Una bossa de llepolies i una beguda isotònica. Amb aquestes eines afronta Lidia Falcón (Madrid 1935) el relat dels instants més durs. Ho fa a un reservat d’un cèntric hotel de València. En breu està prevista la seua intervenció en una taula redona d’Amnistia Internacional sobre el Dia Mundial de la Tortura. “És el primer cop que entraré en els detalls”. Després d’un glop al líquid taronja, la mà tremolosa cau damunt la falda. “Bo, què hi farem?”, allibera Falcón un sospir i es propulsa en una narració cap a les clavegueres de la dictadura i dos dels seus protagonistes més tèrbols: el comissari Roberto Conesa (implicat en l’assassinat de les 13 roses) i Antonio González, ‘Billy el Niño’, de qui han sol·licitat l’extradició a Argentina per a ser jutjat pels crims del franquisme.
Sergi Tarín / València
–Durant la seua conferència ha anunciat que tractarà moments terribles de la seua vida. Són confessables en aquesta entrevista?
Ho haurien de ser i ho hauria d’haver dit molt abans. Tants camarades que han patit també la tortura… Hi ha una part, com jo, que no ho contem amb detalls. Ens van detindre, ens van torturar i ja està. I que la gent imagine i pense el que vulga. I no sé si hem fet bé, però deu ser que no volem repetir-ho per no reviure-ho. Alguns companys però, em van convéncer que és alliçonador contar-ho amb detalls.
-Aleshores…
Teníem una relació política i d’amistat amb Eva Forest i Alfonso Saltre. Vivien a Madrid i nosaltres a Barcelona. Compràrem un pis cèntric a Madrid amb la intenció de muntar-hi un despatx. Això era l’estiu del 1974. Havíem de fer obres i Eva Forest ens va aconsellar que Antonio Durán, un obrer molt hàbil (del Partit Comunista), ens fera una xicoteta construcció que no es podia veure de fora perquè estava recoberta de taulells i pareixia que no hi havia porta. S’obria amb unes ventoses. Quedava com un buit dins. La veritat és que no pensava que em servira, però Eva hi va insistir moltíssim. Aleshores, des de Barcelona, li vaig enviar els diners i les claus de la casa.
-Va arribar a veure el pis?
Mai. A l’agost d’aquell any, la Guàrdia civil va detindre, a tirs, dos membres d’ETA al País Basc. En registrar-los, van trobar una agenda amb el 13 de setembre marcat: “Rolando, 2:15-2:30”. I el 13 de setembre va rebentar una enorme càrrega a la cafeteria Rolando de Madrid, enfront de la Direcció General de Seguretat, al carrer del Correo. Hi van haver 13 morts i 84 ferits. La policia ho va relacionar amb la detenció dels etarres qui, convenientment interrogats, van explicar que a Madrid tenien una cap de pont que anomenaven ‘La loca’, ‘La tupamara’ i ‘Vitia’ (era Eva Forest). També que havien estat a Madrid i ella els havia allotjat en pisos francs, un d’ells el meu.
-Com es va tramar l’atemptat?
L’anomenaren: ‘Operación Caperucita Roja’, perquè era com clavar-se en la gola del llop. Va convéncer la cúpula etarra, que estava a Burdeus, que després de l’assassinat de Carrrero Blanco, que havia sigut una acció amb tant d’èxit, calia fer-ne una altra encara més espectacular. Què podria ser? Doncs volar la Direcció General de Seguretat a Madrid. Forest hi va realitzar una prospecció, però la vigilància era fèrria. Aleshores, es va adonar que els policies anaven a la cafeteria Rolando, que està just enfront. Quan arribaren els activistes de França, els va dur a la cafeteria i a l’endemà van col·locar la càrrega. Nosaltres estàvem a Barcelona completament en la inòpia.
-Com es va produir la seua detenció?
El 16 de setembre, després d’interrogar els membres d’ETA, la policia detingué Eva Forest. Li obriren la bossa de mà i, entre altres coses, van traure les claus de ma casa: “Són de la casa de Lidia Falcón i Eliseo Bayo”, va contestar. Immediatament van telefonar al Comandament de Barcelona perquè ens detingueren. Després de registrar el meu despatx sense trobar res, a la una de la matinada ens van clavar en dos cotxes. Eliseo i la meua filla en un i jo en l’altre. Al meu fill, que tenia 16 anys, el van detindre i després retindre durant tres dies al Comandament de Barcelona. No ens van dir on ens portaven ni per què. Van conduir tota la nit i vora les 10 del matí arribàrem a Madrid, a la Direcció General de Seguretat. Com entràvem pel carrer del Correo, vaig veure la cafeteria destrossada i l’edifici en runes… Llavors sí que vaig pensar que ens matarien.
