L’any 2015 es podien encara llegir en les pàgines del Quadern, aquell suplement cultural del País, columnes de Carles Fenollosa (València, 1989) sobre literatura, música i llengua, entre altres inquietuds d’un jove escriptor que es escrivia també en Saó, Caràcters, Lletraferit i la Revista de Filologia Valenciana.
Fenollosa és coautor de Créixer sense Maradona (Drassana, 2015), un text que relata les vicissituds d’una generació de valencians que ha sumat anys de vida sense tindre com a referent l’as argentí, ja que el 9 de Lanús, quan aquestos primers millennials començaven a tindre ús de raó, havia plegat dels camps de futbol. Aquest 2018, l’escriptor i docent ha aconseguit erigir-se com a autor més venut en la darrera Plaça del Llibre, gràcies a l’èxit del seu Narcís o l’onanisme, la seua primera novel·la, amb què, a principis d’aquest any, s’emportava el Premi Lletraferit.
L’escriptor ha deixat d’escriure columnes i manté orfe el blog (Això és com tot) des del llunyà mes de març. En canvi, les reflexions; les segones intencions i les segones lectures; les referències alienes i a un univers Fenollosa; la crítica subtil o a boca de canó sobre l’art d’escriure històries; la valencianitat; la cultura; el periodisme i els mitjans de comunicació, i, sobretot, el peculiar univers dels lletraferits queden recollits en una novel·la plena de referències i desenes d’idees que aboquen al debat. Una tertúlia que ens apropa, a poc a poc, com reivindica Fenollosa, a ser un país amb normalitat.
Narcís o l’onanisme però, al final, guanya Narcís, no?
És una manera de dir-ho. Necessitaria més temps per a decidir què pesa més al final del llibre, si Narcís o la qüestió l’onanisme, perquè l’onanisme no arriba a cap lloc en el llibre.
La percepció com a lector és que guanya Narcís?
Al final de la història té més pes, la balança es decanta més cap a Narcís.
Narcís és Artur Perucho o Carles Fenollosa?
Artur Perucho no és perquè el personatge d’Icar és prou diferent.
El seu personatge i Perucho són periodistes, escriptors… i d’alguna manera vosté també ho és.
Sí, però el fet de com es planteja la vida és diferent. El personatge de Perucho és més edonista i Narcís no va per ahí sinó que parla d’una redempció, de buscar una manera de salvar-ho tot i salvar-se ell, que d’alguna manera és el que intenten fer tots amb la seua vida, justificar la seua existència. No diria que el meu personatge siga Atur Perucho, tampoc diria que sóc jo, tot i que és evident que (Narcís o l’onanisme) no és literatura de faula. No sé fer-ho. Em pregunten molt si sóc jo, perquè encara que algú faça la seua autobiografia no és ell perquè hi ha ficció, una distància i allò que representa la paraula. La paraula mai serà el fet. El llibre té part de l’autor, però no és l’autor. És literatura passada per la meua experiència vital, per tant, no és literatura de fabulació.
En la novel·la fa moltes crítiques del panorama cultural valencià, però de què vol alertar concretament?
Una de les línies del llibre, la més cridanera, és la de criticar descaradament el món cultural d’aquesta terra, que podria haver sigut una altra, però ací hi ha uns condicionants més concrets com és que la debilitat crida a la compassió i, de vegades, eixa compassió du aparellat una absència de crítica. Com que és tan fràgil, millor no dir res, perquè se’n pot anar a fer la mà el poquet que tenim culturalment sostingut. Una de les crítiques va en eixe sentit, en l’autocomplaença de vegades perillosa. Pots mantindre’t a les trinxeres però si no ataques mai, al final les trinxeres són un setge. O el trenques o et mors de fam.
Planteja crítiques, però no hi ha solucions. Ho va desestimar?
Una novel·la és una novel·la i el personatge no dóna solucions perquè és un personatge fatalista i els fatalistes mai no donen solucions. Es queixen de tot però mai no fan res. Hi ha hagut molts bons exemples al llarg de la història: apareix Pere Joan Porcar, un dietarista famós que es cagava en tot però que la seua solució és que tot continuara igual. Això forma part de la història, el fet que no s’aporte cap solució concreta perquè és la crítica d’un personatge derrotat i fatalista. Un antiheroi.
Des de fora sí que es poden donar solucions a un dels temes que té la novel·la. Quan vols fer una novel·la, vols fer una història literàriament on allò important siga l’estil, com està escrita. Si haguera volgut fer un pamflet, l’hauria fet o hauria fet una proposta cultural sobre el que jo pense en un assaig, pamflet polític o manifestació, però en el fons volia fer una novel·la i per això té més estil que no contingut polític.
