"Entrar a una sala a compartir teatre serà dels pocs actes humans que quedaran en la terra"

Una vida de teatre, encara que semble un tòpic, fa justícia amb una carrera sense fissures aparents. Que Pilar Almeria va deixar els seus estudis de ciència pel verí del teatre és una dada coneguda. "Un dia em vaig posar davant dels apunts de Biològiques i vaig dir: açò no és... Em posava malalta, vaig tindre una sensació psicosomàtica i em vaig matricular en les proves de l'Escola Superior d'Art Dramàtic de València", respon la cofundadora de la Companyia Teatre Micalet mentre assaboreix un café al bell mig d'un escenari al qual li restaven poques sessions d'El jardí dels cirerers.

Bescanviar fórmules i disseccions cel·lulars per bambalines, textos i acotacions, la calor i l'alé del públic va ser "un canvi de vida", afirma Almeria mentre recorda com els pocs que van decidir quedar-se a València per a fer teatre estaven orfes de referents locals. Sí, hi havia actors que reeixien a Madrid i a Barcelona, però a la ciutat? Estava per fer i, d'alguna manera, encara està per fer per eixa "dificultat de conservar les estructures", apunta. "Estem sempre tirant i fent de nou, tirant, per no dir exterminar un sector i tornar a començar", per això, si algun jove es planteja canviar uns estudis per uns altres, ha de "buscar el seu somni", però "que tinga un pla B preparat, per a patir el menys possible" si vol iniciar-se en l'art d'interpretar.

"He fet molt de teatre però també he fet molt de doblatge, molta televisió, he fet cinema, o siga, que sóc una actriu que ha provat tots els camps", diu mentre fem una ullada a una sala camaleònica, si a la representació de l'obra de Txékhov s'accedia travessant el decorat, el públic, per a gaudir de Nadal a casa els Cupiello ha de travessar la casa per a ocupar un pati de butaques sense separació entre l'acció i la contemplació. Perquè de Filippo ha tornat aquesta setmana al Teatre Micalet i estarà fins al 13 de gener amb Josep Manel Casany, Paula Braguinsky, Héctor Fuster, Dani Machancoses, Ciro Maró, Isabel Requena, Ximo Solano, Bruno Tamarit i Pilar Almeria, tot plegat amb direcció de Joan Peris per a viatjar, després de l'èxit durant el Nadal de 2017, a la Nàpols d'un dels dramaturgs fetitxe de la companyia que va nàixer fa 23 anys al caliu de la Societat Coral el Micalet.

Haguera sigut possible la Companyia Teatre Micalet sense la Societat Coral el Micalet?

No, no és que no haguera sigut possible en aquell moment, és que ara mateixa tampoc seria possible sense la Societat Coral el Micalet que és la que realment està donant suport. En aquell moment, el nostre projecte, i sempre ha sigut així, es tractava d'una companyia lligada a un teatre. Lligar una companyia a un teatre si no existeix el teatre... Nosaltres ja havíem tingut una companyia però el projecte estava lligat a un lloc físic, un lloc on poder fer temporades llargues, un lloc on poder fer produccions, on tindre un equip estable que treballara contínuament, que tinguérem la possibilitat de crear un segell en els espectacles i això és el que hem fet des de 1995 fins ara, a empentes i rodolons realment.

En poc de temps la companyia de teatre s'ha convertit en la insígnia del que és el Micalet.

La junta directiva del teatre Micalet va fer una aposta per la companyia i pense que ha sigut un projecte que no els ha decebut. Ara mateix, si ells no estigueren fent la inversió econòmica que estan fent en nosaltres, nosaltres no podríem existir. Estic parlant de lloguers. Ara mateix projectes com el teatre Pavón de Madrid deixaran el projecte perquè no poden assumir el lloguer. Nosaltres en este moment paguem un lloguer molt baix, molt baix pel que significa una sala de teatre, perquè ells ens consideren com si fórem de la casa i si no, no podria ser la Companyia de Teatre Micalet perquè les ajudes públiques amb el tipus de teatre que fem nosaltres i amb l'aforament que tenim no podríem viure de la taquilla. 

Acabaran aquesta temporada sumant 24 anys d'història i sent fidels als inicis amb una programació que barreja autors clàssics amb autors contemporanis.

I les coses de creació també, que n'hem fet moltes. Ara mateix no en fem per una qüestió pressupostària, tu no pots fer La Mar, un espectacle que vam fer de creació que anava sobre el tema de la immigració, en emigrants en una cuina d'un restaurant. Per a crear el text són tres mesos i això ara mateix és impossible.

