"Al món judicial li falta sensibilitat feminista"

Amb la tranquil·litat de qui encara està de vacances i amb un café del temps sobre la taula, Susana Gisbert parla sense complexos i en detall d'un tema amb el qual es troba totalment compromesa: la lluita contra la violència de gènere. Fiscal especialitzada en aquesta matèria, Gisbert no escatima esforços en combatre una xacra que a l'estat espanyol ja ha superat el nombre de víctimes del terrorisme. Cada matí al seu perfil de Twitter publica un missatge esperançador que l'ajuda a "no tirar la tovallola" davant les aborronadores xifres que deixa la violència masclista: més de 30 dones assassinades ja en 2018 i més de 900 des de l'any 2003.

També fomenta la igualtat al seu blog Con mi toga y mis tacones. Apassionada per l'escriptura, recentment ha publicat la novel·la Descontando hasta cinco on un dels principals assumptes que tracta és l'amistat entre les dones. Una relació que, com bé reconeix Gisbert, està alimentada tant per l'odi com per la sororitat en els moments més difícils.

Sempre ha tingut clar que volia especialitzar-se en violència de gènere o va ser l'increment de dones assassinades el que la va impulsar a fer-ho?

Una mescla de les dues coses. Tots els temes relacionats amb la dona i la igualtat sempre m'han atret molt inclús abans d'estudiar la carrera. La veritat és que quan accedeixes a Fiscalia t'has d'acollir a allò que et donen. Però, en el moment en què un grup ens plantejàrem fer una secció voluntària que, aleshores era de violència domèstica, ja ho vaig pensar. Més tard, quan es va formalitzar, en el moment en què va entrar en vigor la llei integral de violència de gènere, vaig demanar eixa plaça perquè crec que materialment sóc molt útil.

Com a fiscal especialitzada en violència de gènere, de quins recursos disposa?

Com passa en tot el món de la justícia hi ha una falta de mitjans. Particularment, nosaltres com a Fiscalia no tenim mitjans propis, podem acudir a la unitat de valoració integral i podem també enviar les dones a l'oficina d'assistència de la víctima. És cert que la situació ha millorat un poc respecte a abans, veig més moviment, però encara falta avançar molt més perquè la dona està molt desvinculada del que passa abans i després. Ens queda molta col·laboració entre tots els agents que intervenim.

Tractant-se d'un tema tan sensible i com a dona, l'afecta psicològicament treballar diàriament amb víctimes?

Intentes posar-te una cuirassa perquè si no, no podria treballar. Però, clar que m'afecta, hi ha casos que se't queden clavats en la ment per a sempre. Per exemple, em marca molt si ve alguna xica jove de l'edat de les meues filles. El que també és molt dur és trobar-me amb persones que conec i els casos que han acabat mal. Al capdavall, tots els qui treballem en aquest àmbit tenim experiències negatives que no se t'obliden mai, especialment quan t'assabentes que la dona que va retirar la denúncia finalment va morir. Això no se t'oblida mai. 

"Hi ha una regressió entre les generacions d'abans i les d'ara perquè s'ha descuidat l'educació i les campanyes contra la violència de gènere"

Parla amb les seues filles de violència de gènere? 

Tinc dues filles de 21 i 17 anys i afortunadament estan molt interessades i conscienciades sobre el tema. La meua filla major fins i tot m'ha avisat d'algun cas d'alguna amiga i, a més, ho ha detectat ella abans que l'amiga. Jo he col·laborat a l'institut Lluís Vives on les meues dues filles van estudiar i continue donant xarrades. En un altre programa en què participe és 'Educando en justicia', de l'associació Mujeres Juezas al qual jo pertanc i també anem per diversos instituts per a conscienciar les futures generacions sobre aquesta qüestió.

Què sent quan llig a la premsa que hi ha una dona més assassinada per violència de gènere?

El primer que sent és frustració perquè dóna la sensació que el treball que fem no serveix per a res. I a més, sembla que estàs donant la raó a tots els detractors de la llei que, per cert, n'hi ha. No obstant això, quan pense en el nombre de dones assassinades em pregunte: I quantes més ho serien si no estiguérem treballant? És l'única manera de continuar endavant. Cal recordar que, quan intervenim des de l'àmbit judicial és quan ja ha fallat tota la resta, l'objectiu, per tant, seria que no arribaren fins a aquest punt.