I des de fora, com a escriptor, quines solucions planteja?
Hi ha una fragilitat que crida a la compassió i això fa caure de vegades en l’autocomplaença. Això tots ho podem comprovar en el nostre dia a dia. És molt fràgil perquè se sosté per tres o quatre fils concrets que vénen del sector públic, amb tot el que això comporta, com ara diners, premis i promoció, i l’ambient escolar i universitari que és on estan els lectors, els compradors, la publicitat. Cal guanyar uns altres àmbits per a passar a la normalitat i la normalitat és molt complicada d’adquirir. La via és fer present la literatura als pobles i ciutats.
Però això ja s’està fent, no?
S’està fent com, per exemple, amb propostes com la Plaça del Llibre, però cal fer programes on la literatura siga una part amb normalitat, que apareguen debats, que no siga una literatura militant. Eixa és l’única via que se m’ocorre, encara que no sóc expert en política lectora, però, per a mi és que la presència siga pública fora dels àmbits on està restringida actualment i que tinga una presència normal. En la Plaça del Llibre tenies traduccions d’autors top de tota la història en valencià i no només literatura de la que ens agrada als militants. Hi ha qui va a buscar àlbums il·lustrats, còmics, traduccions, best-sellers, etc. Això és caminar cap a la normalitat.
Fa seua la sentència d’El Profeta (una al·lusió a Joan Fuster en la novel·la) i defensa que des de Matèria de Bretanya no s’ha escrit cap altra novel·la digna?
Eixa afirmació és una reflexió en un moment donat que després em va servir per a inserir-la en la novel·la perquè era coherent. Una cosa és l’afirmació dins de la història i tot el que l’embolcalla i una altra cosa és la reflexió feta en un article valoratiu sobre la trajectòria d’escriptores valencianes. En l’article deia que per a mi la millor novel·la escrita per una dona que s’havia fet en tot el segle XX i el que duem de XXI era Matèria de Bretanya. Això ho continue mantenint. La veu més genuïna i més potent és eixa. Que a hores d’ara hi ha més veus? Clar, però encara estic esperant que arribe una veu tant potent com aquella, que va ser una obra única, una pedrada i prou. La pense sempre molt matisada, perquè pot vindre qui vulga i dir-me que prefereix les novel·les de Raquel Ricart. Perfecte. Ho entenc. O les històries amb temàtica negra de Núria Cadenes. Debatrem, però això és la normalitat. El que es feia en Quadern era normalitat i se’n va anar a fer la mà, per exemple, perquè podies parlar i hi havia unes publicacions del que havia de ser una premsa cultural normal, amb coses bones i roïnes, amb crítica i recomanacions. Ara on hi ha d’això?
La qualitat literària al País Valencià és bona?
La qualitat és alta, hi ha un estàndard prou bo i, en certs aspectes, homologable als estàndards de literatura europea, és a dir, hi ha una producció normal de novel·les que es fan llegir amb una qualitat molt acceptable. Hi ha propostes top, tenim escriptors que si no han optat a major reconeixement és per les circumstàncies historicopolítiques que hem viscut i la llengua en què han escrit. Estem en un moment en què tenim bones propostes. Ara bé, llegia en una entrevista a Joan Elies Adell que deia que estem en el millor moment de la història de la literatura valenciana. Per a mi, eixa afirmació és incerta: primer, perquè no pots comparar amb els mateixos factors una època i una altra, i segon, eixa afirmació és inútil perquè va en la línia de no canviar res i que tot està bé quan tenim molts problemes greus a solucionar i unes virtuts que podrien solucionar-les. Que hi ha qualitat? Sí, però també s’ha de millorar. Falta moltíssima crítica.
Un dels personatges de la novel·la, l’escriptora Maria-Rosa Abelló, recorda Isabel-Clara Simó. Buscava aquesta versemblança?
No, no és ella. Hi ha un prototipus d’escriptor valencià que viu desconnectat de la realitat del País Valencià, que ha conegut una bona època de producció i que, després, com que es dedica a d’això, s’ha deixat portar. Però no és ella o un altre, perquè hi ha més d’un que representa eixa via. És un personatge.
En la seua novel·la responsabilitza la literatura d’aquest personatge de ser un dels motius pel qual fracasen els plans de lectura. Han fallat realment?