Hi ha cap projecte que tinga en la ment i no s'haja materialitzat? 

Este, l'acabem de fer. El Jardí dels Cirerers estava pràcticament des del principi, sempre que fem reunions de programació, sempre déiem: podríem fer El Jardí dels Cirerers però no, esperem perquè Txékhov necessita entitat actoral, edat i hem hagut d'esperar fins ara per a tindre tot això. Era una de les obres que teníem en ment de tota la vida.

"El teatre no té fórmules, perquè si les tinguérem ja et dic jo que ho faríem". / DANIEL GARCÍA-SALA

Fent retrospectiva, esperàveu l'èxit de Ballant, Ballant en 1996?

Això va ser la sorpresa més gran de la nostra vida perquè nosaltres vam començar amb un Filippo, amb Nàpols Milionària, i clar, estàvem ací al teatre i la gent venia, però venia poc. Fent un projecte de teatre en valencià a la ciutat de València, no ens imaginàvem en la vida com de complicat era allò. Tant Ximo, com Joan com jo no som de València i als nostres pobles això no haguera sigut cap problema, però a València ciutat, sí. Aleshores vam fer Cantonada Perillosa, de Priestley; El Burgés Gentilhome, de Molière, i vam dir: "Necessitem que vinga la gent com siga, no sabem com fer-ho". I Joan va dir: "Hi ha una dramatúrgia que se sol fer i l'han fet a Portugal, l'han fet a Roma... En general on l'han fet l'han adaptat un poc a la ciutat". Ens vam tirar tres mesos assajant com si ens haguérem tornat bojos i el dia que vam estrenar es va omplir tot el teatre. No ens ho esperàvem, la veritat. Nosaltres teníem la sensació de patiment, de suar, d'estar tot l'estiu assajant però no ens imaginàvem el que havíem fet en tan pocs diners. Fins i tot, la sala de ball que havíem construït l'havíem fet de falla, que el dia que vam haver de desmuntar-la, la vam haver de destruir tota. Quan vam anar a Madrid sí que vam fer una escenografia, ja amb poc més d'identitat però ací ho vam destruir tot. Recorde un comentari de Teresa Soria, una dona de teatre i muller de Germán Montaner, que ens va dir: "Amb açò acabareu la temporada". Estàvem en setembre i ens diguérem: "Què diu esta dona?". Vam acabar la temporada i just va coincidir que es va tancar el teatre per obres. Van estar quatre anys d'obres i mentre nosaltres vam estar de gira amb Ballant, ballant quatre anys fins que vam tornar altra vegada a tindre el teatre en 2001. 

Quines circumstàncies no s'han donat perquè no es repetira un èxit així?

No ho sé. El teatre no té fórmules perquè, si les tinguérem, ja et dic jo que ho faríem. Allò era un espectacle que no tenia llengua amb el qual podíem girar, era un espectacle de música, que això va directament al cor de les persones. És complicat tornar a repetir una fórmula d'eixe estil. Igual tampoc volem (riu). Home, ens encantaria que qualsevol cosa de les que estem fent tinguera eixe èxit, però clar, per a eixe èxit hauríem de fer un teatre sense text i nosaltres vam nàixer amb una vocació de fer textos. 

Que un projecte tinga text és un hàndicap per a l'èxit?

No, simplement té més feina. Si tu te'n vols anar a Madrid has de fer una traducció. Ho hem fet en altres obres, per exemple, en La Ruleta Rusa i també vam fer una gira enorme però és una feinada a banda. Un treball com este (El jardí dels cirerers) et planteges fer una traducció i dius... És molta feina. Nosaltres no tenim cap problema, si s'ha de fer ho fem, però també cal escollir amb què vols eixir i amb què no. Nosaltres eixiríem si, per exemple, poguérem tindre una temporada llarga en el Teatre Nacional al centre de Madrid o al Teatre Espanyol, faríem la traducció i cap problema, però això és tan complicat... Amb els pressupostos que nosaltres estem utilitzant això és impossible de planificar. Al final ens quedem a casa, ho tornarem a fer i la gent vindrà ací. És molt complicat planificar i no podem planificar perquè comptem amb molt pocs diners.

"Jo estic cansada de parlar amb gent que em diu que no poden veure res. Clar, com sols ho fan quatre dies...". / DANIEL GARCÍA-SALA

Per aquestes dates ara fa un any que es va aprovar el primer conveni laboral d'actors, ha millorat la cosa?

