'Em remou la sinceritat' a Llibreria 3i4 València.

6 juny 2014 01:00h
Fa un parell de mesos vaig presentar aquest llibre de poemes a Vinaròs i va estar un dia molt especial…he de comentar que avui també o és.
 
I ho és perquè he viscut a València disset anys. Jo volia estudiar periodisme a Barcelona (que era públic). Però vaig estudiar filosofia i vaig vindre a València. Circumstàncies de la vida que no venen massa al cas. La meua germana, que em porta quatre cursos lectius, va vindre a estudiar a Valencià i aquí vaig fer cap. La primera volta que vaig vindre a acompanyar-la a un examen jo encara no tenia disset anys. Vaig pensar que no era mal lloc i no em vaig equivocar. Vaig conèixer la zona de facultats, llavors Blasco Ibáñez, La plaça Hondures i el barri de San José. El mateix barri on un parell d’anys més tard començava la meua època d’estudiant. On vaig viure tota aquest temps i on ara tinc casa. No sols jo, la meua germana i els meus pares. A València vaig anar per primera vegada a la Fira del llibre amb un amic de llavors. A Vivers. He fet sessions maratonianes de cine en el D’or, he vist pel·lícules subtitulades en Albatros, he passat nits sense dormir en Benimaclet i en el Carme (empalmant en la visita obligada al rastre i a la Plaça Redona), no sense abans esmorzar en algun forn conegut. He fet aigües de València al Café Cavallers… he vist gravar vídeos a Benimaclet i he descansat els peus en la sorra moltes matinades en la Malva-rosa abans de tornar a la meua plaça Xúquer, passant per Tramvia, Luada o el Café Meravelles. I he perxat en l’albufera. I he conegut gent estupenda… Molta gent estupenda. Gent molt important en la meua vida. Alguns avui estan en mi acompanyant-me. Gràcies a tots.
València és part de la meua vida. I ara, que ja no visc ací, m’enyoro moltes voltes. Tinc el cor partit, com dirien. Encara que a mi sempre m’agrada fugir un poc, de tot.
 
Entendreu llavors que siga un moment especial el d’avui.

Respecte al llibre de poemes, comentar només que sorgir de la necessitat. Per a mi escriure es un acte íntim… Un acte íntim que es converteix en públic perquè d’alguna manera s’uneix en mi la necessitat d’expressar-me i de compartir. Escric poesia perquè és el llenguatge que més em permet dir el que vull. En la meua recerca de dir la veritat, d’expressar el que sento, no veig un altre llenguatge en què puga expressar-me millor.

Els coneixements adquirits en filosofia m’han fet exigent amb el llenguatge. Sempre busco allò que s’aproxima més al que en realitat vull dir, al que vull expressar. La veu poètica m’ho permet . El silenci fins i tot, de la poesia m’ho permet. El dolor , l’alegria , la desesperació , l’atroç o el sublim no sé si poden descriure tan bé com ho fa la poesia . Perquè les paraules que mai casarien d’una altra manera , en poesia no només casen perfectament sinó que inclouen matisos que no aconsegueixo amb un altre llenguatge… Almenys jo. I tanco els ulls quan escric i busco i torno a buscar fins a trobar… i faig i refaig i depuro… i arriba un moment que està ja està. Ja he dit exactament això que vull expressar. I és una satisfacció per mi. I una volta trobat i escrit ja està tot dit.

Arribo ara a la poesia, en un moment de canvi. En un moment en què el treball escasseja, en què em veig obligada a deixar els mitjans de comunicació que tant m’apassionen, és quan noto un buit que tinc clar he d’omplir . He de fer alguna cosa que m’agrada.

M’agrada escriure i m’agrada dir. M’agrada la poesia. La seua manera de mirar.

I és aquí on conflueix l’íntim i el públic .

És important per a mi transmetre. És una manera de reivindicar que no tot és economia, ni rendiment, ni productivitat. Que la humanitat està per sobre i que tot el demès ha d’estar projectar al fet que l’esser humà siga cada volta més esser humà, no menys. Cal cuidar-nos, no podem deshumanitzar-nos tots sabem que passa quan això succeeix. I és important per mi fer-ho en la meua llengua , en aquella que m’ha abraçat de menuda. No només, i ho és clarament com una reivindicació, sinó perquè és la que millor expressa els meus sentiments. Sentiments universals. Perquè tots ens pareixem més del que creiem . I tots soms , alhora , més diferents del que també pensem . Cal expressar.

Hem de reivindicar el dret a dir el que pensem , a expressar-nos sense por que el grup o la societat ens recriminen o ens critiquen . La llibertat d’expressió és un dret al qual no hem de renunciar mai .

I cal perdre la por. Por en majúscula . Cal perdre les pors perquè no ajuden sinó que paralitzen i ens fan més petits. Les paraules no dites cremen i ens emmalalteixen . Dir és fer que altres facen el pas a no callar . I compartir , ajuda . I un ha d’estar bé individualment per a estar bé en els altres. I estem sols per fer això. Ens hem d’esforçar per omplir la nostra existència de coses que mereixin la pena. Hem de fer l’esforç d’humanitzar-nos i la paraula ajuda. La cultura ajuda. El coneixement. I cal escoltar… sempre s’aprèn.

Vull donar les gràcies a la Llibreria 3i4, he estat com a casa meua. Núria Cadenes i Rosa, llibreteres de debò. A Francesc Mompó, per la seua presentació i les seues paraules. Ell si que en sap. A Joan Femenia i Francesc Anyó perquè fan viure la paraula escrita. Per la seua amabilitat. Als alumnes i professor del Max Aub de València. Joves poetes que ens han emocionat. I al públic assistent que va vindre de tot arreu i van fer un esforç per acompanyar-me. Poetes i poetesses, sempre recolzant. La poesia m’ha portat a vosaltres. Germana, nebot, cosines, família, amics i a G. Bel. Tot un goig.

Aquest llibre de poemes és per vosaltres.

 Mariola Nos

 
next