Rubén, un professor universitari que d’alguna manera ha fracassat en la vida, invita a sopar el seu amic Jaume, un seductor empedreït a qui les coses li han anat molt millor. Aquest no acudeix sol a la cita: la seua dona i la seua cunyada també es presenten per gaudir del que a priori pareix una agradable vetllada. No obstant això, els amors encreuats, les infidelitats i altres secrets que es couen entre aquests quatre personatges provocaran una infinitat de situacions còmiques.
Entre rialles i aplaudiments per part del públic es va desenvolupar la funció. Per part dels actors, tot va ser art i complicitat. Al darrere l’escenari, tot era una barreja de nervis i eufòria.
Una de les actrius , Rebeca Valls, afirmava que “van haver errades de so i àudio”, però per part del públic, tot va eixir perfecte.
Rebeca també va afirmar: “Carles em va dir que ja que ho requeria el personatge em devia de posar el cabell curt, però com que en tinc tant i no volia tallar-me’l, vaig optar per ficar-me una perruca”. L’actriu valenciana va fer una feina estupenda juntament als seus companys.
Cristina Garcia i Alfred Picó van fer un paper desencadenant en aquesta història, mentre que Rebeca Valls i Carles Alberola finalitzaven l’obra amb una nit al sofà de casa Rubén, amb la seua novel·la, una manta i un ciri.
Per això hui, entre aquestes línies, us mostrem una entrevista amb Carles Alberola i realitzada per Sergi Moyano, als vestuaris del Gran Teatre d’Alzira.
Sergi Moyano / Alzira
–Primer de tot felicitar-te pel treball que heu realitzat els teus companys i tu, perquè heu estat fantàstics. Què és “M’esperaràs?”? I què voleu transmetre en aquesta obra?
“M’esperaràs?” és una obra que en principi comences a escriure-la per parlar de l’esperança, en el fet de creure que les coses poden succeir, que les coses poden canviar, poden millorar, que es poden fer dels colps que rebem i que només cal explicar.
La peripècia va vindre d’això, de gent que té problemes, se sent en una situació un poc delicada, i que de sobte es troba amb algun altre que l’ajuda per poder seguir endavant. Jo espere que la gent puga eixir amb l’esperança que les coses poden canviar, allò que nosaltres somiem podem fer-ho realitat. L’esperança és fonamental per canviar les coses.
–Com descriuries el teu personatge en aquesta obra?
Rubén és un personatge que es troba en un moment de trànsit, ha passat una mala època i d’alguna manera es troba en el desig, però també amb la por de poder fer realitat allò que porta tant de temps perseguint. I que en trobar-se davant d’alguna cosa tant especial, allò somiat, lluita amb força perquè no se li escape, perquè sap que és una cosa meravellosa. També, és un personatge que està com molta gent en aquestes situacions, en el que pots quedar seduït d’un comportament erroni, la vida li pot anar en una direcció ò en una altra en base a què haja guanyat un premi literari amanyat ò no. I el fet que el rebutge, rebutge l’èxit i els diners, normalment li dóna unes altres coses.
–Supose, que a l’hora d’eixir a escena els nervis estan a flor de pell i costa posar -se en el personatge, no? Què et suposa a tu eixe nerviosisme i com el combateixes?
Quan porte un cert temps representant un espectacle, doncs els nervis són per aconseguir que cada moment estiga al seu lloc, estigues treballant en present, estar viu, estar porós del que estiga succeint. Que no siga com una cosa apresa, mecanitzada… Que és el que és, no? S’ha d’aprendre de memòria, après, els gestos, els moviments, el text… I costa intentar que semble que allò està passant en eixe moment. Això és el que et suposa estar en eixe moment punt de tensió necessari per actuar. I bo! I nosaltres, els que hem fet l’obra, abans de fer la funció, el que hem fet ha sigut fer la funció sencera per a nosaltres. I això també et dóna una mica de tranquil·litat per a després eixir.
-Has fet moltes sèries a Canal 9, supose que als actors valencians vos afecta molt la desaparició d’aquest mitjà, no? Creus que necessitem una nova RTVV?
Sí. Jo crec que l’existència d’una ràdio i televisió publiques és importantíssim, és necessària, és imprescindible. I espere que en un temps, el servei públic de la ràdio televisió autonòmica torne a estar en funcionament. Perquè és necessari, crec que hem de lluitar i hem de demanar-li-ho als nostres polítics, i hem de confiar que això estiga pel bé de tots i que torne a existir. I també pel bé de tot el sector, en el qual formem part, però també com a espectadors i com a ciutadans.
-Els valencians podem presumir de tindre els millors actors de l’Estat?
Bo! La societat valenciana té molts actors, actrius, directors, autors… Hi ha moltíssima gent que als darrers anys està fent treballs molt bons i tant de bo puguen continuar fent-los, perquè la situació en la qual estem en aquests moments és molt complicada.
-Després de tot el que està succeint al País Valencià, creus que la nostra llengua pot desaparèixer ò perdre la seua importància?
La nostra llengua no desapareixerà. El treball que es fa a les escoles és imprescindible, i a casa nostra també. I evidentment també als mitjans de comunicació. La televisió era una eina importantíssima, però la nostra llengua existia abans de Canal 9 i existirà sempre. És responsabilitat de tots i de fer-la servir en tots els àmbits. Jo he estat acostumat a escriure, actuar, a comunicar-me en valencià… És el que sempre hem fet.
I tant de bo els nostres politics continuaren estimant-se-la més encara. Perquè crec hi ha hagut un escàs reforçament als darrers anys.