No ha millorat res. Simplement s'ha regularitzat que no s'explote la gent, però, el conveni realment és de mínims. Arribar a signar eixe conveni ha sigut un esforç per part de l'associació d'empreses i per part de l'associació d'actors per a tindre simplement uns mínims per a poder treballar. Això és significatiu de tindre la voluntat que les coses vagen avant, la qual cosa no vol dir que es donen les circumstàncies perquè tot això vaja endavant. 

Entenc que els teatres privats es van sumar tots...

Clar. Nosaltres com a companyia privada hem subscrit el conveni i paguem el conveni. El que ha passat és que hi ha hagut una voluntat per part de les empreses i dels actors d'intentar fer uns mínims però això no parla de la salut del sector, parla que hi ha a la vista un poc de feina i s'intenta regularitzar. 

Almenys l'oferta cultural en aquesta legislatura ha crescut, això sí que ha canviat, no?

És que parlem diferents llenguatges perquè jo com a persona que vull viure d'açò estic completament en contra de la precarietat i hi ha hagut moltíssima oferta i continua havent-ne, però és una oferta precària. Realment encara no s'han posat les bases. Oferta cultural vol dir que s'ajunten tres amics, se'n van a casa d'un, fan una obra de teatre i se'n van a una sala, l'exhibeixen, ningú està donat d'alta –i donar d'alta és bàsic, tenen un sou– i potser trauen 30 o 40 euros cada dia i això és l'oferta cultural. Això ha sigut el 80% de l'oferta cultural. És molt senzill, així també faig jo oferta cultural. No hi ha hagut cap tipus de control i per això es va intentar fer el conveni, perquè intenta lluitar contra la precarietat del sector com més millor. 

I, per altra banda, l'exhibició. Quatre dies no té cap sentit i, si no, jutgeu vosaltres. Jo estic cansada de parlar amb gent que em diu que no poden veure res. Clar, com sols ho fan quatre dies... Però per què ho fan només quatre dies? Perquè no ha costat res. Si u fa un espectacle com este que hem fet nosaltres (El jardí dels cirerers), hem donat d'alta als actors, els paguem un sou... Per tant, jo necessite que almenys ho facen un poc de temps, per a intentar amortitzar un poc l'espectacle. Ara, si ningú cobra... Això té un altre nom, això és teatre amateur. El teatre amateur m'encanta però els actors i actrius del teatre amateur són metges, advocats, llanterners, gent que ama esta professió i la fa fora de les hores del seu treball. El que no es pot permetre, i crec que l'objectiu del conveni que es va signar va ser un poc intentar estar fora d'eixos circuits, és que els actors tinguen una seguretat social, això està inventat des de fa... La precarietat no ha passat, no podem cantar victòria, cada dia és una brega continuada en moltes coses: en els sous, en crear professió i ho dic perquè sóc de les persones que vam optar per quedar-nos a València.

La situació té solució?

Sí, la solució passa perquè algú es crega realment que optar pel teatre és una cosa important per a la societat. Si els polítics en el seu programa electoral ens posen a la cua i això quan ens posen, perquè normalment no anem. Açò ens passa ací, a Suècia no passa o en altres països no passa. L'acte del teatre, l'acte d'anar a un espectacle i, més en els temps que tenim ara mateixa, cada volta serà més necessari. La gent cada vegada està més sola i la tecnologia ens atrapa. Entrar a una sala a compartir teatre amb la gent que tens al costat, que respira amb tu, serà amb el temps, dels pocs actes humans que quedaran en la terra. Compartir un ritual que és una cosa molt tribal, per això és tan antic, serà del poc que quedarà i crec que hauria d'estar prescrit en una recepta mèdica. Què passa, per exemple, amb Barcelona? I sí, Barcelona és tres o quatre vegades València i els pressupostos ací són quatre vegades menys. És una altra cosa, tens un Teatre Nacional que té 10 milions d'euros per a funcionar, tens un Teatre Lliure que té 8 milions d'euros per a funcionar, tens sales similars a esta que tenen un milió d'euros per a funcionar i nosaltres tenim 90.000 euros. Estem parlant del cel i de la terra, de visió, perquè hi ha hagut algú que ho ha considerat. Parle d'una societat que ha demandat això i per això al final ha tingut eixa importància. 

"Quan es va tancar la televisió, Autoindefinits tenia unes audiències d'un 20, 23, 24, 25 i, fins i tot, un 29". / DANIEL GARCÍA-SALA

En els recuperats premis de les arts escèniques, Manolo Molins va rebre el premi d'Honor, Josep Manel Casany va ser millor actor i Pilar Almeria només presentava un guardó.

Sí però això és així. Jo hi ha hagut altres anys en què m'he endut el premi i este any tocava a altres.

Però calien els premis, entenc.

