Per ara, al 1992, el 21 de juny, ens deixava Joan Fuster. Hagués fet al novembre 70 anys. Potser pel seu saber i entendre n’hagués acomplit a la tardor, dos mil, doncs, tothom que se l’estima sap que el de Sueca és intemporal, allò que s’anomena un clàssic tot i que ben actualitzat. També qui se l’estima sap que, el suecà, pel seu dir i fer, és el paradigma de l’escepticisme. Agosaradament filant prim, diria que és un deixeble de Pirron, aquell grec antic que feu del dubte l’epicentre del seu pensament. Confessà Fuster formalment que era un pirrònic, al seu assaig “Recomanacions útils” en”Notes d’un desficiós” quan va dir “Com que el meu natural escèptic m’inclina a la tolerància sistemàtica, m’horroritza l’energumen que ara i adés… exclama vibrant “Eso és intolerable! El tipus, si no queda fora de joc per algun patatús immediat, pot ser perillós: agredeix de seguida. M’agradaria saber com funciona tot això, des del punt de vista clínic”.
Un clàssic també, Josep Pla, un observador notable, corroborà en una impressió que s’endugué d’ell en veure’l per primera vegada, quan tocà la porta de sa casa i el va rebre amb expressió de “cara de pomes agres”, una manera de desconfiança, essencial de l’escèptic. L’empordanès en altra ocasió li va transmetre aquesta impressió respecte d’una conversa sobre els polítics “Vostè menja poc i és antipàtic: no podrà ser un bon polític” “d’acord”, enraonà Fuster,”Menje poc i sóc antipàtic, però quan el polítics mengen molt i són simpàtics, algú paga el compte” seguidament ens deixa dit “En toc cas, jo no tinc la fusta de polític… Ho sóc a la meua manera, perquè tot és política. La meua no és la professional: la de classe. La de classe s’ho passa la mar de bé fent política”. Una reflexió relativista pròpia també del cavil·lós.”Punts de meditació: dubtes de la “transición” Edicions Tres i Quatre, 1985″.
També Pla va dir açò altre de Fuster “Representa una nova mentalitat. No és un valencià estricte, ni un català de València, ni un valencià catalanitzat, Fuster és un element normal de la totalitat del nostre sistema lingüístic”. No l’errava i feu diana el català, doncs Fuster formulà aquesta reflexió lapidaria “Per ser valencià, i acceptant la superstició que els valencians, els mallorquins, som diferents, reclamo Ausiàs March, el Tirant, Corella, Roig, sor Isabel de Villena i Bernat i Baldoví. Els mallorquins reclamarien Llull, Turmeda i la resta, tots els Aguilons xuetes, i mil capellans, i Llorenç Vilallonga, i tothom que ha vingut després. Com es pot ser català sense ser valencià i ser mallorquí, i viceversa?. És un punt de partida.” “Per una cultura catalana, majoritària “Fundació Jaime I, 1981″
Altre tret de l’escepticisme va en aquest assaig curt: “Les nostres idees canvien perquè nosaltres-i tot- canviem seguit seguit. Canvi pot voler dir enriquiment, rectificació o fins i tot contradicció… Els nostres pensaments i les nostres creences d’avui només són provisionals. Demà, l’any que ve, sempre, seran provisional. Això ens hauria d’encomanar una certa discreció a l’hora de contrastar-los amb els altres. Qui sap si un dia pensarem com ells, creurem com ells!” “Com canviem. De Diari 1952/1960”. Hom davant d’això cavil·la: Com que les idees són volàtils, i per actuar d’acord amb elles cerca incessantment la coherència, aquesta la majoria de les vegades és una quimera, i es desassossega. Per això mateix té tendència a la rutina. La rutina creu hom que el fa “segur”, “feliç”, què assoleix la veritat. O tal vegada la rutina és la mort, l’única veritat segura? Xe quin maldecap! “Quina manera de patir!
Parlar de Joan Fuster sense parlar de Josep Lluís Bausset i Ciscar, de la meua banda seria d’una ingratitud, doncs per Bausset qui d’ell contava, vaig començar a llegir coses en profunditat del pensador. Hi dispose del llibre biografia que de Bausset va escriure Santi Vallés de l’Alcúdia “Converses amb l’home subterrani Josep Lluís Bausset” editat per tàndem edicions” on a l’índex de noms on Fuster hi apareix, per un motiu o d’altres, en 54 planes de 234del munt total del llibre. No està gens malament. Per alguna cosa hi serà.
Faré referència quan Bausset conegué Fuster a València,en la pensió de Faus, on eren hostes, al número 51 del carrer de la Mar, al voltant dels anys 41 o 42 (Fuster hauria de tindre uns 20 anys), en començar els estudis de Dret. Diu Bausset”La primera imatge fou la d’un xic discret i extremadament callat. Nosaltres li déiem el Mut. Perquè mai intervenia a les converses de la tertúlia que s’hi formava després de dinar, assegut en una tauleta vora la finestra del menjador”. Segueix el mestre de mestres “El primer dia que parlí amb ell directament va ser un matí, en una d’aquelles llibreries de vell al carrer de la Nau. Me’l vaig trobar i el vaig saludar. Així va ser com s’inicià a poc a poc una de les amistats que més he apreciat en ma vida i que més m’han omplert.
De Bausset es va dir, com li recorda Santi Vallés, que fou un dels primers precursors del nacionalisme fusteria. “M’afalaga que m’ho digues, però crec que, aquesta afirmació, la deu haver dita algú que em vol molt.” Retruca Vallés “Però no em negarà que vostè va ser un dels qui li facilitaren informació de primera mà sobre els fets i moviments més rellevants del valencianisme cultural. Home, això sí, En aquells moments ell a penes tenia vint anys i jo com aquells que diu, un home dret i fet amb 32 anys complits, Aquesta diferència d’edat, em permetia de mirar-me el nacionalisme amb una certa perspectiva, i de respondre moltes preguntes que ell em plantejava”.
Han passat vora 80 anys de tot allò, i la tertúlia llavors començada segueix a la Seu generosa de la Societat Coral el Micalet del carrer Guillem de Castro, dilluns després de dinar, on es parla de tot amb el trellat i respecte vers el contertulià, amb alguna, poques, picabaralla absolutament incruenta, a la qual assisteix ben satisfet i conreat des de febrer de 2019, quan Bausset em feu aplegar amb el vistiplau del mestre de mestres, en forma de llibre del títol adés esmentat, on hi ha dedicatòria “A l’amic Joan Puchalt i Sanchis, que tenia desig de conéixer-me, li dedique aquest llibre. Cordialment. Bausset. Febrer del 09″.
Amigues i amics, acabe amb versos, aquesta vegada honorant Fuster, amb seus estrets d'”Elegia a Rabelais (fragment II)”: Tots en morirem un dia o altre, no passis ànsia. En la teva obra no sols parlar de la mort (i havies de morir-te!), però la mort hi és present. I, una mica, la lluita de classes. Ets mort, definitivament enterrat, esvaït, perquè la vida acaba així, segons ens fa veure l’experiència. Tu Mort.”.
Servidor, després d’açò es pregunta què seria avui de nosaltres si no hi hagués hagut Fuster, un humanista renaixentista qüestionador de tot, assagista de tot deixant sempre la porta oberta. Fins i tot Bausset, un krausista que conjugava raó i moral, tant com activista impenitent per la llengua dels valencians, la seua cultura… No ho sé, qui sap això!
