"La música jamaicana i la cançó d'autor no són una moda, són estils que perviuen i es modifiquen"

Feliu VenturaCantautor
/ València
23 setembre 2018 01:00h
Feliu Ventura junt amb Xarramequ i els aborígens

Un disc "gamberro" amb material conegut com ara cançons de Feliu Ventura i de Xerramequ i els Aborigens amb qui el cantautor de Xàtiva fa temps que col·labora. Sessions Ferotges (Propaganda pel fet! 2018) és el darrer treball discogràfic del xativí que a poc a poc evoluciona cap a sonoritats més punyents en detriment de les atmosferes intimistes de la cançó al més pur estil trobadoresc.

Ventura defensa aquest recorregut artístic cap a les sonoritats reggae afirmant que sempre ha tingut present mesclar-se. I justament això és el que ofereixen aquestes Sessions Ferotges, una barreja entre les lletres d'Ovidi Montllor passades pel sedàs de Ventura i alhora, per les possibilitats tímbriques d'una banda com els catalans de Xerramequ i els Aborígens i, una més, ja que tot plegat també ha passat per les mans de Victor Rice, un dels referents del reggae de tercera generació, és a dir, ritmes caribenys amb grans dosis d'electrònica.

S'albira un any frenètic per al músic de Xàtiva, ja que, en primavera, Feliu Ventura avança més novetats: un altre nou disc per a mantindre, entre el frenesí de la síncopa jamaicana, el seu vessant en solitari, com a autor i intèrpret de cançons amb veu i guitarra.

Després de Música i Lletra (Propaganda pel fet!, 2011) tornes amb un nou disc: Sessions Ferotges (Propaganda pel fet!, 2018). Atenent l'evolució dels treballs discogràfics, s'ha acabat aquell cantautor íntim de guitarra i veu?

No, no (riu). Sessions Ferotges és un joc i forma part de la meua inquietud de sempre de mesclar-me amb altra gent i fer coses noves. Molta gent ha fet versions de les meues cançons i m'abellia a mi també fer això i ho he fet a través de les meues cançons i les de l'Ovidi (Montllor).

Com valores el fet que altres revisen les teues cançons?

Per a mi, d'alguna manera és tancar el cercle perquè una cançó no existeix si no és escoltada i quan et fan una versió és la plasmació d'això, et sents escoltat.

En el disc parleu d'irreverència, provocació, de transgredir d'alguna manera duent la cançó d'autor als ritmes jamaicans i l'electrònica, és a dir, a un pol oposat a l'atmosfera de la guitarra i la intimitat de la veu.

No crec que siga un trencament perquè al final jo estic posant la meua autoria en les cançons. La meua manera de fer cançons i discos és precisament això, no quedar-me en un moment determinat sinó evolucionar i fer provatures contínuament. Per això la desobediència al format, l'inconformisme davant un determinat tipus de música.

En Sessions ferotges, qui ha guanyat la partida, la música o la lletra?

Guanyen les cançons perquè no podem destriar la música de la lletra. Guanyen les cançons sempre. Guanyen o perden, però, crec que guanyen (riu).

Dins del disc fa la sensació que la música cobra més protagonisme, a més, s'inclouen dubs, a manera d'interludis, entre les cançons.

En moltes de les mescles del disc, en els dubs sobretot, la veu és un instrument més, el que porta la lletra. Estan els dubs però també les cançons.

Història d'un sofà és la cançó més intimista i proper a la cançó 'clàssica'. És també la que relliga el treball als teus orígens?

És intimista perquè parla de la meua infantesa i d'alguna manera és la cançó que més s'allunya de la resta.

El fet de tornar a revisitar les lletres d'Ovidi Montllor en un altre disc a què respon?

En aquest cas respon a la barreja amb Xerramequ i els Aborígens. Al Marc Serrat fa temps que el conec i sempre havíem treballat junts i vam trobar en les cançons d'Ovidi l'excusa per a començar, com el catalitzador, perquè eren cançons que no eren meues ni eren d'ell. Per tant, són com el germen de Sessions Ferotges, un fet totalment intencionat claríssimament, perquè és una gran influència tant per a mi com per a Xerramequ i els Aborígens.