Sí, cal recuperar la visibilitat de les persones que ens dediquem a açò. En forma de premi no estaré mai en contra que es faça perquè cal visibilitzar la gent que ens dediquem a estes coses perquè considere que som gent important per a la societat. 

Aquella nit els actors es van deixar la crítica a casa?

Els únics que podien fer discursos eren els premiats perquè jo, per exemple, tenia un guió tancat perquè donava un guardó. De fet, ho vaig pensar. Aleshores, l'únic que va ser mínimament crític va ser Casany

Pense que va ser una gala en la qual tot el món tenia ganes que eixira bé, que tirara endavant. Les crítiques me les guarde per a l'any que ve perquè començar sempre és molt complicat i més començar una cosa que no era fàcil. Jo haguera preferit que no feren els premis i que donaren més diners a les companyies, però, és una iniciativa que està i esperem que l'any que ve siga molt millor, més justa i ja està.

Una de les notícies d'aquesta legislatura més tristes és el tancament de l'Escalante, no?

Sí, considere que si no fan res amb eixe projecte la societat valenciana haurà perdut un projecte molt important perquè era un projecte que creava espectadors des de xicotets. La gent anava des de menuts allí i alguns que són actors ara em diuen: "Jo et vaig veure a l'Escalante", i dius: "Tu eres dels xicotets aquells que anaven allà." Jo crec que és un projecte molt important per a la societat valenciana. La Diputació està intentant ara llevar-se'l de damunt, no sé si finalment l'assumirà la Generalitat, però considere que seria una pèrdua molt gran per a la societat i no parle ja per a la professió. 

Per contra s'ha recuperat la televisió pública i Pilar Almeria forma part de l'elenc de La Vall, la primera ficció de la cadena. Com està sent eixe retorn de la televisió pel que fa a la dinamització del sector?

Estic molt contenta de La Vall. Que comence À punt i jo estiga en la primera sèrie és un orgull, però, pense que la gent no té la dimensió del que signifiquen les audiències, del que significa una pèrdua tan gran com va ser el tancament de Canal 9, després de la desacreditació de la cadena. Ara, la gent, pensant que puga ser igual, no fan ni l'esforç per sintonitzar-la perquè pensen que serà com Canal 9, que ja es van encarregar de desprestigiar-la, de fer que fóra una vergonya per a tots. Això costarà, però pense que està tenint una programació molt bona. Hi ha coses que m'agraden més, coses que m'agraden menys, però crec que hi ha hagut un canvi substancial en moltes coses i que les televisions i, més en el nostre cas, necessiten un temps perquè la gent torne a creure. És com quan enganyes algú, per a recuperar la confiança d'un amic a qui has gastat una mala passada, no és fàcil. Va eixir una notícia que deia que Family Dúo i La Vall havien tingut unes audiències molt bones i eren unes audiències d'un 2 o un 3. Clar, molt bones per a la situació actual. Quan es va tancar la televisió, Autoindefinits tenia unes audiències d'un 20, 23, 24, 25 i, fins i tot, un 29, però clar, estem ara en la construcció de la cosa i recuperar la confiança de la gent costarà i pense que s'està fent molt bé.

. / DANIEL GARCÍA-SALA

Quins inputs us trasllada la productora?

Realment no sabem res. No sé si es farà un primer repartiment en les productores, per a fer productes variats, i que ara, excepte Açò és un destarifo, que és una cosa diària i és un altre tipus de ficció, no sé si intentaran que es veja tot el que s'ha fet i després veure que fan, però jo de moment no sé res.

No sé si s'entendria que una sèrie que està funcionant i està rebent molt bones crítiques en aspectes fins i tot a nivell lingüístic es llançara a perdre.

Jo això ja no ho sé. A mi m'encantaria que la renovaren, perquè pense que s'han quedat unes trames que han deixat soltes.

Entendries que Adelina (el paper que interpreta Almeria en La Vall) es morira en la següent temporada? Porteu bé que us maten els personatges?

Clar que ho entendria. Et poden matar per moltes coses, fins i tot perquè tu digues matam ja que me'n vull anar o envia'm a l'Argentina i ja tornaré. Això passa en les sèries perquè et pot eixir una feina... Jo recorde una sèrie que vaig fer en TV3 i estava embarassada i em van enviar a l'Argentina. Ho portaria bé o mal depenent de quina circumstància fóra. Si és perquè mana el guió, doncs un personatge es mor i ja està.

En general, la televisió l'ha tractada bé? 

