Comentaris al Diccionari normatiu valencià (X)

26 juny 2014 01:00h
 
Eugeni S. Reig
 
1. Comentaris diversos

● En el DNV trobem l’entrada buscapous que té la definició següent:
«Peça de ferro proveïda de crocs o ganxos i fixada al cap d'una corda que servix per a pescar les coses caigudes en el fons d'un pou o d'una cisterna».
En el DNV també trobem l’entrada cercapous que remet a buscapous.
L’única paraula adequada per a anomenar aquest utensili és cercapous, paraula formada per la tercera persona del singular del present d’indicatiu del verb cercar i pel plural del substantiu pou. El verb cercar, en aquest vocable, conserva el significat antic que ja tenia el seu ètim llatí cĭrcāre: 'recórrer'. Amb el cercapous es recorre el pou a fi de trobar objectes que hi puguen haver caigut amb la finalitat de trobar-los i recuperar-los. La paraula buscapous no té sentit perquè l’utensili en qüestió no s’usa per a buscar pous sinó per a buscar coses que han caigut dins d’un pou. Podria haver tingut sentit inventar-se recorrepous o rastrejapous o, fins i tot, buscaobjectes o buscacoses –paraules que no fan cap falta– però buscapous és un invent desafortunat a més no poder. Qui va crear aquesta paraula ho va fer per tal de substituir la paraula cercapous, que li semblava estranya, pensant que el verb cercar significa sempre exactament la mateixa cosa que el verb buscar, però va cometre una errada tremenda perquè en aquest cas cercar i buscar no tenen el mateix significat.
En el DNV també trobem l’entrada buscapoals que remet a buscapous. La paraula buscapoals sí que té sentit perquè l’objecte que és més fàcil que caiga dins d’un pou és, precisament, el poal que s’usa per a traure l’aigua.
I també trobem en el DNV l’entrada cercapoals que també remet a buscapous. En aquesta paraula, el verb cercar sí que és equivalent a buscar i no a recórrer, com passa en la paraula cercapous.
Considere que:
1) És imprescindible eliminar del DNV la paraula buscapous.
2) Cal deixar en el DNV la paraula cercapous com a entrada principal amb la definició que actualment té buscapous.
3) Es poden deixar buscapoals i cercapoals (entrades secundàries) encara que jo eliminaria la segona a fi de no complicar les coses innecessàriament.

● l’entrada espatla del DNV diu:
1. f. ANAT. Part posterior del muscle i superior de l'esquena.
2. f. ANAT. Esquena 1.
3. f. ANAT. Muscle.
4. f. RAM. Quarter davanter del bestiar boví, oví, cabrum i porcí.
5. f. GRAF. Part del caràcter tipogràfic que va des del final de l'arbre fins a la base de l'ull.
La primera accepció hauria de dir:
Zona de l’esquena dels éssers humans i dels altres animals quadrumans immediatament posterior als muscles.
La segona accepció s’hauria d’eliminar.
La tercera accepció hauria de dur la marca d’antic.
Hem de tindre molt clar que la paraula espatla, referida als éssers humans, no equival en absolut a esquena. Tampoc equival a part superior de l’esquena. L’espatla és, únicament, la zona de l’esquena immediatament posterior als muscles i, per consegüent, podem parlar de l’espatla dreta i de l’espatla esquerra –perquè en tenim dues– i de les espatles, en plural, si ens referim a totes dues alhora. Antigament, el vocable espatla s’usava amb el mateix significat que muscle, però no s’ha usat mai amb el significat d’esquena. Usar el mot espatla amb el significat d’esquena és un castellanisme empobridor i inadmissible que hem d’evitar a tota costa. És veritat que alguns valencians a l’esquena li diuen “espatla”, però són els mateixos que a les ulleres els diuen “gafes” i a les bledes, “acelgues”.
Un diccionari normatiu no pot dir que espatla equival a esquena.