La pregunta donaria per a fer un congrés internacional, perquè realment hi ha moltes. La primera seria qüestionar-nos sobre què hem fet per a tindre uns índex lector com els que tenim? Hem de partir de la història que hem tingut com a lectors de prosa. Pensem que la prosa en valencià deixa de ser majoritària i lectura normal a partir de 1538 i a partir del Tirant, la ficció. L’últim gran llibre de ficció probablement siga el Tirant lo Blanch. Després n’hi ha d’altre, però a partir d’eixe moment cal oblidar-se de trobar novel·les que tingueren tantes lectures. I no es tornà a reeditar, per exemple. No estem lluitant contra 40 anys de democràcia i plans de lectura mal fets, ni tan sols contra un règim castellanista radical com el franquisme; estem lluitant contra cinc segles de deslectura de prosa en valencià. En poesia les circumstàncies són diferents. Però, en prosa, estem revertint una trajectòria de cinc segles. Hem de començar a pensar a com reenganxar lectors tenint en compte que no estan habituats a eixe tipus de lectures. Si tractem d’aplicar a una trajectòria com la valenciana els plans de foment que es donen a França o Espanya probablement xocarem amb la realitat. La solució passa per fer la literatura normal perquè el lector s’aprope a una literatura que no tinga la llengua com un dels factors prioritaris per l’acostament al llibre sinó per la qualitat i la temàtica del llibre. Per exemple, Ferida m’agrada perquè està ben feta; després, que estiga en valencià o no, realment… El lector compra la qualitat absoluta de la revista quant a disseny, fotografia i textos. Fes un bon llibre, que te’l llevaran de les mans.
La segona pregunta que ens hem de fer no és contra què lluita la literatura valenciana i les editorials en valencià, sinó contra què lluiten els llibres en paper? Estan lluitant contra moltíssimes més distraccions, tenint el mateix temps, 24 hores, però ara es lluita contra més distraccions que no abans. El Tirant lo Blanch era una lectura per a rics ociosos. Ara, els rics ociosos tenen moltes més coses que no llegir aventuretes d’un heroi, un gran cavaller. Contra què estem lluitant ara? Contra Hollywood, Netflix, HBO, mil app, Youtube…
En Narcís o l’onanisme incorpora barbarismes i incorreccions en els personatges menys intel·lectuals, més de carrer. Ho fa per coherència amb la crítica que va fer de L’assassí que estimava els llibres (Proa, 2017) de Martí Domínguez?
He llegit els llibres de Martí Domínguez i he pogut parlar amb ell; per tant, no tinc cap problema a parlar dels seus llibres però el seu model és una solució que és que es dóna –i ningú diu que haja d’haver dins de la literatura, que és creació– un únic model. Això seria la mort de la creativitat, imposar un únic model. Com més intentes homogeneïtzar un model de llengua, més acabes fent que la gent que escriu es talle. El meu model és perquè ho demanava la novel·la; en canvi, un altra novel·la en demanarà un altre. Són solucions diverses que caben dins d’un sistema literari perfectament. Per exemple, en castellà esta pregunta s’obvia perquè es dóna per suposat que Roberto Fontanarrosa, que és de Rosario, en els seus contes parla en un estil oral, entre cometes, de Rio de la Plata, sense fer cas a l’estàndard castellà de la península. Si el seu conte demana que hi haja una veu contant una història com si li l’estiguera contant a un amic en un bar, escriu d’eixa manera. En canvi hi ha altres publicacions que estan més estandarditzades i cap tot i no passa res. Són solucions per a les problemàtiques.
Una cosa és utilitzar un estàndard més dialectal. Però, no és un poc arriscat introduir castellanismes i barbarismes?
La llengua està viva. I a Estellés ningú no li ha criticat això, per exemple. Estellés en Coral romput diu ‘colilles’, no diu ‘burilles per terra’. Ovidi Montllor ho corregeix en la gravació però ell diu ‘colilles’. No es talla, vull dir, has de trobar un equilibri entre la frescor de la llengua i un model que la faça viable, un estàndard que la faça comprensiva a tot el món, que tinga característiques genuïnes, però que estiga viva. Es pot criticar? Òbviament.
“Quan he hagut de criticar algú, ho he fet, per això ja no m’agrada fer articles”
Per què hi ha noms de la novel·la que són clarament reconeixibles en la realitat, com ara Moviment Cultural del País Valencià, El Levante Espanyol, Pavos Planes, El Profeta, i altres no tant, com ara El Cantautor, El Poeta, La Presidenta, etc?