El que no tracta bé la gent d'ací, de València, és la indústria audiovisual. No sé si vas vore els premis de l'audiovisual. Ací ens passa igual que ens passa en tot. La indústria audiovisual és molt complicada. Recorde un comentari que em va dir una actriu de Barcelona quan estàvem fent una obra de Brian Friel i jo feia un paper estupend, va vindre perquè ella volia muntar-la a Barcelona. Després vam fer una pel·lícula, Electroshock (dirigida per Juan Carlos Claver), on ella era la protagonista i jo feia de portera. La pasta era de València i recorde que en un descans em va dir: "Perdona, com és que fas la portera?", i jo li vaig dir: "No m'ho has de preguntar a mi". A Euskadi, Catalunya, Andalusia, Galícia han tingut tant clar que els diners de l'audiovisual eren perquè els seus actors es feren grans, ací, mai de la vida. Casany fa de porter, jo faig de portera, així és impossible, així no podem créixer mai en la indústria audiovisual, mai en la vida. Si els actors d'ací, que ja tenim una certa edat i tenim experiència en televisió anem a fer papers fora, però resulta que en les produccions d'ací mai som els protagonistes... Ho va dir Pepa Juan (als Premis de l'Audiovisual), perquè era de jutjat de guàrdia, perquè ara ja no poden dir que la professió és jove. La professió d'ací ja no és jove, ja té 40 anys de professió. Jo tinc 60 anys de vida i 40 anys de professió i crec que ja he demostrat que puc fer audiovisual, que faig teatre, que he treballat en TV3, a Madrid i com és possible que un senyor que li donen una subvenció ací en la meua terra agarre Maribel Verdú? Maribel Verdú no és del meu registre, però, hi haurà una xiqueta que tinga la seua edat que puga créixer, és que ha de créixer, és que si la gent no creix en reptes...

"La tele la vam perdre quan estàvem en un bon moment i, clar, els tècnics i els actors portem 7 o 8 anys sense fer res d'audiovisual". / DANIEL GARCÍA-SALA

Això es corregiria introduint en eixes subvencions un requisit?

Està posat i és molt complicat. Ho hem parlat molt en l'Associació d'actors. 

En la pel·lícula més premiada, l'únic que hi ha valencià és una de les productores i el director.

Açò ho parlava un dia amb Ximo Solano, que és un dels que van estar negociant a veure això com es feia. És un problema que a partir d'una certa ajuda, no sé si és d'un milió d'euros, les productores d'ací ja no concorren perquè no són capaces, no hi ha una indústria perquè no l'hem feta. Este sentiment d'inferioritat que tenim sempre els valencians davant de la resta del món, sempre pensant que la resta del món és millor que nosaltres ens ha produït que ara mateix no tinguem indústria. La tele la vam perdre quan estàvem en un bon moment i, clar, els tècnics i els actors portem set o huit anys sense fer res d'audiovisual si no te n'anaves fora a treballar. En els requisits es podria fer, però s'hauria de fer molt ben fet perquè encara hi ha alguna cosa que s'escapa.

Esteu a punt d'acabar amb El jardí dels cirerers i heu remenat tot el teatre i ara amb Nadal a casa els Cupiello el torneu a remenar. Us agrada això de capgirar completament la sala?

Sí perquè considerem que és absolutament indispensable per a les obres i per al teatre que nosaltres fem que la gent estiga molt prop i intentem tindre la complicitat de l'espectador. En este cas entren a la casa però en el cas de Nadal a casa dels Cupiello estan dins de la casa, entren també a l'espai i són com els mobles de la casa. O siga, eixa complicitat, ara mateix, crec que és l'únic teatre que l'ofereix i és fantàstic, és una de les bases. El tipus de treball d'interpretació que fem nosaltres també pense que és molt important que la gent el veja de prop. 

Per què heu optat per reposar el Nadal a casa els Cupiello

Perquè va funcionar molt bé el Nadal passat i es va quedar molta gent sense vore-la, és una obra que ens agrada i perquè considerem que és molt bona ocasió, el Nadal, perquè la gent vaja al teatre. A més, poden vindre en família, farem funció de Cap d'Any que és molt divertida.

I com es barreja això?

Nosaltres des que vam començar amb el projecte no es feia el Cap d'Any a cap de teatre, ací a València, i vam començar a fer-ho. Ara omplim perquè la gent diu que és una opció fantàstica. Vens, t'asseus, a les 00.00 es talla l'obra, et fas el cava, hi ha com una mitja hora de rialles i després continua l'obra i ja està. Tens el contacte dels actors, hi ha tota una sèrie de complicitat, que és molt xulo tindre eixe contacte tan directe.

Publicitat
Publicitat