Com Gabriela Wiener, jo també somiava a entrevistar Vivian Gornick, escriptora i activista feminista estatunidenca (Bronx, 1935). Recorreríem els escenaris dels seus llibres, els carrers de Nova York, i parlaríem de la relació amb les nostres mares, el tema central del primer tom de les seues memòries, Vincles ferotges.
Un matí d’hivern, no fa molt, em vaig veure fent les maletes per viatjar als Estats Units. Per si amb això no en tenia prou, m’havien concedit una entrevista amb Gornick. De vegades, aquestes coses passen. Ficava els jerseis de llana a la bossa i fantasiejava amb la trobada. Beuríem un café a sa casa? Caminaríem per Manhattan, el districte que habita? Ens acompanyaria Leonard, un dels seus companys infatigables?
Camí a l’aeroport, rematí La dona singular i la ciutat, la segona part de les seues memòries. La vida ja sense sa mare i amb uns quants anys més. Vaig prendre notes i esbossí les preguntes.
Hauria anat a la fi del món a entrevistar-la si ella m’ho haguera demanat, però em convidà al seu apartament. Rajola marró amb l’escala d’incendi ben visible. Damunt la vorera, un tendal verd cobria el camí des de la calçada fins al llindar de la porteria. Quan ens presentàrem al conserge, ell l’avisà i ella li confirmà que ens esperava. Podíem pujar al setzé pis, on escrigué el llibre que jo m’acabava de llegir, aquell des d’on encara mira i s’imagina la vida dels milions de novaiorquesos que l’envolten.
M’acompanyaren les meues companyes de viatge, dues amigues com dos sols. La retinguérem dues hores, ella a una cadira i nosaltres a un sofà gairebé més gran que el llit de la nostra habitació assequible a Queens. Enmig, una tauleta de centre amb llibres. Al nostre voltant, desenes de prestatges amb milers de volums, algunes catifes i un gat. Quan va intuir que ja teníem el que volíem, ens donà a entendre que podíem marxar amb la mateixa delicadesa amb què ens havia invitat a entrar.
La serendipitat és un descobriment casual quan s’està buscant una altra cosa. L’efímer és el que dura una rosà. L’inefable, el que no es pot expressar mitjançant paraules. Si quelcom és sempitern, és infinit. Com es diu, però, quan donaries el que fora per allargar un moment perquè ets conscient que no es tornarà a repetir?
