VALÈNCIA. Que ningú s’espante d’entrada: L’any que vaig assassinar rita barberà (AdiA, 2019) –l’autor decideix publicar el nom de la política popular així– “és un divertimento“. La darrera novel·la del periodista i escriptor Sebastià Bennasar (Palma, 1976) recrea les memòries d’un assassí professional que a l’hora d’enfrontar la reflexió sobre allò que ha sigut la seua vida en els últims mesos s’adona que, aquell any, la seua gran obra, des del punt de vista d’un criminal, és haver mort l’excaldaldessa de València.
Tanmateix, al darrere de la novel·la hi ha tot un convenciment. L’escriptor està segur que amb el llibre està alimentant una teoria de la conspiració, però, també, “estic convençut que en el cas Gürtel hi ha hagut molts assassinats professionals”, assevera.
Bennasar és tot un referent del gènere negre. Prolífic i hiperactiu, l’escriptor conrea la literatura, coordina diversos festivals i clubs de lectura. De fet, despenja el telèfon i alerta que està a punt d’entrar a “treballar”. Incentivar la lectura, comentar-la, analitzar, esmunyir i esclarir els detalls del noir és una de les facetes d’aquest expert en la matèria. Una altra és escriure què li sembla, com veu o quina opinió li mereix un darrer títol, una proposta cultural o el panorama editorial.
“Quan vull fer una crítica al món literari ho faig amb articles ben clarets”, sosté. Amb L’any que vaig assassinar rita barberà, realment, l’autor parla del sector literari amb certs tocs d’humor, però amb l’assassinat com a argument. “Ja he escrit al respecte que tenim una situació bastant dramàtica: la professionalització de l’escriptor tant en català com en castellà és pràcticament impossible perquè els beneficis són molt minsos. Si es venen 700 o 800 exemplars d’una novel·la en català i, posa-li, 1.200 en castellà, l’escriptor acaba guanyant, potser, uns 700 euros i, en el cas del castellà, doncs 1.500. Amb això no es pot viure i, clar, això és un problema important d’indústria”.
Però Bennasar mata editors que, per interessos que poc o res tenen a veure amb l’ofici i la passió literària, mouen els fils per a triar quins seran els més venuts per Sant Jordi. “Faig més bé una paròdia en la novel·la”, replica. “Hi ha una frase que diu que l’escriptor, quan més ven, és durant els quinze dies primers després de mort. Quan un escriptor és mort i a tothom li arriba a la consciència, llavors van a la llibreria i compren el llibre i potser tampoc no el llegiran mai, però ja l’has comprat”, blasma.
“Fa molts anys, en un Sant Jordi, un escriptor d’una edat mitjana va fingir la seua mort quinze dies abans i va vendre molts exemplars. I després va ressuscitar”, recorda l’escriptor. Aquest “truc” motivarà algun que altre assassinat per encàrrec.
“Sospito de les morts (sobtades) de la Gürtel”
“Les teories de la conspiració són com una cosa molt llaminera”, afirma, però “ahí estan”, afegeix. “Estic convençut que els estats fan més coses de les que ens pensem”, reconeix. De la mateixa manera, estén les seues sospites sobre la mort –oficial– de Kurt Cobain: “Estic convençut que va ser assassinat i no va ser un suïcidi”.
Sebastià Bennasar escriu d’assassins professionals cultes i, damunt, que conreen l’escriptura, que diuen no tindre escrúpols per a escometre els encàrrecs –de matar– però que, alhora, mantenen amb fermesa línies roges. Antonio Aliaga, el criminal a sou freelance i protagonista de la novel·la, no pelarà cap líder social d’esquerres. Prefereix eliminar els altres, els dretans, els cobdiciosos, els escriptors pedants, els qui abusen de la posició aconseguida a base d’engalipar amb best-sellers de dubtosa qualitat o els presidents de grups editorials que, tot i no aprofundir en la narració, dirimeixen la societat cap a postulats que només busquen aconseguir els interessos propis.
La llista d’assassinats és llarga, però Aliaga es vanta d’haver suprimit per encàrrec la líder del Partit Popular a València i d’haver debutat en l’ofici amb l’eliminació del cantant de Nirvana. Per això, “com que són unes memòries i aquests són els fets més rellevants d’aquell any, els aprofita per titular-les així, perquè aquest va ser l’any que va assassinar Rita Barberá”, raona Bennasar.
L’any que Aliaga va matar Rita Barberá, el criminal va rebre tres encàrrecs de mans d’uns editors. No seran els únics morts. Però sí, de moment, els últims que quedaran marcats per la desaparició tan sonada de la líder popular a València. “No soc ningú per a contradir els jutges o els forenses que fan autòpsies, però em resulta molt sospitós que en tota la trama Gürtel, experts caçadors, gent molt experimentada amb les armes acabi morta per un tret; i dius: quina casualitat que sempre morin els mateixos”
Cal recordar que, des del 2013 fins a la mort de Barberá a conseqüència d’un infart, el 23 de novembre del 2016, el nombre d’implicats en el cas Gürtel que perdia la vida arriba a cinc persones. Fins i tot el jutge Antonio Pedreira, qui va investigar els regals que feien els empresaris vinculats en la trama de corrupció als dirigents valencians, entre ells l’expresident Francisco Camps, va morir d’un ictus després de tres anys de recerca judicial. “Són moltes casualitats”, emfatitza Bennasar i, “com que soc periodista, el que faig és sospitar”, alerta. “Com que els periodistes no podem teoritzar allò que no tenim als papers, doncs ens reconvertim en novel·listes per a poder fer el que ens done la gana.
Homenatges a Fuster i Tasis
L’autor fa una reivindicació territorial quan fa viatjar Aliaga per tots els territoris de parla catalana. Igual mata un escriptor a València l’endemà de fer una presentació al Centre Octubre que elimina el màxim responsable d’una editorial als peus del Montjuïc, a Barcelona, com, d’altra banda, visita Mallorca i travessa la Mediterrània amb un veler.
Però, a més, hi ha dos homenatges que subjauen en la novel·la. Bennasar busca fer un reconeixement a Jaume Fuster i, alhora, a Rafael Tasis. L’autor de Barcelona va escriure La corona valenciana (3i4, 1982), “una novel·la que m’agrada molt” i que, a la vegada, és un homenatge a Rafael Tasis i la seua obra La Bíblia valenciana (Albertí, 1955).
“Fuster (en La corona valenciana) fa una roadmovie. Comença amb el robatori de la joia de la Mare de Déu d’Elx el dia de Festa Major i acaba embarcant al Grau de Castelló amb un vaixell que va cap a Eivissa”, recorda l’escriptor de Palma. “Volia retre homenatge a aquests pioners que van novel·lar el territori i per això crec que és fantàstic poder situar el personatge a tot arreu. En poques hores estàs de Barcelona a València i, aleshores, es reivindica també el conjunt dels territoris de parla catalana”, conclou Bennasar.