En una conferència vosté va afirmar que "l'educació en igualtat és la vacuna que eliminarà la violència de gènere". Tanmateix, hui en dia, la presència de dones referents en els llibres de text de l'ESO és d'un 7,5% segons l'estudi de la doctora Ana López-Navajas. Aquesta absència de dones importants en l'educació perpetua d'alguna manera aquest sistema masclista, no?

Justament fa uns dies vaig llegir aquest estudi i el percentatge de dones als llibres és escandalós. A més, aquesta situació no es dóna únicament en l'àmbit educatiu. Per posar un altre exemple, recorde una col·lecció de grans pensadors de la història i no n'hi havia ni una sola dona. De fet, jo vaig fer una piulada i fins i tot va eixir en la premsa perquè el meu missatge era: "Les dones no pensem". Cal canviar la mentalitat des de les aules. Jo sempre ho dic i malauradament vaig veure una regressió entre la xarrada que vaig donar en la classe de la meua filla major i la que vaig donar en la de la meua filla menuda, i tot això s'ha produït pels anys de retallades i per la falta d'interés. S'han descuidat l'educació i les campanyes contra la violència de gènere.

Estan ben enfocades les campanyes contra la violència de gènere?

Els falta una cosa essencial que és desplaçar la vista de la víctima i dir-li el que ha de fer i centrar-se més en la societat en general i deixar clar que hem de denunciar quan som testimonis de qualsevol tipus d'agressió que presenciem. D'altra banda, considere que s'hauria de posar l'ull en el retret a l'agressor perquè sembla que tot el pes recau sobre la dona, és a dir, ella és la que ha de denunciar, la que ha d'estar en alerta perquè ningú abuse d'ella i això, al final, l'acaba perjudicant i fent-la sentir culpable.

"Ser feminista per a mi no és una altra cosa que el que recull la Real Acadèmia de la Llengua (RAE), és a dir, buscar la igualtat. / DANIEL GARCÍA-SALA.

El cas de 'La Manada', des de fora, dóna la sensació que els tribunals han humiliat la víctima i han legitimat els agressors. Pel fet que la víctima haja sigut qüestionada per dur una vida normal després del succés, la posterior consideració d'abús i no de violació i finalment la llibertat provisional que va decretar l'Audiència de Navarra. Com a fiscal què opina de tot aquest procés? 

La fiscal va demanar des del principi 'intimidació' i jo tinc clar que amb eixos fets provats la conclusió es considerar que sí que n'hi ha. El lema del  'jo sí que et crec' que va omplir els carrers, en aquest cas, no és adequat perquè sí que la van creure, el que passa és que van pensar que la conducta d'ells no constituïa intimidació. Jo pense que diversos homes sobre una dona és suficientment intimidant, no m'agradaria a mi veure'm en eixa situació. El judici paral·lel és una cosa important i el fet de la sobreexposició de la víctima, tot i que s'ha intentat per tots els mitjans que no isca, al final s'estan clavant amb ella. En general, en els delictes contra la llibertat sexual hi ha un component del qual no acabem de desfer-nos, que és el de jutjar la víctima. Açò jo crec que ve de la concepció antiga, abans, aquestos delictes, els del codi penal de la democràcia, els coneguts contra l'honestedat, es basaven a determinar si efectivament la dona era honesta o no. Encara que hagen canviat les lleis, crec que queda latent eixa mentalitat i en tot moment és qüestiona si ella en el moment de la violència es va resistir totalment. Això, evidentment, per a elles és dolorós. 

D'altra banda, hi ha un altre aspecte important i és que es tracta de delictes per als quals encara són necessaris que s'interpose la denúncia. Això implica que si, per exemple, ara mateixa en el carrer estan violant una xica i ella no vol denunciar-ho, no es perseguirà els responsables d'eixos fets. Crec que això arranca d'una concepció privada de la llibertat sexual que hauríem d'anar superant perquè tota la responsabilitat recau en la víctima. Si algú ens roba, en canvi, no cal denunciar-ho perquè es perseguirà d'ofici, però quan és violència de gènere com, a més, la víctima es pot retractar, això dificulta les coses.