Com ha sigut el procés de crear el subgènere de "cançó d'autor per jamaicanes"?

És un adjectiu totalment descriptiu. Totes són cançons d'autor, tant de Xerramequ com meues, i les hem dut per eixe camí. Però, per exemple, Montserrat, de l'Ovidi, és una cançó que en la seua versió original o en els arranjaments, quan la feia en els anys 80, ja tenien aquest aire intrínsec jamaicà, i, per tant, no ha sigut difícil l'adaptació.

Tot just quan ara se sent parlar que l'ska sembla haver-se esgotat com a recurs rítmic, Feliu Ventura se submergeix en el reggae. Vols seguir nadant contra corrent?

No he sigut mai una illa. He escoltat sempre molta música diferent i, sobretot, als anys 90 a través del rock radical basc, Sarri, sarri de Kortatu, per exemple, o altre tipus de música jamaicana que arribava a través dels moviments socials antiracistes com els SHARP, diguem-ne que és una música que forma part de la meua adolescència, el que passa és que quan vaig començar a fer cançons només tenia un músic, que era jo mateix, i podia fer el que podia fer. La música jamaicana no és una moda igual com la cançó d'autor no és una moda, són estils que perviuen i es modifiquen. És diferent la cançó d'autor que faig jo a la que es feia als 60, igual que és diferent la música jamaicana que es fa ara que la que es feia als anys 70.

També és cert que tot i optar pel reggae, no has introduït, com ha sigut habitual, una dolçaina.

No tinc cap problema amb la dolçaina (riu). Però, no forma part d'aquesta mescla ni de la formació de Xerramequ ni de les meues cançons.

En canvi, la tradició sí que l'abordeu amb una versió de la Muixeranga, amb la lletra d'Estellés també a ritme de reggae.

Realment és una versió que van fer fa temps Xerramequ i els Aborígens i que hem incorporat i li hem posat damunt els versos d'Estellés, però és una versió que ja existia, com moltes altres, i que, independentment del que signifique la música, la melodia és molt potent i emotiva.

Quin és el motiu pel qual darrerament molts grups i cantants estan marxant fora per a acabar d'arrodonir els discos, com és el cas d'aquestes Sessions ferotges?

Això fa quinze anys no ho hauríem pogut fer. Jo no he viatjat a Sao Paulo per a reunir-me amb Victor Rice (productor del disc i autor dels dubs que s'inclouen en el treball). Ara és possible i ho hem fet per a tractar d'enriquir el nostre so, les cançons i que fóra possible que s'escolten així. Un dels èxits de Sessions Ferotges és precisament el so i el so l'aconsegueix Victor Rice. Jo a Victor Rice no el coneixia però gent del meu entorn com Xerramequ i els Aborígens el consideren un referent de la música jamaicana de la tercera generació, del dub, i eixa és la clau del fet que el disc sone diferent de tot el que havia fet abans.

Aquest disc no s'hauria pogut fer al País Valencià o a Catalunya?

Sí. Està fet a Xàtiva, a Manresa i a Sao Paulo.

Sí, però, hi ha un seguit de treballs discogràfics que en els últims anys estan optant per productors estrangers. No sé si és perquè la indústria local s'està quedant enrere.

El productor és un artista més que participa en el disc i en el nostre cas, en l'època en què vivim, podem tindre accés a artistes que viuen a l'altra punta del món. No sé per què ho han fet els altres, perquè jo sé per què ho hem fet nosaltres, perquè volíem que el disc sonara d'una determinada manera.

Quin recorregut tindrà ara el disc?

El primer tast que farem a València serà el 21 d'octubre i després estarem a Manresa i Barcelona i una gira que esperem que dure fins a la primavera de 2019, que és quan eixirà un nou disc meu de cançons en solitari, un disc que representa la continuïtat del meu projecte propi.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next