Els noms que són reconeixibles ho són perquè per molt que els haguera intentat amagar està clar que estic fent referència a una cosa molt concreta i que tot el món ho hauria entés perquè este país és molt xicotet. Els que amaguen alguna cosa més és perquè realment amaguen alguna cosa més i són més metafòrics que no literals. Qui és el cantautor? És la metàfora de com han sigut els cantautors al País Valencià o el fenomen de la cançó dels dels 70 i 80. No estic parlant d’una persona en concret i, a més, és un personatge. Quan he hagut de criticar algú ho he fet, per això ja no m’agrada fer articles i ressenyes perquè és molt costós, circula poc, en un àmbit reduït i si realment eres sincer, no els agradarà el que dius. Ja m’ha passat això en la realitat, per tant…
Creu que amb la novel·la rebrà eixa pressió com quan feia ressenyes i crítiques?
Realment, com que tenim un circuit de publicacions tan precari, tampoc no anava molt més enllà. De fet, si em vaig muntar el blog era perquè m’apetia molt escriure i no tenia on. Els textos més breus, com ara els assaigs, m’agraden molt. Però, és normal, no pots agradar a tot el món. Si fas alguna cosa pensant en agradar a tot el món segurament serà pitjor que si no ho penses. Realment, m’importa el que pensen deu persones en el món. Ells saben qui són i no són llunyans a mi. Així que no, al final te’n vas rodejat de deu persones.
El seu personatge, Narcís, diu sobre els valencians que “sempre hem sigut d’agenollar-nos primer; després, de demanar perdó per agenollar-nos, i, finalment, donar les gràcies perquè ens apallissen”. El govern del Botànic va crear la campanya ‘El problema valencià’ per a canviar això. S’ha pogut deixar enrere l’afirmació?
L’afirmació és més metafòrica que literal. No som capaços de crear el problema valencià perquè no ho hem sigut des de fa 450 anys. A Felip II tampoc no li plantejaren el problema valencià, probablement perquè no podien, perquè no hi havia força. Feien pasquins i penjaven al pont del Real “me cago en Felipe II”. Al comte-duc d’Olivares també li feien pasquins, però no ha arribat mai a articular-se políticament com perquè fera por a Castella.
Aleshores, seguim agenollats?
Això ho veu tot el món.
Tot el món?
Bé, hi ha gent que està tan ben agenollada que potser no recorda que es pot alçar. Però un govern d’una autonomia dins d’un estat de la Unió Europea no pot dir res. Tampoc no ho pot dir un estat europeu sobirà com Grècia. Què hem de dir nosaltres? Res, perquè no podem. I damunt, no volem.
Narcís qüestiona les característiques populars de ser valencià: ser d’un equip de futbol o ser faller o les dues coses. Aleshores, què és ser valencià?
S’ha escrit i dit tant sobre això, i estem en el mateix debat de sempre. Jo pense que caben moltes visions del fet de ser valencià. Però hi ha uns mínims que haurien de respectar-se si volem tindre un projecte polític que esmene la desaparició com a poble. Respecte molt que hi haja gent que pense que ser valencià és ser castellà i capaç de distingir l’arròs tres delícies de la paella. Admirable per la simplicitat de l’argument. Hi ha una part de la societat valenciana que pensa que això és ser valencià. Per a mi passa per respectar i tindre en compte uns mínims. Sobre les institucions d’este país, cal pensar que tenen la seua part de sobirania, perquè, si no, per a què vols estar ací?. Hem de respectar la cultura, la manera de fer que tenim i sentir-nos representats per això, perquè si no et sents representat per eixes manifestacions culturals, més enllà de la paella… I, evidentment, un tret fonamental que no es pot obviar mai és el fet de la llengua. La llengua ha redactat les constitucions fundacionals del Regne de València, que ens donava nom. Per tant, ser valencià dins d’una diversitat de posicionament ha de tindre en compte els criteris que ens van donar nom, com són: una institució, una llengua, les manifestacions culturals, el paisatge i la gent que viu ací. Però, clar, uns mínims perquè si no és massa fàcil. No em val allò de català és qui viu i treballa a Catalunya. Eixa és la solució fàcil i política. Jo no sóc polític. Si no et preocupes per la cultura d’este país, pel destí de la llengua, no et preocupes per res… Doncs, quina puta merda de ser valencià així.
I eixe model de valenciania és incompatible amb ser del València CF, del Llevant, de l’Hèrcules o d’una falla com explica el seu personatge?
No. De fet, el que hem de fer és recuperar per al projecte del país institucions futbolístiques, institucions d’organització festives –com les falles, les fogueres i el que siga– i posar-les en un mapa coherent de projecte de país perquè el que no potser és haver renunciat a elles per elitisme cultural. Això és un suïcidi absolut. Eixa concepció de la societat naix morta. Dir: “No, és que jo llig molts llibres d’Estellés i tu que eres bobo i només vas a les falles…” Així no farem res.