● En l’entrada aixovar del DNV trobem aixovar funerari que definix de la manera següent:
«Béns, utensilis i vaixella que es col·locaven dins de la tomba en el moment de sepultar-hi un difunt.»
El significat que per als valencians té la paraula l’aixovar és el següent: «Conjunt de roba d’ús personal (mudades, camises de dormir, mocadors, etc.) o per a ús de la casa (tovalles, tovalloles, jocs de llit, etc.) que la dona aporta al matrimoni i que ha adquirit amb els seus diners o li ha estat regalada pels seus pares o altres persones de la seua família i que, sovint, ella mateixa ha cosit i ha brodat».
Per extensió, també s’anomena aixovar al conjunt de roba d’ús personal que porta la novícia quan ingressa en el convent i al conjunt de roba que la futura mare amanix per a ús del xiquet que ha de nàixer. Per a aquest darrer concepte s’usa normalment el diminutiu aixovaret, encara que també s’usa la paraula aixovar. L’aixovaret comprén únicament la robeta del futur nadó. No s’inclouen objectes que no siguen de roba, com ara el bressol, el cotxet, sonalls, joguets, aigua de colònia, sabó, etc.
Per als valencians, aquests són els únics significats que té la paraula aixovar. No en té cap altre.
En l’entrada ajuar del DRAE trobem que la primera accepció és:
«Conjunto de muebles, enseres y ropas de uso común en la casa.»
I la segona:
«Conjunto de muebles, alhajas y ropas que aporta la mujer al matrimonio.»
La primera accepció correspon al nostre de parament de casa. La segona correspon al nostre d’aixovar de núvia, però és més ample ja que inclou mobles i joies (i supose que altres objectes i valors, també). Segons Coromines, la segona accepció –més acostada al català i al portugués– seria el significat primitiu en castellà i, a partir del segle xvi, va nàixer el segon significat. Alguns diccionaris, com el de María Moliner i el de Manuel Seco, donen com a primera accepció la segona del DRAE i com a segona accepció la primera del DRAE.
Per tant, la paraula valenciana aixovar i la paraula castellana ajuar, encara que tenen moltes coses en comú i tenen el mateix origen etimològic, no són equivalents.
La definició d’aixovar funerari que dóna el DNV no és gens adequada a la idea d’aixovar que tenim els valencians. Eixa expressió –aixovar funerari– és, sense cap mena de dubte, un calc de l’expressió castellana ajuar funerario. Com hem vist, la paraula castellana ajuar, al contrari de l’aixovar valencià, s’usa per a denominar un conjunt de béns que inclouen objectes diversos entre els qual pot haver-hi, fins i tot, mobles. En castellà, ajuar funerario té sentit, però, per a nosaltres, l’expressió aixovar funerari no té gens de sentit. Per a expressar eixe concepte, l’italià s’usa corredo funerario, el portugués equipamento funerário, el francés dépot funéraire, trousseau funéraire i mobilier funéraire, l’occità mobiliari funerari, el romanés mobilier funerar, l’anglés grave goods o tomb equipment, l’holandés funerair meubilair i l’alemany Grabbeigaben. Les denominacions usades en occità, romanés i holandés són calcs de la francesa mobilier funéraire.
Considere que, en valencià, les denominacions adequades per a aquest concepte són equipament funerari o depòsit funerari.
L’arqueòleg barceloní Miquel Tarradell i Mateu –que va ser catedràtic de la Universitat de València– en la revista Fonaments. Prehistòria i món antic als Països Catalans –revista que ell dirigia– en l’escrit Sobre alguns termes d’arqueologia en català parla sobre Aixovar funerari? Dipòsit funerari?  Escriu Tarradell:
«En castellà s’ha generalitzat el terme ajuar per indicar les troballes d’objectes dins de tombes.
»Observem que en català, simplement per un mecanisme de calc, prou conegut, es tendeix a utilitzar, com a equivalent, “aixovar”.
»Cal advertir que l’ajuar castellà ja pot ser discutible si ens atenim a la definició corresponent del Diccionario de la Real Academia. I que, per altra banda, no deixa de ser un concepte poc precís arqueològicament, ja que entre els objectes que han estat trobats dins d’una tomba, si es tracta d’una excavació correcta, cal distingir entre els que duia la persona enterrada o incinerada, peces d’indumentària o joies (fíbules, botons, plaques de cinturó, anells, collarets, etc.) i les que foren dipositades a la sepultura en una acció ritual, com acostuma a passar amb les peces ceràmiques, amb les armes etc. Però deixem aquest matís, prou important, i que no caldria oblidar sempre que sigui possible, per centrar-nos en el terme “aixovar”.
»La definició del mot que trobem als diccionaris és molt lluny del sentit que li atribueixen els arqueòlegs: “Aportació de béns feta per un home, en contemplació de matrimoni, a la seva futura muller”, copiem del Diccionari de la llengua catalana de la Fundació Enciclopèdia Catalana, i el mateix concepte ens dóna el diccionari de P. Fabra.
»El terme, doncs, ni correspon a la funció que li és atribuïda, ni és un terme fàcil, del català parlat o escrit, normal i corrent. És evident que del sentit jurídic originari s’ha estès, com en castellà, al conjunt d’objectes de la casa. Però no té res a veure amb el món funerari.
»Proposaríem de substituir-lo pel terme que utilitzen els francesos: dépot funéraire. Si en lloc d’aixovar diem o escrivim “dipòsit funerari”, utilitzem un terme més propi i tothom l’entén (inclosos els lectors estrangers).»
Fins ací el que va escriure Miquel Tarradell.
El DIEC, en l’entrada dipòsit, arreplega la denominació que proposava Miquel Tarradell. En la primera edició la definix com a «objectes trobats dins les tombes, entre els quals cal distingir els que duia la persona enterrada o incinerada, les peces d’indumentària o joies (fíbules, botons, anells, etc.), i els que foren dipositats a la sepultura en una acció ritual (peces ceràmiques, armes, etc.)» –definició calcada pràcticament de la que proposava Tarradell– i en la segona com a «conjunt d’objectes dipositats dins les tombes, entre els quals cal distingir els que pertanyien al difunt i els que tenien una finalitat ritual». El DNV, en l’entrada dipòsit, no diu res en absolut d’aquesta qüestió.
Considere imprescindible que s’elimine del DNV el castellanisme aixovar funerari i es substituïsca per equipament funerari, depòsit funerari, acompanyament funerari o tresor funerari.