"Podem i hem de criticar les sentències com a societat. Hem d'oblidar-nos de la concepció de la justícia com un poder sacrosant"

En aquest sentit, un altre factor molt important és el component psicològic.

Molta gent es pregunta per què les dones retiren les denúncies, però cal posar-se en la seua pell. Primer, està el component de la por de les víctimes, atés que viuen en una incertesa constant sobre el seu futur. I després, volen passar pàgina però no és gens fàcil perquè de vegades consideren que la situació està estabilitzada, però, malauradament mai arriba eixe punt.

Com a jurista, com creu que acabarà el cas de 'La Manada'?

Pense que ens estan donant ja alguns senyals amb el tema de deixar-los en llibertat provisional. Però realment no té res a veure el tribunal que va jutjar amb el tribunal superior. Tant de bo m'equivoque i admeten el recurs de la fiscalia, és una espècie de sensació que tinc però com en dret és tot tan opinable mai se sap. En realitat, la sentència jurídicament no té un 'però', ja que està motivada i justifica per què fa les coses, amb la qual cosa es tracta d'una qüestió de valoració de la prova. La intimidació en aquest cas és la clau.

No han sigut també els tribunals molt durs amb Juana Rivas?

Crec que va estar mal assessorada i que va cometre un delicte. Ara bé, pense que la sentència ha sigut molt dura i que no s'ha aplicat la perspectiva de gènere, un assumpte que a alguns se'ls posen els cabells verds només de pensar-ho, podria haver-se mirat d'una altra manera. Eixa duresa em pareix desproporcionada perquè hi ha unes circumstàncies que s'hagueren d'haver estudiat. La sentència, a més, incorre en una sèrie de frases improcedents, és a dir, era suficient amb dir que no considerava que el fet de ser maltractada no la va afectar suficientment per a justificar l'acció. Amb això era més que suficient i no generalitzar i dir que les dones en aquestos casos se n'aprofiten. El fet jurídicament important era considerar si afectava la seua conducta. Entrar en si les dones se n'aprofiten o no, no era el més correcte.

"El #metoo i el 8M eren moviments que estaven latents, sols necessitavem que algú els disparara"

Ambdós casos han generat una revolta entre la societat, especialment entre el sector feminista, que no va dubtar a eixir al carrer a mostrar el seu rebuig a aquestes decisions judicials. No obstant això, aquestes crítiques no han sigut ben vistes per qüestionar la decisió dels tribunals. Les sentències poden ser objecte de crítica entre l'opinió pública?

Podem i hem de criticar les sentències com a societat. Hem d'oblidar-nos de la concepció de la justícia com un poder sacrosant. Si, a més, tots ens omplim la boca parlant de la separació de poders, fins i tot, els jutges hem fet vaga per determinades qüestions, el que no podem després és no consentir que això no siga criticable. No té cap sentit oposar-se a la sana crítica. Tot, per descomptat, dins dels límits del respecte i, per tant, qui va més enllà i comença a clavar-se en la vida personal dels jutges i insultar-los, perd el seu dret a criticar-les. Un altre assumpte són els límits que els fiscals tenim en la llei orgànica, com ara no poder parlar ni revelar aspectes de la vida privada dels casos que estem portant.

Vosté, per exemple, manté una activitat a Twitter molt activa, per què?

La llibertat d'expressió per davant de tot. Podem opinar sempre que ho fem amb respecte i amb unes formes acceptables. En el meu compte pose qui sóc amb nom i cognoms. Hi ha companys, a més, que són molt didàctics i fan servir les xarxes per a explicar el seu dia a dia com a fiscals. En el meu cas li done diferents usos. D'una banda, promocione els continguts del meu blog i també el llibre que acabe de publicar titulat Descontando hasta cinco. També solc protestar respectuosament per la falta de mitjans i per temes, per descomptat, d'igualtat. De fet, hi ha diversos hashtags com #cadavezmasiguales que el vaig començar a usar per a donar visibilitat a les dones i a totes aquelles conductes que fomenten la igualtat i, a hores d'ara, molta gent el fa servir i m'etiqueta. A més, cada dia al meu compte de Twitter deixe fixada una piulada amb una frase i una imatge especial per a denunciar la xifra de dones assassinades per violència de gènere.

