"Les plagues de la meua horteta m'han donat molta literatura"

Martí DomínguezEscriptor, biòleg i director de la revista 'Mètode'
/ València
13 gener 2019 01:00h
Martí Domínguez acaba de publicar sota el segell de Pòrtic el recull \'Històries naturals\', amb il·lustracions de Perico Pastor.

"Ras i curt, soc un lletraferit de la natura". Així es defineix Martí Domínguez (Madrid, 1966) en el pròleg de la seua nova obra, Històries naturals (Pòrtic, 2018). Amb tot, reconeix que com més estudia els éssers vius, més li enlluerna tot el que li queda per saber i per descobrir. També va reiterar aquesta idea en la presentació del llibre celebrada a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània el 19 de desembre, un acte emmarcat dins de l'Espai Ciència. "En el fons, encara hui m'adone de tot allò que em queda per saber sobre la natura", assegura. "Quan comences a mirar, és infinit, és com la mar. Ja pots poar, que mai l'acabaràs", descriu mentre confessa que "aquesta sensació d'inextingibilitat de la natura" li resulta "fascinant". Així, destaca "la gran sort que tenim de poder conéixer totes aquestes coses".

L'escriptor i periodista avança que, amb aquest llibre, creu que abaixa el teló de les obres sobre natura. Històries naturals és un volum que reuneix més d'un centenar d'articles de Domínguez; la majoria d'ells, apareguts abans en El Temps. En la presentació, l'autor aprofita per a agrair el naixement d'aquestos textos a finals dels anys huitanta a Eliseu Climent. "Climent, com a bon fusterià, no tenia gens d'estima cap a la natura; als intel·lectuals fusterians la natura els quedava un poc lluny...", comenta Domínguez. "Jo sempre he reivindicat que el fusterianisme no ha agafat l'ecologia d'una forma prou bel·ligerant", afegeix, i recorda que, de fet, "Fuster té un article que és un elogi del DDT". Però, tot i això, Climent va proposar a Domínguez que fera "un articulet d'animalets i plantetes". "Està bé, perquè va tindre l'interés i podria no haver-lo tingut", reconeix l'autor.

"S'està perdent la capacitat de descripció de la natura, i fins i tot hi ha una certa indiferència". / DANIEL GARCÍA-SALA

L'inici de la trajectòria de Domínguez com a articulista sobre la natura el va marcar el text 'El peixet de plata', un article que, a més, va il·lustrar ell mateix "amb un paper de calc i un rotring". Malgrat que Climent li va demanar que seguira escrivint i fent dibuixos, a partir d'aleshores va ser El Gat Invisible [pseudònim de Salvador Llosà] qui va començar a il·lustrar la primera secció de Domínguez, que es deia Badall de gat. "Era una expressió que deia la meua àvia Consuelo per a referir-se a una cosa molt curta però mai no he conegut ningú que l'haguera escoltat", conta l'escriptor, que sospita que la dona se l'havia inventada.

El cas és que aquest Badall de gat va donar lloc a un primer recull d'articles, Peiximinuti (Tres i Quatre, 1993). Després va vindre el Bestiari (Tres i Quatre, 2000), amb dibuixos d'El Gat Invisible, i finalment aquestes Històries naturals, enriquides amb les obres de l'artista plàstic Perico Pastor. Pastor (la Seu d'Urgell, 1953) bromeja: "El Martí em va convidar a esquitxar amb els meus ninots alguns articles de Mètode i així jo rebo la revista gratis, cosa que m'agrada molt". Temps després, fa poc més d'un any, l'artista i el director de Mètode es van trobar en un acte a Barcelona i Domínguez li va descriure aquest nou projecte.

"Em va arribar el text a final d'any [2017] i vaig veure que era molt il·lustrable", relata, i afegeix que per a ell, que és "molt aficionat a llegir i molt aficionat a llegir divulgació científica, va ser començar a llegir el llibre i transportar-se". "Literalment, em va transportar, i ho va fer per moltes raons. Primer, perquè està molt ben escrit, cosa que jo ja sabia. Però, a més, està escrit d'una manera molt més en primera persona que altres coses que he llegit d'ell", relata. Aquest projecte va enxampar Pastor "en un moment de transició" i per això: "El vaig treballar d'una manera una mica diferent de com treballo les meves coses". Així, va coincidir amb un viatge als Estats Units i l'artista "anava arrossegant el llibre i fent dibuixets... ". "S'ha intercalat entre moltes altres coses aquests sis mesos però realment m'ha acompanyat", confessa.

"La sensació d'inextingibilitat de la natura em resulta fascinant". /DANIEL GARCÍA-SALA

Pastor ha batejat la manera d'escriure de Domínguez com 'el mètode Martí', "que és aquest passejar pel camp, anant fins a la cultura científica, a la cultura tradicional, i d'una manera molt planera, que ni te n'adones, al que és l'ecologia, i a la història i a l'evolució de l'ecologia". "La manera que té Martí de passejar pel camp és la seua manera de passejar per la cultura", resumeix. "El que m'agrada molt de l'obra i l'actitud del Martí és precisament que no fa ciència i no fa literatura –continua–. Té una visió de la cultura en què no hi ha una divisió clara... Tot forma part d'un teixit comú i és possible passejar o estirar els fils d'aquest teixit de la mateixa manera que u passeja pel camp i va lligant caps de totes les coses que es veuen". "El que em va fer encara més admirador del Martí és aquesta erudició que està portada d'aquesta manera, amb la consciència que això és un teixit que és comú i que no és definitiu, sinó que, com el de Penèlope, es va desteixint i teixint contínuament, i això és la seva fragilitat però també és la seva resiliència. De tant en tant s'esguerra alguna cosa però sempre es pot tornar a recosir i sempre es pot enriquir", descriu Pastor.

L'il·lustrador diu que "tot el camp que abasta la cultura del Martí és un camp com el que passeja cada dia, com l'hort en què fa experiments i quatre cols que se li mengen els caragols". Domínguez bromeja: "Ara que ja no escric en El Temps, he deixat de cultivar en la meua horteta però les plagues m'han donat molta literatura: la col dels caragols, l'aranya roja...". "Jo l'hort aquell el tenia per a escriure més que per a menjar. Em donava tantíssims temes literaris!", conta.

Tal com comentava Pastor, Domínguez defensa la mescla de la ciència amb la literatura. Ja ho feia en la seua primera novel·la, Les confidències del comte de Buffon (Tres i Quatre, 1997). "Ahí vaig mostrar la meua admiració per allò que també fa Buffon", que és precisament aquesta barreja. "En el fons, sota el nom d'històries naturals s'amaga el mateix que sota el nom dels bestiaris, que són més literatura que ciència. Hi ha ciència, però el que ens mou a escriure no és exactament la part científica sinó la part literària, i és això el que fa mengívols i curiosos els nostres textos", argumenta.

"Quantes coses en la natura s'extingeixen sense que ningú sàpiga el seu nom?" / DANIEL GARCÍA-SALA

"Jo dic també als escriptors que tots haurien de ser biòlegs per a escriure". Riu quan pronuncia aquestes paraules, però continua reforçant la seua tesi: "Al final parlen de la naturalesa humana d'una forma absolutament decimonònica. Estan parlant com si foren [Émile] Zola. No han llegit genètica, no han llegit sociobiologia, no han llegit etologia humana...". "Fan unes descripcions que, com a molt, són freudianes però Freud estava equivocat", sentencia.

En els seus textos, Domínguez no es limita a descriure físicament la natura –"seria molt avorrit", diu–, sinó que la relaciona amb l'art, amb la simbologia de les plantes o amb l'ús d'aquestes: "Crec que s'està perdent de manera inquietant aquest bagatge de saber mirar la natura; s'està perdent la capacitat de descripció de la natura, i, fins i tot, hi ha una certa indiferència". A més, afirma que de vegades veu una papallona i li diu: "Soc l'únic al món que sap el teu nom". Explica que "qui la va descriure ho va fer en 1912 i ja va morir. Jo soc l'únic babau que la va estudiar i que sé que existeix". "Quantes coses en la natura s'extingeixen sense que ningú sàpiga el seu nom?", es pregunta a ell mateix i a l'auditori.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next