● La primera accepció de l’entrada cinqueta del DNV diu:
Colp pegat amb la mà tancada.
La primera accepció de l’entrada punyada del DNV diu:
Colp pegat amb el puny.
La primera accepció de l’entrada puny del DNV diu:
Ma tancada.
Tal com està redactada la primera accepció de l’entrada cinqueta sembla que aquest colp siga exactament igual que una punyada, cosa que no és veritat en absolut.
Hauria de dir:
Colp pegat amb la mà tancada, colpejant de raspalló amb el nuc del dit del mig.

● El DNV té l’entrada fox-terrier que diu:
1. [angl.] m. ZOOL. Raça de gos de caça d'origen anglés, d'uns quaranta centímetres d'alçària, orelles caigudes i pelatge curt negre, blanc i negre o marró.
2. [angl.] m. ZOOL. Gos d'esta raça.
Com veiem, en les dues accepcions ens diu que aquest substantiu és anglés i l’escriuen en cursiva i amb guionet.
Aquests gossos xicotets, de pèl curt, llis i dur, orelles caigudes i morro de perfil rectangular, molt veloços i molt hàbils per a matar rates, serps i altres animals petits, són molt coneguts pels valencians i considere que el nom s’hauria d’adaptar a la nostra llengua i s’hauria d’esciure “foxterrier”, sense cursiva i sense guionet.
D’eixa manera el va escriure Enric Valor i Vives en la novel·la Temps de batuda. Heus ací uns fragments d’eixa novel·la:
- Bordava amb veu grossa i rogallosa un gos d’aspecte feroç lligat amb una cadena a una tosca barraca de rajola vora la paret del celler. Els dos foxterriers, que anaven solts, no ens feren gens de cas.
- La família arribàrem lentament on era l’Amèlia, asseguda en un marge vora camí tota suada. Ens saludàrem. L’acompanyava un foxterrier que ens va fer un grunyit.
- Amb la mula del ramal, vaig arribar tan ben acompanyat a casa. Els gossos, sobretot els dos foxterriers, feren algun lladruc.
- Vaig sentir per la finestra del menjador, que estava oberta, com Toni cridava i feia callar els foxterriers i després el temible gossarro de la cadena [...]
La paraula foxterrier procedix de l’anglés fox terrier, però està tan integrada en la nostra llengua que ben bé podem considerar-la una paraula ben nostra. Considere que la grafia aglutinada i sense cursiva que usa Enric Valor és la més adequada.

