Escriure

14 juliol 2019 06:00h

Fa uns dies, una amiga em demanava com era això d’escriure una novel·la. Com arriben les idees, com es va conformant la història, quines són les estratègies. I jo hauria volgut saber respondre, haver fet una exposició clara i ordenada d’un procés que, en el meu cas i per a decepció d’ella, és caòtic i fosc i es resisteix.

Cada volta que m’enfonse en l’aventura magnífica i terrible d’escriure una novel·la, tinc por, i el cor se m’accelera, i visc en aquell estat que s’assembla en certs aspectes a l’inici d’un enamorament, quan no saps encara si l’altra persona et correspondrà, si voldrà, com tu vols, viure‑ho tot i alhora. Aquells moments inicials en què et mira i penses que sí, que en aquella mirada hi ha totes les certeses, però tot seguit diu la paraula equivocada i el món trontolla, perquè ja no n’ets certa, ja no saps si. Els dies passen d’aquesta manera, en una muntanya russa d’emocions, d’exaltació i felicitat quan has trobat el què d’un personatge i has escrit l’escena i et convenç, i de pànic absolut per no saber què vol aquell altre que s’aboca per la porta. Tot es fa novel·la al teu voltant. Cada frase agafada al vol sembla voler encaixar, voler dir alguna cosa fonamental d’allò que vols explicar que encara no té nom, que potser no en tindrà mai. Cada visita al dentista, o a la tia fadrina, o a la residència on viu aquella dona que coneixes. Cada dependenta, cada lectura, cada trobada, cada respiració, es converteix en una promesa o en un miratge de frases que venen i se’n van. En el meu cas, és un camí fosc i enllotat, sempre, en els inicis. Sé, però, o ho vull saber, ho vull creure, ho necessite, que trobaré l’eixida d’aquella cova. Sé que aquelles llavoretes d’històries que algú em va regalar un dia, que m’entraren per l’oïda i s’instal·laren dins meu, als replecs del cervell, a les conques dels ulls, a les fosses nasals, creixen a poc a poc. Massa a poc a poc per al meu gust però són així elles, de creixement lent, d’anar fent‑se un cos a la seua mida i una ànima sencera.

Potser aquesta vegada, quan tots el que ara m’habiten i malden per ser de carn i ossos, de sang i d’esperit i tot, hauran aconseguit l’existència somniada a través dels meus mots, podré respondre a la pregunta d’aquella amiga i explicar‑li com es fa una novel·la. O no.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next