sufragi universal, però que mai no es va aplicar perquè Franco va morir-se.

Com va ser la Transició amb governs espanyols democràtics i ajuntaments encara franquistes?

Del 1976 al 1979 van ser anys molt complicats. Amb crisi polítiques permanents. Molts alcaldes dimteixen en massa. Comporta un problema brutal per al ministre Martín Villa. El mateix Miguel Ramón Izquierdo va dimitir i no li ho van acceptar, en eixe moment fa el gir definitiu cap al regionalisme més bunker-barraqueta. L'abandonen molts regidors i acaba sent un govern a la deriva. El primer govern de Pérez Casado ha d'enfrontar-se a una ciutat que no ha sigut governada en dos anys.

Quin va ser el paper de la Diputació provincial?

Moltes vegades les diputacions són enemigues dels ajuntaments. A València, el president de la Diputació estava normalment enfrontat a l'alcalde per motius personals o ideològics. L'única vegada que hi va haver confluència d'interessos va ser quan van coincidir Ignacio Carrau i Miquel Ramón Izquierdo per la qüestió del regionalisme, més espanyolista en el cas de Carrau.

Ells mai es reivindiquen com a regionalistes sinó com els autèntics defensors de València. Però la seua trajectòria explica per què la ciutat acaba sent tan anti País Valencià quan en 1976 hi ha hagut una gran manifestació per l'autonomia.

Configuren un contrapoder que acaba guanyant i explica que els socialistes no s'atrevisquen a eliminar molts dels símbols de la cultura conservadora. I ho ha fan amb 'escratxos' i campanyes a Las Provincias.

Publicitat
Publicitat