Albert Pla (Sabadell, el Vallès Occidental, 1966) està a punt de celebrar 40 anys de carrera. En 2019 es compliran tres dècades del seu primer disc, Ho sento molt (Picap, 1989), un treball discogràfic que va confirmar la seua manera de veure la música però, sobretot, va posar l’accent en com traslladar-la a l’espectador. Teatralitzada, punyent, desimbolta i àcida.
Mentre arriba l’aniversari, aquest divendres 16 de novembre s’estrena a València, a la Rambleta, el seu darrer espectacle: Miedo, un teatre musical, proper al vodevil delirant, sobre les pors de la humanitat. L’obra recorre les milers de pors o de fantasmes que viuen dins de cada persona, explica l’actor i cantant català.
Amb direcció de Pepe Miravete, el projecte està produït pel Teatro Regio de Buenos Aires en el qual treballen braç a braç Pla i els artistes de Mondongo –autors dels dibuixos– i Neuveojos –que van digitalitzar els decorats– per a bastir una escenografia totalment multimèdia on l’actor està realment sol i rere d’ell es van succeint les escenes a través de les projeccions audiovisuals i els mappings. La música, que s’ha publicat en format disc aquest mes d’octubre, duu l’autoria del mateix Albert Pla i Raül Fernández ‘Refree’ i compta amb la col·laboració de la cantaora Rocío Márquez, mentre que Judith Farrés s’ha encarregat del muntatge sonor.
Pla torna a València, durant dos dies estarà a la Rambleta (el 16 i 17 de novembre) amb Miedo i comenta que, pels anys que duu dalt dels escenaris, quasi és “una mica com el Franco”: un quaranta anys sent dictador, l’altre quatre dècades “cantant pel país”. Ara bé, adverteix que fa més por el generalíssim que Albert Pla amb els seus espectacles.
El seu darrer espectacle està produït i estrenat pel Teatre Regio de Buenos Aires. Per què ha optat per l’Argentina per a crear Miedo?
Doncs perquè van ser ells qui m’ho van proposar. Va ser un projecte que ens va arribar de Buenos Aires. Els creatius de Mondongo són bastant coneguts allà, a l’Argentina, i llavors, doncs, ho vam fer. No hi ha cap altre motiu (riu).
Tota l’escenografia és tecnològica, està feta amb mappings, això suposa un repte interpretatiu?
Sí, és un repte interpretatiu però al final descobreixes que és molt fàcil. No té cap mena de complicació. L’escenografia està projectada tota al darrere de mi i jo no ho veig gairebé, però, cony, si ho he fet jo i sé perfectament què està passant. No hi ha cap complicació que no es pugui resoldre amb uns quants assajos.
La finalitat d’aquest espectacle és riure’s, aprendre o conviure amb la por?
L’espectacle no té cap finalitat, no té res de terapèutic ni és com anar al psicòleg. És una enamoració, emulació o una enumeració d’unes pors que ens van venir molt bé perquè vam veure que podíem dir-hi alguna cosa mig per divertir-se, mig per esprémer aquesta por, mig per jugar amb ella, mig per donar-li la volta.
Per què tria un concepte tan abstracte, perquè por hi ha de moltes menes?
Perquè dóna molt de si. Era un punt de partida que si estiraves del fil, te’n sortien milions de temes. Era molt fàcil, per a mi era molt senzill.
La por com a estratègia política s’ha utilitzat al País Valencià, per exemple, el PPCV espantant amb el tema del catalanisme i a Catalunya s’utilitza com a propaganda per a combatre l’independentisme i dissuadir la ciutadania. Quin paper juga aquesta por dins de l’espectacle?
Els polítics viuen de la por, no? Viuen de la por i per això la gent va a votar. És d’allò més normal que un nacionalista diga que el nacionalista del costat li fa por, és el més normal.
La societat que creu aquesta propaganda política de la por no té cap responsabilitat?
La societat mira la tele, els diaris, escolta la ràdio i els telèfons mòbils i és un ésser completament desinformant tot i saber on poder estar informat.
En el cartell que il·lustra Miedo apareixen en la seua cara diversos tatuatges entre els quals es reconeix Hitler damunt de la bola del món de la Universal Studios i en la barbeta a Superman. Què representa aquesta barreja de personatges?
Aquestes calaveres de l’espectacle són unes escultures que van fer els pintors de Mondongo, tenen un metre d’alt i són tretes de mil personatges, des del Borges, un paquet de tabac fins a un got d’aigua, amb milers d’elements que a nosaltres ens han servit per a explicar tots els milers de fantasmes que viuen dintre nostre.
D’aquestos milers de pors potser la situació que viu Catalunya és una de les que més espanta Albert Pla?
(Riu). A veure, a mi els polítics sempre m’han fet por. Qualsevol persona a qui dónes més poder del compte sempre m’ha fet por. Ningú que visqui a Catalunya és digne dels polítics que hi ha aquí. No esperava una altra cosa més sensata.
Aquesta passada setmana, un teatre de València va cedir a les amenaces d’un partit ultra i va cancel·lar un espectacle de Dani Mateo. Finalment, es farà al Palau de la Música uns dies després de l’estrena de Miedo. Fa por que els ultres puguen pressionar de manera que censuren les programacions dels teatres?
Bé, que s’assabenti la gent que és així. Des de fa quinze o vint anys a aquest país s’estan tancant les portes a persones que no diuen que aquests tios són collonuts i seguiran pressionant i la gent seguirà deixant de contractar per por, clar. Per por. Estan bojos.
Aquesta por s’ha de combatre o tocarà aprendre a conviure amb ella?
No ho sé. Jo vindré a València. Però he estat a Múrcia i a Granada… Tots els fatxes aquests mai havien vingut als meus espectacles i mai vindran (riu). Tampoc vull evitar que vinguin perquè me la sua. Ells sabran.
El proper any 2019 complirà 30 anys el seu primer disc Ho sento molt, amb cançons tan definitòries de la seua carrera com Papà vull ser torero o La violació. Què li passa pel cap després de tres dècades?
Doncs, que sóc una mica com el Franco, ja farà quaranta anys que estic també cantant pel país (riu).
No sé si això també fa por?
Més por fa ser el Franco (riu).