● En l’entrada palet del DNV falta una accepció que remeta a la segona accepció de ganxet.

● En l’entrada clau del DNV a més de clau de ganxo hauria d’arreplegar clau de volta amb el mateix significat.

● En l’entrada despús-ahir del DNV trobem:
despús-ahir no l'altre loc. adv. En el dia anterior a despús-ahir.
Considere que hauria de dir:
despús-ahir l'altre (o despús-ahir no, l'altre) loc. adv. En el dia anterior a despús-ahir.

● En l’entrada despús-demà del DNV trobem:
despús-demà no l'altre loc. adv. En el dia posterior a despús-demà.
Considere que hauria de dir:
despús-demà l'altre (o despús-demà no, l'altre) loc. adv. En el dia posterior a despús-demà.

● En l’entrada despús-anit del DNV trobem:
despús-anit no l'altra loc. adv. En la nit anterior a despús-anit.
Considere que hauria de dir:
despús-anit l'altra (o despús-anit no, l'altra) loc. adv. En la nit anterior a despús-anit.

● La segona accepció de l’entrada posta del DNV és:
f. ZOOL. Acció o efecte de pondre la femella d'un animal ovípar, especialment una au. La posta dels ous.
La definició és totalment correcta, però l’exemple no sembla molt afortunat. La posta dels ous no és un bon exemple perquè la posta no pot ser, com diu molt bé la definició, més que d’ous. Seria millor posar La posta de les tortugues marines.

● La tercera accepció de l’entrada posta del DNV és:
f. ZOOL. Període durant el qual els animals ovípars, especialment les aus, ponen ous.
Sobra la paraula “ous” perquè els animals ovípars únicament poden pondre ous, no poden pondre cap altra cosa.

● En el DNV, l’entrada abraç remet a abraçada i, en canvi, l’entrada besada remet a bes. No sembla congruent.

● El DNV no arreplega acatxada: 'avellament notable, minva significativa en l’estat físic o mental –o els dos a la volta– d’una persona, bé per motius naturals, bé com a conseqüència d’haver patit algun problema important de salut'.

● En el DNV trobem l’entrada acatxó que es diu que significa:
Acció o efecte d'acatxar.
Hauria de tindre una segona accepció que remetera a acatxada amb el significat definit en el paràgraf anterior.

● En l’entrada aclarir del DNV falta l’accepció que fa referència a “aclarir-se l’oratge”, és a dir, “desaparéixer els núvols, l’amenaça de pluja, etc.”
 