Al llarg de tota la novel·la, Narcís busca un llibre per tot arreu però no el troba enlloc. És una nova metàfora amb tres opcions: Ícar o la impotència, el llibre que escriu Narcís o el llibre que escriu Carles Fenollosa?
No és Perucho. De fet, el paral·lelisme amb els títols me’l va proposar Josep Piera però la seua novel·la em sembla interessant pel context en què apareix. Ahí, qui em conega sabrà de quin llibre estic parlant, si s’interpreta de manera literal perquè per a mi hi ha una novel·la que considere que és la millor del món. Al llarg del llibre hi ha una sèrie de tics i homenatges.
La necessitat de conéixer el seu univers interior no condiciona la lectura de la novel·la?
No, perquè sempre hi ha una interpretació que va més enllà. Va buscant una cosa que no troba però va passant la vida i li passen coses. Això és el que ens passa a tots, tenim objectius a llarg termini i, mentrestant, la vida va passant i anem fent coses. Eixa és la visió d’eixa línia més metafòrica. Hi ha altra interpretació, com és que no pot trobar la millor novel·la escrita perquè no s’ha tornat a reeditar, perquè realment no ha sigut valorada.
“Tot el llibre el faig des de la meua experiència de vida”
Una de les moltes crítiques de la novel·la és cap a l’autocensura dels mitjans de comunicació. La directora de la publicació on treballa Narcís com a cronista freelance assevera que el títol de la peça sobre els Premis Literaris de Xàtiva, ‘La festa de l’onanisme’, “no és un títol, és un atac”.
La resposta està en la pregunta. És el que és. Ens falta crítica, perquè això és el que dóna normalitat.
La crítica la fa pensant en la seua etapa com a autor de ressenyes per a mitjans de comunicació?
Tot el llibre el faig des de la meua experiència de vida. Tot el que he viscut fins a este moment és el que em vaig dir en un moment donat: “Vaig a intentar clavar-ho en una història bonica”. Bonica en el sentit que quede bé, cada paraula on volia i que tot sone bé. Per tant, això és part d’eixa experiència. Si a mi m’han dit “eixe article és un atac”? Textualment, no m’ho han dit.
Algun mitjà li ha censurat una suposada ‘Festa de l’onanisme’?
Cap mitjà m’ha censurat. Cap, perquè quan he volgut, he publicat per altres vies.
No li ho han arribat a dir perquè ho ha intuït abans d’enviar el text?
No, no és tan concret eixe fet, sinó que ho penses i dius: “Ens quedem com estem i no provoquem debat, ni millora, no provoquem el que seria un circuit crític, més normal”.
Quan narra els Premis de Xàtiva, l’únic dels quatre premis que resta desert és el de Teatre. Justament, els dramaturgs reivindiquen que calen més premis de Teatre. Busca també una doble lectura?
Un és El Poeta, que seria el mateix cas que El Cantautor; apel·le a un perfil. L’altre és L’Assagista. I pel que fa al premi de Teatre, al final el que li arriba a la població és que en la producció teatral en valencià hi ha molts pocs noms. Penses en teatre en valencià i preguntes pel carrer i ja saps qui et diran. Teatre se’n fa però, potser, la visió que es dóna del món del teatre acaba sempre en un mateix perfil.
I per què el de Narrativa sí que l’identifica amb noms, cognoms i títol de l’obra (Júlia Sánchis amb L’ull de Fàtima)?
Per a poder parlar del títol del llibre. Novel·la històrica de tal i qual. Si no parlava del nom de l’autor, no podia parlar del títol del llibre.
S’està superproduint literatura històrica?
No recorde qui va dir que en literatura catalana hi ha tres vessants: la literatura catalana s’ha dedicat a superproduir novel·les al voltant de Barcelona ciutat, problemàtiques urbanes; la illenca s’ha dedicat a produir històries de nissagues, estil Llorenç Vilallonga, i els valencians s’han dedicat a fer novel·les històriques o de recuperació. No és que hi haja superproducció però potser el que hi ha és minusproducció d’altres gèneres i pot donar la impressió que, tractant de recuperar tants referents que no tenien o fer-los circular i tenint en compte que qui s’ha dedicat a escriure’ls era una persona militant, el perfil d’escriptor dels anys 70, els qui recuperen la narrativa al País Valencià són militants. Aleshores, el que els cridava l’atenció i els tirava el coret era recuperar gent que ens recordara qui som. Per això tiraren cap a la novel·la històrica. A mi em fa eixa impressió però també me la fa que potser hi ha hagut minusproducció d’altres gèneres, que també pense que s’anirà solucionant a poc a poc pels canvis generacionals.
