“Un recull antològic que és una magnífica introducció al conjunt dels seus llibres; una insinuació i un estímul per a començar a endinsar-nos en l’obra lírica densa i coherent d’un poeta que contempla el món amb tendresa i gratitud, potser perquè sap i així ens ho ha confessat que “davant de tanta barbàrie/no puc més que escriure” amb una manifesta referència als “qui s’oposen a la vida”. Jaume Pérez Montaner
“Encara convalescent de l’any Espriu i a les envistes de l’any Vinyoli, llenço aquests poemes al vent com instantànies d’una vida desolada i d’una pal·lidesa extrema, que naufraga en el brogit d’una cultura que ha decidit atorgar a la poesia un paper decoratiu dins un conjunt d’interessos d’una certa dimensió històrica”. Rafael VallbonaI un poema de mostra de cadascun:
Et sents impotent de franquejar-la, car saps que els homes,
en la seua embogida cursa a través de les èpoques,
estan tots abocats al mateix destí indefugible.
Cada u, al seu torn, assetja la pròpia muralla:
hi ha qui, tot just clamada la lluita, la pell s’hi deixa,
i hi ha qui la travessa després d’anys de pertinàcia
i a l’instant el sorprèn un nou bastió a conquerir.
A recer de l’enginy, enlluernat per la llampada
del teu front penetrant i clar, sense flors ni violes,
havent abdicat la temor que gens no fortifica,
posseïdor d’una fe amb què podràs moure muntanyes,
cansat i brut i, nogensmenys, lleuger i transparent,
basteixes des de la incertesa el teu cavall de Troia.
(Vicent Penya, ‘Triadisses’, 2014)
A l’hora dels darrers besos robats
la ciutat és una malalta pàl·lida,
una vella bruta i lleganyosa
que no te cap pietat ni dissimula
el temporal que el llevant anuncia.
El retall de cel és un cartró gris
i els nostres bells cossos dues màrfegues
que s’abracen amb tristesa final.
El dia, ja ho té, ensenya les nafres,
els dubtes i pors, el pitjor de nosaltres,
els mitxelins de la ment, les arrugues,
les presses per ser qui no volem ser,
la necessitat d’amagar la nit,
vast territori de felicitat,
l’amargor del cafè, l’adéu urgent,
el fang a les sabates, les mirades
resignadament còmplices al metro,
el fracàs escrit a tots els graffiti.
La derrota, tan cruel com quotidiana,
te sempre la cara balba del dia.
(Rafael Vallbona, ‘Platges de la ment’, 2014)