I, per últim, li done molta canya a la premsa, especialment ataque els titulars i, afortunadament, en molts casos he aconseguit que es rectifiquen. Fa uns dies en la web de TVE posava: "Cristiano Ronaldo i dos mujeres nominadas al mejor gol". O també que la premsa sempre fa servir el nom per a referir-se a les dones i el cognom per a parlar d'ells.  Per no parlar dels articles que es van publicar quan es va nomenar el Consell de Ministres de Pedro Sánchez on la premsa va criticar el vestuari de cadascuna de les ministres.

Malgrat tot, ha sigut un any en què els moviments feministes han agafat més força que mai com ara el #metoo i la manifestació del 8M ja considerada històrica. Per què creu que ha sigut el 2018 l'any de l'explosió?

Era una cosa latent i estàvem esperant que algú la disparara. En el cas de #metoo, simplement va començar quan una actriu es va atrevir a contar els abusos que va patir per part dels directors. Del 8M, el que més valore és la gran quantitat de gent que es va sumar a la manifestació i també a la vaga. Jo personalment vaig ser de les que va fer la vaga de 24 hores. En àmbits com Fiscalia va tenir poca incidència el fet que les dones no treballàrem però en altres es va notar moltíssim. Pense que va ser un pas molt important que les dones feren vaga encara que no de manera quantitativa però sí qualitativament. 

Què és per a vosté ser feminista?

Ser feminista per a mi no és una altra cosa que el que recull la Real Acadèmia de la Llengua (RAE), és a dir, buscar la igualtat. De fet, quan faig alguna xarrada el primer que pregunte és: em podeu dir qui no és feminista? I aleshores alguns em responen "és que tu no eres d'eixes". És evident que hi ha molta confusió i que la gent encara continua contraposant feminisme i masclisme, quan no són termes contraposats. Fins i tot, l'actriu Paula Echevarría en una entrevista va dir que ella no era ni masclista ni feminista.

Per què creu que dones amb notorietat pública i especialment les polítiques del PP i Ciutadans no volen etiquetar-se com a feministes?

Has dit dos partits que es diuen a ells mateixos constitucionalistes i estan criticant l'article número 14, perquè la Constitució té més articles que el 155 (riures). Amb la igualtat entre homes i dona passa una cosa un poc estranya i la tracten com una igualtat de segona perquè a ningú se li ocorre dir o eres racista o no racista. I, a més, molta gent continua amb la cançó que ja ho hem aconseguit tot, consideren que les feministes que valien són les d'abans i posen d'exemple les sufragistes i Clara Campoamor. Està clar que elles eren molt més revolucionàries que les d'ara però perquè vivien en un context totalment diferent.

Què opina dels Centres 24 hores de Dones, que, a més, ara han destinat més professionals i atenció psicològica als menors? Serien equivalents als coneguts com els centres de crisi d'Europa i dels EUA?

Crec que la idea és bona i l'esperit dels centres de crisi és el mateix. Els recursos són escassos, encara que alguna nit tal vegada no passe res, mai se sap quan una dona necessitarà ajuda. Als jutjats acudeixen molts dies les dones en situació de crisi. A més, cal tindre en compte que hi ha situacions socials complicades de resoldre quan es tracta de dones majors o quan l'agressor és un malalt mental. Així mateix, pense que aquestos centres o altres recursos, com ara el número de la víctima el 016, no són suficientment coneguts, especialment per a les dones de poblacions marginals, perquè hi ha algunes que ni tal sols coneixen la llengua. Quan venen dones estrangeres a les oficines d'assistència del delicte, de vegades la por no és a l'agressor, sinó que tenen por que les deporten.

"Quan pense en el número de dones assassinades em pregunte: I quantes més ho serien si no estaguérem treballant?"

La vicepresidenta del Consell, Mónica Oltra, i la consellera de Justícia, Gabriela Bravo, després de protagonitzar una disputa, coordinaran conjuntament la comissaria especialitzada en violència de gènere a la Ciutat de la Justícia de València i l'oficina de denúncies al centre 24 hores de dones. Quina opció t'agrada més? 