-Va relacionar la seua detenció amb l’atemptat?
En aquell moment no, però teníem molta inquietud. No en sabíem res. Tampoc que havien detingut Eva. Primer em van baixar als calabossos, que eren medievals, autèntiques masmorres, soterranis de pedra amb arcs. Dalt hi havia una lluerna per on podies veure el carrer i els peus de la gent. A la primera cel·la estava Eva. I amb una alegria inusual em diu: “Però Lidia! Què fas ací? Tu no hi tens res a veure!”. Tampoc sabia que ella estiguera relacionada amb l’atemptat.
-Quan ho va saber?
Ens van pujar a interrogatoris. I el primer que veig és l’aparició d’un policia enorme, gegant i diu: “¡Ací està una de les assassines!, i amb una guia telefònica em dóna un colp al cap. Després em van dur al metge. Vaig dir que havia tingut una inflamació hepàtica aquell estiu. Tot seguit em van passar a l’interrogatori amb ‘Billy el Niño’ i el comissari Conesa… i un altre que no recorde. Tot pareixia normal. Em van asseure en una cadira i em preguntaren per Eva Forest. Sempre és llarguíssim! Hi ha un rellotge i vas contant els minuts. Mentre els entretens, el temps va passant. Era una ingènua perquè no tenia cap temps taxat. Creies que respectarien el termini dels tres dies, però en vaig estar nou.
-Com era Billy el Niño?
Li agradava pegar i cridar. Era qui actuava. El comissari Conesa estava assegut i mirava i l’altre escrivia. Billy em deia que la meua filla, de 18 anys, també estava al calabós i que hi podria trobar nuvi. Va ser gairebé el primer que em va dir, la salutació. Després d’hores, em va posar en peu, em va agafar el braç i em va sacsejar. Això va ser després el més visible, encara que era el menys important, perquè una bona part del braç se’m va posar negra. El primer colp de puny va ser al fetge. Quan vaig intentar protegir-me m’agafaren els braços i els fermaren per a pegar-me més colps al fetge. Açò es va perllongar un temps que ni recorde… quan es van cansar, em lligaren els braços i em penjaren d’alguna cosa que tenien allí preparada per a continuar pegant-me. L’abdomen va ser el pitjor. Em trencaren algun múscul, alguna capa protectora de l’intestí. Una de les vegades em vaig despertar a terra. Em tiraven aigua i el metge em prenia la tensió i deia; “Deixeu-la descansar”.
-Tot això el primer dia?
Açò es repeteix un i altre cop… Es cansen ells. Els tres primers dies eren continus. Després ja eren quatre o cinc hores i et baixaven a la cel·la i t’hi deixaven. No et donaven res per beure ni menjar. Quan passaren els tres dies i pensava que tot acabaria, em pugen i em trobe amb el jutge militar, perquè en lloc de traure’t de la detenció i dur-te al jutjat, era el jutge qui s’hi personava.
-Diu que Billy el Niño cridava molt, què li deia?
“Assassina! Ens has volgut matar!” o “Aquests monstres que volen desfer Espanya!”. Era una despesa inútil, no sabia res. Jo, sense dubte, em vaig veure morta. En els moments que perdia el coneixement era fantàstic. Quan em despertava i els veia als tres cridant pensava que allò no acabaria mai. Eren impunes! Un dels cops ja no em pogueren pujar caminant i m’arrossegaren. De fet, ja no em penjaren perquè quasi no pagava la pena. No tenien on pegar-me.
-Quines seqüeles li han quedat?
Per penjar-me em trencaren els tendons supraespinosos. Els dolors eren molt grans. Els metges no sabien què fer i van optar per les operacions. Els tinc amb moltes limitacions tot i haver fet cinc anys de rehabilitació. La primera operació va ser als dos anys, tenia trencats uns teixits i deien que era una hèrnia abdominal. Per eixa part tinc tres intervencions. L’última, una cicatriu que va de part a part.
-Per què es decideix a contar ara tot açò?
Perquè ha passat el temps, per consell d’alguns companys…
-¿Es planteja repetir el testimoni davant la jutge Maria Servini i adherir-se a la querella argentina contra els crims del franquisme?
Ho hauria d’haver fet ja. He de fer-ho. Molts companys han insistit i m’han facilitat el nom dels advocats. Ho faré al setembre.
