Oratori de Sant Felip Neri de València
No podia ser altrament, tenint en compte la línia traçada per Joan XXIII i el Vaticà II, i prosseguida unànimement pels papes postconciliars. Menys encara, si considerem el tarannà, tan apassionadament “inclusiu”, de l’actual bisbe de Roma. Per si algú ho dubtava, el papa Francesc confirma la necessitat i fins la urgència de l’ecumenisme. I ho fa amb matisos nous, ben suggerents.
En la seua primera i cèlebre entrevista, publicada a La Civiltà Cattolica (19-IX-2013) encoratja agosaradament tots els cristians a “caminar units en les diferències”. En la darrera, que ha aparegut a La Stampa (14-XII-2013), en parla més extensament. Hi afirma ben a les clares: “Per a mi l’ecumenisme és prioritari”. I tot seguit es referix a l’actual ”ecumenisme de sang”, que unix tants cristians en el martiri i la persecució, més enllà de les diferències confessionals o eclesiàstiques -sens dubte de caràcter “penúltim”. Quan es fa ressò de la carta apostòlica Ut unum sint, de Joan Pau II, que demanava suggeriments per a replantejar les formes d’exercici del papat en l’actual context històric i cultural, comenta: “he rebut les visites de molts germans ortodoxos: Bartomeu, Hilarió, el teòleg Zizioulas, el copte Teodor; aquest últim és un místic, entrava a la capella, es treia les sabates i pregava. Em vaig sentir el seu germà.” Per al papa Francesc el camí ecumènic passa a hores d’ara per l’amistat, el treball en comú i la pregària per la unitat.
En la impactant exhortació apostòlica Evangelii gaudium, el papa parla d’ecumenisme com una de les formes de “diàleg social”, dins el cap. IV, “La dimensió social de l’evangelització”. I és que, realment, l’Església és per a la unitat (de la família humana), i no la unitat per a l’Església (Ut unum sint). Per un costat resulta possible, més encara, és indispensable, que els cristians de totes les Esglésies compartim l’anunci, el servici i el testimoniatge. D’altra banda, el papa assumix una idea molt estimada pel germà Roger de Taizé: la de l”intercanvi de dons” entre les diverses tradicions i Esglésies cristianes. Per tant, no es tracta solament d’informar-se o de conéixer els altres germans exteriorment, des de fora, sinó de fer nostre, d’assimilar, allò que l’Esperit Sant ha obrat en ells.
Estes prometedores perspectives palesen una recepció creativa del moviment ecumènic –que és cosa de l’Esperit Sant, i va nàixer al món reformat– en la Seu de Roma, centre d’unitat de l’Església universal. Ara, què s’esdevé en les Esglésies locals, ara i ací? A València, treballen des de fa anys diversos grups interconfessionals: Centre Ecumènic Interconfessional (CEIV), Amistat Ecumènica Internacional (IEF), Amistat Judeo-Cristiana, Acció dels Cristians per l’Abolició de la Tortura (ACAT), Dones Creients… Ho fan de manera entusiasta, malgrat el nombre reduït de membres i la dificultat d’oposar-se a mentalitats exclusivistes i fins sectàries. Sense perdre la seua especificitat, col·laboren fraternalment entre ells i amb tots els qui tenen sensibilitat ecumènica.
Com a exemples, podem citar la preparació de la Setmana de Pregària per la Unitat, del 18 al 25 de gener, amb participació creixent de cristians de totes les tradicions –catòlics romans, reformats, anglicans, ortodoxos, baptistes, pentecostals…–, i, dins d’esta, dos celebracions que tenen lloc a València el dissabte abans del 22 de gener i que unixen sengles aspectes recuperats de la figura del diaca Vicent: patró dels torturats i gran màrtir de l’Església indivisa. En efecte, al llarg del matí es rememora la seua passio en la Ruta de Sant Vicent, que recorre els llocs vicentins de la ciutat en deu estacions, i de vesprada se celebra l’ofici ecumènic Lux in via al Convent de Santa Clara, de germanes caputxines, que ens ajuda a caminar, “units en les diferències”, amb l’impuls de l’esperit franciscà. Lluita pels drets humans i pregària per la unitat, ecumenisme social i ecumenisme espiritual, units “sense confusió i sense separació”.
Cert que tots aquests actes compten amb el suport de la Comissió Diocesana de Relacions Interconfessionals. Però és evident que l’ecumenisme –i el diàleg en general– no constituïx una prioritat en les nostres Esglésies locals. ¿Quan compartim “l’anunci, el servici i el testimoni” amb els altres cristians? ¿Quan fem experiència de l’”intercanvi de dons”? Per què no fer visible, també en la litúrgia, la unitat que ja posseïm? Per què no establir canals o instruments permanents de comunió? La “cultura de l’encontre”, no atany primerament els germans en la fe?
Sense una implicació autèntica dels bisbes, ni l’ecumenisme romà ni l’ecumenisme de base –ni la renovació evangèlica de l’Església en general– seran rebuts pel poble de Déu! És veritat que treballar per la causa de la unitat no resulta fàcil, ni “rendable” des del punt de vista de l’èxit “apostòlic”… Però respon certament a la pregària sacerdotal del Senyor: “Que tots siguen u” (Jn 17, 21).
