Herrero: 'No vull que vinga gent de fora a expulsar la que hi ha al Cabanyal'

Tato HerreroArquitecte i activista de Salvem
21 maig 2014 01:00h
El pla “Prolongar El Cabanyal” proposa un model urbanístic “sense costos socials” i “centrat en els ciutadans”

Prolongar, segons es mire, pot significar destruir o conservar. Prolongar l’avinguda Blasco Ibáñez fins la mar, proposta estrella de l’alcaldessa Barberà, implica l’enterrament de 1651 habitatges d’alt valor històric al Cabanyal. I prolongar, segons l’arquitecte i activista de Salvem, Tato Herrero, implica conservar i rehabilitar. I també millorar la relació del vell enclavament pescador amb una ciutat que sempre li ha mostrat el rostre més despòtic i amenaçant. Són propostes que s’inclouen en el pla “Prolongar El Cabanyal”, que aquest dimarts es presentà al Fòrum de Debats de La Nau. Un projecte que pretén l’evolució del Cabanyal sense substitucions ni aburgesaments, però que admet la dificultat d’afrontar les borses de pobresa creades durant 16 anys d’assetjament del Partit Popular.  

Sergi Tarín / El Cabanyal

-¿Per què és necessari prolongar El Cabanyal?
Sempre ha sigut un barri molt aïllat de la resta de València i sotmès per raons de benefici de la ciutat a alteracions en la manera d’evolucionar que l'han deixat separat de la mar i no massa ben connectat amb València. D’altra banda, l’alternativa va més enllà de la forma de la ciutat i parla més dels ciutadans.

-¿Quins són els punts claus d’aquesta intervenció?
No es tracta d’un pla, sinó d’una estratègia dilatada en el temps o, millor dit, que respecta els temps propis de producció d’una ciutat o d’un barri històric. No es requerix de grans inversions ni d’una substitució, sinó d’estímuls per a millorar carrers i cases que són idònies per albergar maneres de viure del segle XXI. Un objectiu és que les 17 travessies arriben des de la platja fins a Serradora, que és el límit del barri. Eixes travessies podrien tindre un caràcter més per a vianants i concentrar el comerç de proximitat. D’altra banda, Serradora fou una barrera amb les vies del tren de Barcelona. Ara forma part del tercer cinturó de ronda i s’ha convertit en una via de trànsit intens, en una altra barrera. Hi haurien de conviure elements dels dos costats fins conformar una frontera habitable.


-També hi ha una qüestió ideològica. Es prolonga el Cabanyal enfront la prolongació de Blasco Ibáñez.
És una manera de pensar, la ciutat no des de la forma, perquè quan veus un plànol a escala estàs veient la imatge d’un aviador, no estàs baixant al lloc. Eixa ciutat amb les vies i traçats grans desenfoquen el valor dels traçats menuts, com per exemple El Cabanyal, amb eixe teixit filós de carrers paral·lels a la mar amb un parcel·lació xicoteta. Cal canviar el paradigma   que allò important és la forma de la ciutat, que infringix costos socials a determinades classes en benefici de les classes dominants.

-¿Quins serien aquests costos socials?
Es veuen. Han passat. El risc ve des de la dictadura, quan es canvia l’objectiu de passeig de València a la Mar tot enllaçant el centre amb El Cabanyal, no amb la platja. Llavors es planteja un primer projecte de prolongació. Des d’aleshores les cases entre Pintor Ferrandis i Mediterrània s’han vist amenaçades, la qual cosa suposa una inseguretat jurídica i econòmica que es traduïx en una inseguretat urbanística que produïx una ruïna urbanística. No vol dir que les cases estiguen en mal estat, sinó que estan arruïnades urbanísticament. Si volies arreglar ta casa, havies de tindre diners. No podies demanar una hipoteca, ja que cap banc anava a concedir crèdits en un lloc de planejament insegur. Això va produir un deteriorament del teixit social i una espiral de degradació física. Tot açò s’ha vist agreujat amb la prolongació del PEPRI perquè, quan s’aprova, la ciutat ja està a Serradora. Amb els altres plans, l’avinguda estava encara pels xalets dels periodistes o per l’avinguda de Catalunya. L’amenaça era llunyana i la gent continuava mantenint les condicions de vida. El perill dels plans redactats només des de la morfologia és el deteriorament social, que és molt més difícil de revertir que el físic.
 

-La degradació, ¿és causa-efecte d’aquest model o està molt present la mà de l’actual Consistori?
El Cabanyal és un barri on les cases arriben a terra, no té eixe llindar comercial que hi ha en els eixamples i el centre. Un carrer molt valorat per la burgesia és el de Colom. Quan ixes de Colom i vas cap al Cabanyal, passes per Blasco Ibáñez, per carrers on el paisatge urbà és similar. Quan aplegues al Cabanyal, les cases canvien, al carrer hi ha molta gent i estan a fora. La percepció és d’un lloc diferent i això espanta. Amb la prolongació es pretén crear un front de façana que arribe fins la mar amb un paisatge urbà similar al de Colom. Però això suposa la desvalorització de l’altre paisatge. El Cabanyal és un lloc, com diuen els informes que presentà l’Ajuntament davant del ministeri de Cultura, de carrerons estrets i mal ventilats i amb cases xicotetes i velles. El Cabanyal és en realitat un barri amb unes condicions estupendes d’habitabilitat on les cases unifamiliars permeten eixa relació amb el carrer i de veïnat diferent a la resta de València.

-¿Si la burgesia perd la por al Cabanyal, no hi ha el risc que tinguen la temptació de colonitzar-lo?
L’objectiu és que això no es produïsca. El benefici de les classes socials existents ara en El Cabanyal tendix a suposar un progrés, que si arriba a ser assignable al de la burgesia, farà evolucionar la identitat del barri. No vull que vinga gent de fora a expulsar la gent que hi ha. La proposta preveu que les 1650 habitatges destinats a enderrocs es destinen a la conservació, rehabilitació o reconstrucció. A més, hi ha espai per a crear uns altres 1400 habitatges entre Doctor Lluch i Drassanes. Cases amb la mateixa edificabilitat que hi ha ara en la zona que conserva millor la tipologia del barri. Qui hi viurà? Qui les compre. El Cabanyal no necessita que algú diga: anem a posar 1000 milions sobre la taula i anem a arreglar-lo en tres anys. Això suposaria un clar canvi de teixit social. Es tracta que gradualment es vaja produint eixe canvi i que mentrestant convisquen les cases grans, les xicotetes, les noves, les velles. Els més rics viuran en cases més grans i noves. Els menys rics viuran en cases menudes i velles. Mantindre eixe teixit físic divers que és capaç d’allotjar un teixit social divers.


-¿Fins i tot un teixit social nouvingut, de gent molt pobra?
La responsabilitat de tots els planejaments des de 1940, sobretot del PEPRI, ha sigut la incorporació al barri d’uns habitants que estan ací perquè no tenen altra cosa. La qüestió seria saber si tenen voluntat de romandre o només són transeünts. Eixa arribada massiva en un curt espai de temps i ubicats en una localització molt precisa, que és el lloc deteriorat pel Pla urbanístic, ha produït alarma en el barri. Es parla d’un gueto. ¿Què passa amb estos habitants? ¿S’hauria de donar-los temps perquè es convertiren en pobladors? Se m’escapa, perquè la meua especialitat no es la sociologia, però sí que entenc que qualsevol pla al Cabanyal ha de començar per la regeneració del teixit social. La identitat no es una qüestió monolítica, sinó d’evolució. La qüestió és si El Cabanyal pot evolucionar per a incorporar en la seua identitat els nous habitants i convertir-los en pobladors.

-En les cases de propietat municipal, la majoria ocupades, és on viu aquesta població més fràgil. Sense l’amenaça de la prolongació, ¿què passaria amb les cases?
La primera mesura que plantegem és canviar la destinació d’eixes propietats municipals. Simplement aplicant les normes que el Pla General preveia en l’àmbit del conjunt històric del Cabanyal es podrien concedir llicències. Això suposaria un canvi important en passar de la destrucció a la rehabilitació, la qual cosa seria un catalitzador en el procés de regeneració física.

-Però, ¿com se supera l’abisme social? La gent que ara habita aquestes cases, ¿hi podrà continuar vivint?

Parlant clar, es tracta d’una població, en general, d’ètnia gitana i nacionalitat romanesa. És la més desfavorida, però no és l’única desfavorida en el barri. Hi ha altres nínxols de pobresa. Si et centres únicament en estos, estàs produint un greuge comparatiu. Pot haver paios pobres també, ¿no? ¿I què passa amb ells? El problema és complicat i el que ha de fer l'urbanisme és no potenciar-lo. El procés d’integració d’eixa població en el barri requerix també un procés d’integració del barri en eixa població. És un procés evolutiu i no es produïx de la nit al dia.


-En tot cas, aquesta integració és molt complicada quan es viu en l’extrema pobresa i en habitatges sense les mínimes condicions d’habitabilitat.
Si estàs en El Cabanyal no per elecció, sinó per obligació... Si durant el temps que has viscut en El Cabanyal t’ha semblat que és un bon lloc per a viure o simplement és que estàs vivint ací perquè és gratis i et molesten poc per ara... Hi ha població que té en la cultura el nomadisme. No tenen voluntat de permanència. Els que demostren voluntat de quedar-se, ho hauran de fer amb unes condicions que s’establirien. Es buscaria la manera d’allotjar-los. No es tracta que les cases on viuen passen a ser de la seua propietat. Llavors, em clave dins d’una casa i després me la donen i em fan l’escriptura al meu favor. Van arreglant-se les cases o, fins i tot, ells poden arreglar les seues, però amb condicions. Pagar la llum i l’aigua. S’han de incorporar a eixa població i treballar per a millorar-la. No pretenem un procés d'ennobliment, però sí un procés protagonitzat pels habitants amb voluntat de permanència.

-¿A través d’un procés participatiu?
Eixe procés està en la base.

-¿Com es faria?
¿En el tema social? La convivència, simplement. Però eixe tema l’haurien de dur els experts, els Serveis Socials. ¿Ho han fet?

-¿Què li sembla la proposta de les universitats públiques de convertir les propietats municipals en habitacions per a estudiants?

Qualsevol proposta em sembla interessant sempre que tinga un procés temporal. No es tracta, de sobte, convertir totes les cases en un col·legi major dispers. Em sembla molt bé que s’incloga gent jove i estudiants en el barri. Que ja ho estan, en realitat. Però em sembla malament que això es faça amb totes les propietats municipals. Seria el mateix: un gueto. En compte de romanesos gitanos, estudiants Erasmus. Són igual de nòmades. ¿Aportaran alguna cosa a eixa permanent millora de les condicions del barri?
 

-“Prolongar El Cabanyal”, ¿és la proposta de Salvem El Cabanyal?
S’ha presentat en diverses assemblees particulars de la plataforma i en una assemblea general i es basa en 16 anys d’experiència en el barri i en la Plataforma. Està basada en la participació ciutadana no regulada com a participació ciutadana, que per a la Plataforma és impossible de fer, ja que només és efectiva si té retorn. La participació s’ha de regular des de les estructures amb poder i així aplicar els resultats. Bastant participació es fa amb l’assemblea. Les propostes que se fan són les que podem realitzar: Portes Obertes, Íntim, manifestacions, cassolades, recursos judicials... El que plantege és recollir el sentiment del barri de desvinculació de la mar i de València, que té un valor patrimonial, i intentar resoldre eixos problemes mitjançant objectius que no tenen una resposta física clara, ja que s’hauran d’establir durant eixe procés de participació fet, suposadament, des del poder.

Lluís Cerveró: 'La prolongació de Blasco Ibáñez es manté per la supèrbia de l’alcaldessa'

Destruir El Cabanyal: 'Irrenunciable' per a Barberá, per Sergi Tarín

Barberá, la insubmisa, per Sergi Tarín

El Cabanyal doblega Barberá
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next