M'agraden les dues propostes i crec que no són excloents, tal com es pensava al principi. Així, igual com pots denunciar en Fiscalia, en el jutjat de guàrdia o en la policia, per què no s'ha de poder tindre aquestes dues oficines de víctimes?

Al final la bronca entre Oltra i Bravo va generar que la premsa no es fixara en les iniciatives sinó en les diferències entre elles dues. Al final, hi ha molts temes de violència de gènere que ens quedem amb l'anècdota i ens oblidem del que és important.

Ens falta als mitjans de comunicació en temes de violència de gènere marcar l'agenda mediàtica i més decisió?

Sí, crec que falta decisió per part dels periodistes però també ganes per part de la societat. Si la societat no consumeix aquest tema, el periodista difícilment podrà donar-li més espai perquè hui dia esteu marcats pel que l'audiència vol llegir, per tant, això és culpa de tot el món. Amb la viuda negra, una dona que mata a un home s'està fent un cercle mediàtic, al meu parer intolerable, i, a més, s'està transmetent el missatge de dona assassina, tal com va passar en el cas del xiquet Gabriel, i, tanmateix, el mateix dia una dona també va ser assassinada i cap mitjà va informar d'això. Estem normalitzant la violència de gènere i això dóna ales a tots els qui diuen que la violència no té gènere i que les dones també matem.

"Continua havent una borsa oculta de maltractament d'un 80%. / DANIEL GARCÍA-SALA

Quina opinió té de la llei integral de violència de gènere de 2004 i de la recent modificació duta a terme pel govern de Sánchez que permet a les dones tindre la condició de víctima sense la necessitat de denunciar?

La llei va ser pionera i molt bona en el seu moment, això se'ns oblida perquè tenim complex d'inferioritat però jo vaig visitar països llatinoamericans i altres d'Europa i per a ells era un exemple. Estava previst que es feren revisions anuals i sols se'n va fer una. Les necessitats i l'evolució de la societat han anat en un sentit i els convenis internacionals que ha firmat Espanya també i la llei no ha avançat. El Pacte d'Estat va estar molt bé, suposava certes obviacions i posar els matrimonis forçats i parlar de violència masclista en general per a incloure els delictes contra la llibertat sexual, el cas de Diana Quer que no és violència de gènere però sí que és violència masclista. El Pacte d'Estat s'ha quedat estancat i cal recordar que això és un marc normatiu i no és una llei.

El fet que la víctima puga acreditar la condició de víctima convé explicar-ho perquè és acreditar la condició de víctima a efectes de poder tindre ajudes assistencials però no implica cap reconeixement de víctima en l'ordre penal ni cap imputació a l'agressor. 

El Pacte de Violència de Gènere al País Valencià, quina valoració en fa?

Les autonomies poden arribar fins on poden legislant i que, a més, cal tindre en compte un aspecte i és que les previsions sense inversions eficients són paper mullat. La voluntat està però es pot fer molt poc. 

Es denuncia ara més que abans?

Jo crec que sí perquè hi ha molta més informació però no oblidem que continua havent-hi una borsa oculta de maltractament d'un 80%. 

Creus que el món judicial és masclista?

A mi les generalitzacions no m'agraden perquè si jo diguera que el món judicial és masclista estaria dient que jo sóc masclista. Però, sí que diria que li falta una sensibilitat feminista. 

Recentment has publicat el llibre Descontando hasta cinco. 

És un llibre de ficció i sí que aborda el tema de la violència de gènere però no és el tema principal. Jo sempre el que dic és que és una novel·la d'intriga destinada a l'entreteniment. Sempre que escric m'agrada colar un missatge i en aquest cas també ho faig. El tema fonamental és l'amistat entre les dones. 

Parlant de l'amistat entre les dones, no creu que, de vegades, les dones són entre elles les pitjors enemigues? 

Les dones de vegades som les nostres pitjors enemigues, també hi ha vegades que està el tema de la sororitat, és a dir, quan ens hem d'ajudar en els moments més difícils. Però sí que està el perill, sobretot en les dones que es troben en una situació de poder i marquen les línies entre les altres dones d'una manera dura i això és demolidor.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat