"M'han fet sentir menys dona per no tindre les ganes ni el desig de ser mare"

Entrades exhaurides dimecres 21 de novembre i divendres 23 de novembre. Aquesta ha sigut l'acollida del públic per a [m]otherhood, el "documental que defensa les dones que no volen ser mares". Així és com el descriuen les seues directores i guionistes, Inés Peris Mestre i Laura García Andreu. Estrenat en el marc de La Cabina, el Festival Internacional de Migmetratges de València, no només ha sigut ben valorat pels assistents, sinó també pel jurat, que li ha concedit el premi al Millor Guió en la secció Amalgama, dedicada a pel·lícules amb un tarannà més experimental.

Peris i García donen veu en aquest treball audiovisual a desenes de dones que parlen sobre el dret a no ser mare i també del dret a ser-ho i penedir-se'n. Així, el documental reuneix els testimonis de la poeta i humorista Kate Fox, la filòsofa Elisabeth Badinter, l'escriptora Sarah Diehl, l'economista i psicoanalista Corinne Maier, l'activista feminista Jody Day, la sociòloga Orna Donath, l'escriptora i docent Lina Meruane, la psicòloga clínica Gemma Cánovas, la professora de la Universitat d'Alacant Cande Sánchez-Olmos, la comare Maribel Castelló, l'educadora social Irati Fernández i la doctora en Dret Ana Marrades, entre d'altres. En [m]otherhood també parlen altres 'expertes', dones que han tingut fills i que no s'hi troben a gust. Dones que, en definitiva, es penedeixen de ser mares.

Parlem amb les directores la setmana abans d'estrenar-se el seu treball, quan encara no saben que el públic omplirà la sala els dos dies de projecció ni que rebran un premi. En la conversa ens avancen que a banda del documental, produït per SuicaFilms en coproducció amb À Punt Mèdia, també es llançarà una gran plataforma transmèdia on es podrà consultar el material que ha quedat fora de la pel·lícula i altres extres.

Com naix la idea de fer un documental sobre el dret a no ser mare o, fins i tot, el dret a ser mare i penedir-se de ser-ho?

Inés Peris: La idea apareix més o menys quan tinc 35 anys i ja havia pres la decisió de no tindre fills però comence a qüestionar-me. De sobte m'adone que em faig preguntes a mi mateixa com ara "Inés, de veres no vols tindre fills?". És a dir, comence a autoqüestionar-me, ja no és només que em qüestionen els altres. Estava rebent la pressió típica, amb 35 anys i una parella estable, i veus que vas donant respostes i ninguna és vàlida, sempre diuen "te'n penediràs" i aquesta és una llosa que pesa tant que no t'ho pots ni imaginar. O sí, segurament sí, perquè eres dona també. El documental naix d'ahí, del qüestionament que rep del meu voltant, no tant dels familiars com de persones pròximes i també coneguts que et trobes pel carrer i t'ho pregunten. I, a sobre, et pregunten per què quan els dius que no i cap resposta els convenç. Aleshores és quan comence a fer-me preguntes jo mateixa, tot i que era una decisió que ja havia meditat molt de temps.

És per això que decideix fer un documental per a contar el que li estava passant.

I.P.: Sí. Bé, primer em pose a buscar informació. Ara s'ha normalitzat molt el concepte pressió social però fa uns anys, quan em va passar això, no estava tan a l'ordre del dia ni tan normalitzat. Aleshores comence a buscar informació sobre si sóc jo que sóc molt susceptible. Comence a parlar amb amigues i amb més gent, comence a buscar per Internet, i és quan apareixen les primeres escriptores que ja donen peu a la idea, com són Elisabeth Badinter, Corinne Maier o Lina Meruane.

García: "Es dóna per fet que si dius que et penedeixes de la maternitat és que no vols el teu fill". / DANIEL GARCÍA-SALA

Una de les participants del documental denuncia que "no hi ha espai segur per a qüestionar la maternitat", mentre que una altra confessa que fins i tot l'han amenaçada de mort i li diuen que se suicide per no voler ser mare. En aquest context, com creuen que serà rebut el documental?

I.P.: Orna Donath ha rebut amenaces simplement per haver fet eixe llibre [Regretting Motherhood, que en valencià es podria traduir com 'Penedir-se de ser mare'] i per dir que no vol tindre fills.

Laura García: Nosaltres pensem que serà rebut d'una manera positiva perquè el documental està fet amb molt de respecte. No parlem d'una història contra les dones que tenen fills, ni parlem contra els fills. El nostre documental no va d'això. Parlem de les dones que decideixen no tindre'n i de la repressió social que reben totes les dones. No és una qüestió que li haja passat a Inés o que m'estiga passant a mi, que ara estic en l'edat en què ella va començar a patir aquesta pressió. I també hi ha les que s'atreveixen a dir "jo vull el meu fill" i se'ls qüestiona. Es dóna per fet que si dius que et penedeixes de la maternitat és que no vols el teu fill, i és una cosa que no té res a veure. Tu pots penedir-te d'haver pres una decisió en la teua vida i de com t'ha canviat eixa vida. I no només pel que comporta tindre un fill, sinó pel que comporta ser mare, que no és el mateix que ser pare. Potser aquest aspecte pot generar més controvèrsia, però pensem que tothom té dret a parlar de les seues experiències sense por al que puguen dir. Esperem que no es prenga com una cosa negativa; tot el contrari, esperem que servisca perquè es parle més i que eixes persones puguen viure millor. Cal parlar de tot i d'açò també, perquè és un tabú.

Però si [m]otherhood aconsegueix obrir el debat que planteja, han pensat com serà la reacció de la societat conservadora?

I.P.: Ho hem pensat però no li hem dedicat molt de temps. Quan vinga, ja vindrà. Òbviament sempre hi haurà gent que no estarà d'acord amb les coses que passen en aquest món i això està molt bé, que hi haja disparitat d'opinions. Ara, si et refereixes a atacs o coses més greus, doncs bé, partirem sempre des del respecte, que és el que estem demanant en aquest documental, demanant respecte per a totes les opcions. Estem tranquil·les encara que sabem que és probable que hi haja pluja.

L.G.: Des de fa molt de temps que ho tenim assumit, que diem: "Ostres, ens caurà, segurament ens caurà...", però fins que no es veja, no ho sabrem. Tanmateix, pensem que sí, que alguna cosa ens caurà. Però nosaltres estem molt tranquil·les amb el treball que hem fet. Hem tractat el tema amb el màxim respecte i no estem atacant ningú, això queda molt clar. Pot ser que per qüestions ideològiques algú puga dir: "Com poden dir això? Això és una barbaritat", o inclús que hi haja atacs personals però nosaltres tenim molt clars els arguments per a contestar. Sempre hem tingut clar que volíem parlar d'aquesta història i, evidentment, no ens deixarem intimidar per una possible reacció davant el fet que estem plantejant un tema que pensem que és bo per a la societat.

García: "No som dones completes si no tenim fills. Això és el que ens diuen directament o indirectament". / DANIEL GARCÍA-SALA

Aquesta concepció de la maternitat pot ser una perpetuació de la desigualtat? Perquè en el cas dels homes vostés mateixes diuen que no es parla del dret o no a ser pare o de penedir-se de ser pare.

I.P.: No crec que siga la maternitat en ella mateixa sinó com s'ha construït socialment i culturalment al llarg del temps, com l'estem vivint les dones per història, per cultura i per política, com ens la fan viure. La maternitat es pot viure de moltes maneres i cada vegada ixen més visions i maneres diferents.

L.G.: Els homes no reben la mateixa pressió perquè tenim amics i parelles de la nostra edat o majors i ningú els pregunta per què no volen tindre fills ni se'ls qüestiona com a homes per no tindre'n. No som dones completes si no tenim fills, això és el que ens diuen directament o indirectament. D'altra banda, crec que hi ha un assumpte que perjudica encara més les dones quan ja han decidit tindre fills i són mares. Es tracta de l'opressió que elles són qui han de resoldre totes les situacions i qui han d'estar per al fill les 24 hores del dia durant tota la seua vida a partir d'eixe moment. Eixa és una altra llosa que cau sobre qui sí que ha decidit tindre fills.

I.P.: En altres societats i en altres cultures, com poden ser les nòrdiques, veus diferències, veus que va igualant-se la coresponsabilitat. Però, hui en dia, ací i molt més en països de Sudamèrica, la maternitat es pot considerar la nova esclavitud de la dona del segle XXI, com deia Badinter.

M'agradaria ara centrar-me en el concepte de decisió. Vosté [Inés Peris] ha parlat de quan va prendre la decisió de no tindre fills, mentre que vosté [Laura García] s'ha referit a la decisió de tindre fills. Quin és el seu punt de partida?

L.G.: Crec que hi ha dones que des que són xicotetes ja diuen, saben o senten que volen tindre fills. En el meu cas, mai he tingut clar que volguera tindre'n. Des dels vint anys o abans deia una cosa, que pot semblar un poc absurda mirant-ho des de la distància, i era que m'agradaria tindre dues vides: una per a tindre fills i una per a no tindre'n. Jo mai he volgut tindre'n. Sí que he tingut dubtes, arran d'això que et diuen que "t'estaràs perdent alguna cosa" però al final totes les decisions et fan perdre alguna cosa i te'n fan guanyar d'altres. En el meu cas, quasi no he hagut de decidir que no, perquè sempre ho he viscut igual, mai no he tingut les ganes ni el desig de tindre fills. I no per això m'he sentit mai menys dona; en canvi, sí que m'ho han fet sentir els altres en alguns moments per alguns comentaris que m'han fet.

I.P.: Jo he fet un procés diferent. És de veres que hi ha dones que des de xicotetes saben o creuen que volen ser mares, tot i que ací s'ha de parlar sobre fins a quin punt som nosaltres o ens fan desitjar. És el nostre desig o ens ve de fora? Quin percentatge n'hi ha de cada? Així, hi ha dones que saben que volen tindre fills, hi ha dones que saben que no i n'hi ha d'altres com jo que estan al mig. De xicoteta sempre deia que tindria dos fills, un biològic i un adoptat, perquè aleshores ja llegia Mafalda i em preocupava pel món. Després, amb el temps, dius: "No tinc ganes de tindre fills, no em ve l'instint". Durant una temporada vaig estar 'ratllada', perquè em deia: "Sóc rara". Dubtes de tu mateixa, et qüestiones, et fas preguntes absurdes. Sí que he fet un procés que m'ha costat i que compartisc amb moltes dones; aquest és també el perquè del documental. No és una decisió fàcil quan no ho tens clar i pesa prou però t'has d'acceptar així. El que més m'ha costat és ser feliç amb eixa decisió, perquè quasi sempre te la planteges o te la plantegen des de la pèrdua. T'ho planteges com que "em perdré una cosa molt 'guay'", des de la tristesa, i això no et permet ser feliç amb la decisió que has pres i viure-la amb alegria i amb joia.

L.G.: Això és també el que diu en el documental Cande, una professora de semiòtica de la Universitat d'Alacant. Diu que no va ser capaç de disfrutar de la seua decisió fins que no va fer el pas de dir "no vull tindre fills i mola", per dir-ho de manera resumida [riu]; li va costar molt. Estudiant per al documental, vam veure que decidere en llatí vol dir una cosa semblant a 'morir'. Totes les decisions suposen renunciar a alguna cosa però també guanyar-ne d'altres. Però com sempre ens diuen que per no tindre fills ens estem pendent el millor de la vida... I això que hi ha estadístiques que mostren que les persones que no tenen fills no són menys felices que les qui sí que en tenen.

Peris: "La gent no deixa de tindre fills per un únic motiu, sinó que hi ha un conjunt de factors". / DANIEL GARCÍA-SALA

En el documental hi ha dos testimonis que parlen al voltant del concepte d'egoisme, ja que sovint es diu que les dones que no volen tindre fills són egoistes. Una de les participants planteja que, si de cas, seria menys egoista adoptar. L'altra sentencia que, en un context de crisi ambiental, el que és egoista és deixar més descendència. Aquesta relació entre 'no maternitat' i ecologisme ja la coneixien quan estàveu treballant en el documental o ha sigut una descoberta?

L.G.:No ho coneixíem. Ho vam descobrir investigant i llegint sobre el tema. Des del moment que vam decidir fer el documental, tot ho llegíem i tot ho hem considerat. Jo personalment no ho coneixia abans.

I.P.: Bé, es buscava un poc, perquè el tema ja estava ahí. Personalment, l'ecologia, el medi ambient i la responsabilitat que tenim amb el planeta i el que estem fent amb ell m'importen molt. Sóc sòcia de Greenpeace des de fa molts anys i en la meua vida intente ser coherent amb aquest aspecte. Per això, aquest és un tema que tenia clar que volia tocar. Sí que és de veres que arran de la investigació vam descobrir que no era una cosa individual sinó un moviment dins dels childless el motiu principal dels quals és la conservació del medi ambient, no contribuir a la destrucció, fomentar un millor ús dels recursos i posar el seu granet d'arena d'aquesta manera. Ho vam trobar interessant perquè, a banda que és un moviment prou més nombrós del que puga paréixer, vam veure que es pren molt a broma quan una persona diu que no vol tindre fills perquè no vol contribuir a la destrucció del planeta. La gent se'n riu, però a mi em sembla un motiu tan respectable com un altre, i molt respectable.

L.G.: El que passa és que crec que no és unifactorial. És a dir, tant si decideixes tindre fills com si no, no hi ha un únic motiu. Per a algunes persones, el motiu mediambiental és important però no crec que siga l'únic tampoc. Amb tot, sí que volíem parlar d'aquest aspecte perquè és poc conegut i interessant. Un altre apunt que em pareix important és que sempre des de la cultura occidental es culpen els països "subdesenvolupats" dient que són ells qui es reprodueixen i tenen moltíssims fills i que això és un problema per al planeta. Però, el major problema el generem nosaltres, que som qui més consumim. Té més impacte per al medi ambient tindre un fill en el primer món que tindre'n tres o quatre en els països menys desenvolupats.

I.P.: La gent no deixa de tindre fills per un únic motiu, sinó que hi ha un conjunt de factors, tot i que algun pot pesar més que un altre. Aquest era important perquè ens deixava desgranar aspectes com la superpoblació. Si llegeixes un poc, realment la superpoblació no és el problema del món ara mateix, perquè hi ha molta terra i encara cap molta gent; el problema és la mala gestió i la distribució dels recursos que n'estem fent.

García: "El documental està fet per a ensenyar-te la realitat de la manera més crua i real". / DANIEL GARCÍA-SALA

Per què no han reservat l'estrena de [m]otherhood per a un festival més especialitzat, com ara DocsValència, per exemple?

L.G.: No és una decisió concreta sinó més bé un cúmul de circumstàncies. Nosaltres estem molt contentes que s'estrene en La Cabina perquè és un festival de la nostra ciutat i pensem que té molta projecció però també ha sigut perquè hem acabat el documental i portem cinc anys des que va nàixer la idea i el tema està passant ara. Per tant, hem decidit que es veja com més prompte millor. Això no vol dir que no vaja a altres festivals internacionals i estatals amb més recorregut o específics de cinema social.

Debuten com a directores amb [m]otherhood però, qui són els seus referents en el gènere?

L.G.: Jo vaig estudiar a la Pompeu Fabra un any després de fer Comunicació a la Universitat de València i allà vaig descobrir el documental etnogràfic a través d'una assignatura. Vaig començar a flipar amb les coses que es feien a altres cultures que a mi m'estranyaven. Això va ser la primera llavoreta per a començar a interessar-me molt pel documental. Vaig estudiar Antropologia i amb una beca vaig viure una temporada al Perú, on també vaig tindre una assignatura d'antropologia visual on vaig acabar enamorant-me del gènere perquè, encara que a través de la ficció es poden aprendre moltes coses, el documental està fet per a ensenyar-te la realitat de la manera més crua i real. És una manera perfecta de contar-ho i d'emocionar-te i d'entendre les altres persones perquè el coneixement sempre arriba per l'emoció.

Preval tindre una bona història o un bon guió a la tècnica del documental?

L.G.: És un conjunt però la història és fonamental.

I.P.: Hi ha documentals que no arriben a un estàndard de qualitat però són excepcionals per la història, per haver-la vista, perquè les històries estan tots els dies al nostre voltant però de vegades cal veure-les, tindre ulls.

L.G.: No és una conditio sine qua non. Crònica d'un estiu, de Jean Rouch, és un documental dels anys 60 on barreja realitat i ficció, és un director molt conegut a França però poc conegut ací. És un referent per a nosaltres.

Peris: "Volíem històries personals que generaren l'emoció i l'empatia. / DANIEL GARCÍA-SALA

Després de l'èxit que està tenint SUICAFilms amb l'Experiment Stuka i ara amb l'estrena de [m]otherhood, la productora està en un moment dolç?

L.G.: Nosaltres, com que estem dins (riu)... Jo crec que sí, encara que això ho haurien de dir els directors de la productora, però mirant-ho des de fora, sí que és un moment dolç. Crec que ells no es fixen en això. Després de 16 anys treballant fent tele i des que van decidir dedicar-se a fer cine documental, ells l'únic que volen és contar històries i estan en això. No es deixen dur pel que diguen o per dir: "Oh, que guai ens està anant".

Per què decideixen el format d'entrevistes i no una narració amb veu en off per al documental?

I.P.: Va ser un procés llarg però el guió va ser el que més va costar i com estructurar tots els temes que volíem tocar, perquè eren molts i s'han quedat molts fora. Però, com estructuràvem això sense que fóra avorrit? Teníem molta informació valuosa que havíem de cribrar i enllaçar-ho tot. Els personatges els teníem clars, volíem històries personals que generaren l'emoció i l'empatia.

L.G.: Volíem que foren elles les que contaven i no una veu en off.

I.P.: Si no ho conta una persona des de la seua vivència, és impossible empatitzar, i si no empatitzes, no t'arribarà i no et faràs preguntes. Algunes de les dones que parlen van ser un suggeriment d'un dels productors perquè teníem els contactes amb entrevistes meravelloses que havien d'estar.

L.G.: A banda dels testimonis i les entrevistes, la monologuista Kate Fox aportava un punt d'humor que ens semblava important perquè és un tema molt greu i era interessant poder riure's un poc. Les dones que parlen són les que més han reflexionat sobre el tema i havien donat respostes a les preguntes que ens estàvem fent en el moment d'afrontar el documental. Aleshores, havien d'estar Elisabeth Badinte; Orna Donath, que és la sociòloga israelita que ha escrit Madres arrepentidas, o Corinne Maier... Havien de ser elles.

I.P.: En un principi ens vam resistir un poc perquè no volíem que es convertira en un talking test però finalment va resultar encertada perquè elles fan de contrapunt entre les històries personals, que sempre generen empatia però també estàs exposat a dir: "Això és el que li passa a ella", i aquestes persones s'han dedicat a pensar, a estudiar i posen el contrapunt perquè, a banda, hi ha fets. No és que aquesta persona siga més sensible o tinga aquestes circumstàncies personals, és que, a banda, políticament, culturalment, econòmicament i històricament ha passat tot açò que marca totes les dones.

García: "Tots els documentals mínimament professionals s'han de fer amb ajudes públiques". / DANIEL GARCÍA-SALA

Quin mètode van utilitzar per a fer les entrevistes a les expertes? Perquè hi ha nord-americanes, franceses, valencianes, basques... Van vindre elles o van anar vostés?

L.G.: Ha sigut un procés complicat i llarg perquè, com sempre passa, el tema del finançament ha sigut una feina titànica i per això ha passat tant de temps. Aleshores, normalment sempre hem anat nosaltres excepte en el cas de Kate Fox, que vam anar nosaltres als EUA per a gravar-la però també volíem tindre un monòleg fet ací. Per a la resta hem viatjat a les seues ciutats: París, Brussel·les, Berlín, Munich, Bilbao, Sevilla, excepte Orna Donath, que viu a Israel i era complicat i, aleshores, la vam entrevistar quan va vindre a Madrid a presentar el seu llibre. Han sigut molt generoses, sobretot les qui havien escrit sobre el tema, mentre que en el cas de les que contaven les històries personals era més difícil perquè al final s'estaven exposant molt perquè moltes persones que veuran el que diuen no estaran tan felices d'escoltar-les.

Com van fer per a aconseguir els testimonis?

L.G.: Hem anat a la inversa del procés natural del documental, és a dir, tens una història i un personatge i tires del fil. En aquest cas va ser al revés, nosaltres vam reunir molta informació i vam pensar com la podíem mostrar. Aleshores, vam buscar quines persones i en quines circumstàncies ens podien donar peu a parlar-ne. És a dir, primer férem els personatges i després els buscàrem.

I.P.: Que és més complicat, perquè era: busquem una comare, que no haja tingut fills per decisió pròpia i que estiga exercint. I després volíem una dona penedida, que parle, que haja tingut molta pressió. Va ser molt complicat per això. Per exemple, la comare, com és valenciana va ser relativament fàcil dins de la dificultat de trobar eixos perfils concrets. També trobar-les, però que després estigueren a l'abast del nostre nivell de pressupost. Perquè dones que volgueren parlar n'hem trobat moltes però a Canadà, l'Amèrica llatina... i en eixe moment no podia ser.

L.G.: Després, quan va entrar À Punt, va canviar tot i vam poder acabar el documental, perquè és cooproductora.

Des que van començar el projecte, quant de temps han invertit?

I.P.: Des que em va passar pel cap la idea fins que vam acabar la cinta han passat quasi cinc anys. Treballant de valent, quatre, encara que durant un any vam deixar el documental en stand by perquè el vam dedicar a la multiplataforma transmèdia que hem fet i que llançarem pròximament.

Quines possibilitats obri tindre una televisió pública per a un documental com [m]otherhood?

L.G.: Segons quina tele pública, però À Punt sí que està oberta a nous formats que no siguen els clàssics documentals amb veu en off. Estan fent una aposta per això. De fet, setmanalment o cada quinze dies, passen un documental de creació, no un documental Canal Història. Aleshores, crec que des del departament de continguts hi ha una aposta per obrir-se al gènere i no només tenen la voluntat de donar la difusió sinó que entren a coproduir, que això per a l'audiovisual valencià és fonamental. Està l'ajuda de l'Institut Valencià de Cultura però pràcticament tots els documentals fets mínimament professionals s'han de fer amb ajudes públiques. Sinó, no hi ha manera de finançar-ho. És molt difícil sense un finançador que invertisca.

I.P.: I més si són dos directores, dones, novells i que parlen de temes tabús.

L.G.: Vam rebre l'ajuda de desenvolupament de l'IVC però sense l'espenta final d'À Punt no sé com l'hauríem acabat.

I.P.: No estic segura que l'haguérem acabat.

Peris: "Volíem una metàfora visual de la dona actual i el maniquí es presta a allò que volíem reflectir". / DANIEL GARCÍA-SALA

Quin és el missatge que llancen amb la metàfora visual dels maniquís exposats en diferents espais i situacions, des d'una ciutat a un ramat d'ovelles al camp?

I.P.: Va ser molt difícil trobar un llenguatge audiovisual que no recorreguera a allò obvi, com són embarassades, mares i fills, que apareixen però buscàvem alguna cosa impactant. Volíem una metàfora visual de la dona actual i el maniquí es presta a allò que volíem reflectir, al principi del documental amb la construcció de la dona, com ens poleixen, ens donen forma, ens van fent.

L.G.: I a totes iguals, com dient: "Aquest és el motlle i se les ha de fer igual".

I.P.: Després vam buscar una imatge que fóra representativa de cada bloc temàtic. La de les ovelles colpeix molt perquè és la prova de la nostra tesi quan en eixe moment diu: "La dona és un animal però no com els altres". Ahí és evident.

La inserció entre les entrevistes i testimonis d'imatges d'arxiu en blanc i negre dels plans de planificació familiar nord-americans pretén palesar que la qüestió que planteja el documental no és un fet actual sinó que va d'anys enrere?

L.G.: Nosaltres pensem, i ho diu també Lina Meruan en el documental, que en la maternitat hi ha hagut progressos i avanços però també retrocessos en segons quins moments de la història, i pensem que hi ha coses que no han canviat tant com pensem que ho han fet. Tots som molt moderns però al final qui s'encarrega de portar endavant els xiquets és la mare. Aleshores, eixe anar avant i arrere, amb eixes imatges de fa 50 anys, ens fa pensar que no ha canviat tant i que estem reproduint el mateix esquema. És el mateix que volem traslladar amb els maniquís i les nines que apareixen al final, que és amb allò que juguem les xiquetes o allò que normalment ens donen per a jugar, i també són com les filles dels maniquís les que continuen sent dissenyades per la societat que et diu com has de ser.

No hi ha imatges d'arxiu espanyoles.

I.P.: Tampoc no n'hem trobat perquè és una qüestió difícil que estiguen en HD i que siguen assequibles perquè tenen un preu elevat. Però, la idea era eixa: fer un poc enrere per a fer una revisió espaitemporal relativament curta i veure que no ha canviat tant.

Publicitat
Publicitat