2. Comentaris finals
La relació de mancances que he posat no és exhaustiva ni de bon tros, és només una mostra dels mots que falten en el DNV. En els meus llibres Valencià en perill d’extinció i Les nostres paraules hi ha una quantitat important de paraules i locucions que no les arreplega el DNV i que no estan incloses en la relació anterior.
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha pres una decisió molt encertada al decidir publicar el Diccionari normatiu valencià en format informàtic i permetre que tothom hi tinga accés lliure i gratuït. També considere molt encertat que haja posat en la web un enllaç titulat propostes lingüístiques a fi que els usuaris de la llengua puguem, lliurement, proposar que s’incorporen noves entrades i que s’esmenen, s’amplien o es reduisquen les existents. I que, fins i tot, tinguem l’oportunitat de proposar eliminar-ne algunes. Amb les aportacions dels usuaris de la llengua pot, sense cap mena de dubte, millorar-se el DNV de manera notable.
Considere que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua hauria d’esperar un temps prudencial abans de publicar l’edició definitiva en paper del DNV –com a mínim, un parell d’anys– a fi de donar prou temps al públic perquè faça les propostes lingüístiques que considere oportunes i que aquestes s’estudien i es discutisquen abans que els acadèmics decidisquen si les aproven o no. Recordem que la sabiduria popular ens diu que les corruixes arrapen les cuixes, és a dir, que les presses i les precipitacions fan malbé les coses. Qui camina a poc a poc, ho fa d’una manera segura i arriba lluny. Qui camina d’una manera atrotinada, qui va amb presses i corruixes, cau de bocadents i no arriba enlloc. Si fer el DNV ha costat dotze anys, ¿quina importància té esperar-ne dos o tres més a fi de perfeccionar, depurar i consolidar una obra tan important per a tots els valencians, una obra cabal de la lingüístaca romànica?
Considere que seria molt convenient que els usuaris de la llengua férem les nostres propostes lingüístiques a l’Académia Valenciana de la Llengua, bé fent ús de l’enllaç que l’AVL ha posat a la nostra disposició, bé per qualvevol altre conducte que cadascú considere adient, com ara estudis, articles, escrits a l'AVL, etc. I considere que l’AVL hauria d’incorporar al DNV les modificacions que els acadèmics decidisquen que cal fer i, a més, hauria de publicar periòdicament un butlletí en el qual s’explicara de manera clara i explícita quins canvis –addicions, supresions, ampliacions, correccions, substitucions, etc.– s’han dut a terme.
Tots els diccionaris els han elaborat sempre els lingüistes –amb la col·laboració dels experts en diverses matèries– arreplegant la llengua que parla el poble amb l’ajut de la documentació disponible i fent enquestes tan exhaustives com ha sigut possible. Però ara tenim una oportunitat que no s’ha tingut mai: que el poble –i tots els experts, especialistes, amants de la llengua, etc.– parle directament. Ara tenim a l’abast uns ferraments informàtics que no hem tingut mai i que ens permeten que tots els usuaris de la llengua que ho desitgen puguen posar-se en contacte directament amb els acadèmics i fer-los les aportacions que consideren adients. Ara tenim una ocasió única en la història: elaborar un diccionari amb la participació directa dels parlants. No la desaprofitem.
 
3. Bibliografia
Alcover, Antoni Maria & Moll, Francesc de Borja (amb la col·laboració de Manuel Sanchis Guarner i Anna Moll Marquès). Diccionari Català-Valencià-Balear, (10 volums). (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1988) [= DCVB].
Coromines, Joan; Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana. (10 volums, Curial, Barcelona, 1980-1991) [= DCat].
Institut D’Estudis Catalans; Diccionari de la llengua catalana. (1a edició, Edicions 3 i 4 / Editorial Moll / Enciclopèdia Catalana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona / Palma de Mallorca / València, 1995) [= DIEC1].
Institut D’Estudis Catalans; Diccionari de la llengua catalana. (2a edició, Enciclopèdia Catalana i Edicions 62, Barcelona, 2007) [= DIEC2].
Fabra i Poch, Pompeu; Diccionari General de la Llengua Catalana. (7a edició, EDHASA, Barcelona, 1977).
Ferrer Pastor, Francesc; Diccionari general. (València, 1985).
Moliner, María; Diccionario de uso del español. (Gredos, Madrid, 1996)
Martí Mestre, Joaquim; Diccionari històric del valencià col·loquial (segles XVII, XVIII i XIX) (Universitat de València, València, 2006)
Pou, Onofre; (1580) Thesaurus puerilis. (Edició facsímil: Librerías “París-Valencia”, València, 1979).
Real Academia Española; Diccionario de la lengua española. (22a edició, 2 volums, Espasa-Calpe, Madrid, 2001) [= DRAE]
Reig, Eugeni S.; Valencià en perill d’extinció (1a edició, editat per l’autor, València, 1999) [= VPE1]
Reig, Eugeni S.; Valencià en perill d’extinció (2a edició, editat per l’autor, València, 2005) [= VPE2]
Reig, Eugeni S.; Les nostres paraules. (Acadèmia Valenciana de la Llengua, València, 2008)
Seco,  Manuel,  Andrés,  Olimpia & Ramos, Gabino; Diccionario del Español Actual. (Aguilar, Madrid, 1999)
Valor i Vives, Enric Temps de batuda (Tàndem Edicions, València, 1991, pàgs. 61, 108, 235 i 318)
 
4. Cibergrafia
Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

 
Eugeni. S. Reig

de maig del 2014
 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next