Carles ens va mostrar la força i contundència de la seua obra seleccionant per a nosaltres el més estimat d’aquesta. Tot un detall de proximitat i d’agraïment envers el públic, a canvi de la nostra atenció. Valdrà la pena, ens va dir. Era una proposta clara. No es tractava de mostrar el virtuosisme de l’autor sinó la grandesa pura de la seua música. I així va ser. Durant mitja hora a les fosques i de cara a un piano buit, la música nua de puresa (es tracta d’enregistraments sense digitalitzar dels anys 60, 70 i 90) va sonar i es va fusionar amb el públic. Carles va comentar que podia resultar estrident i fins i tot molest, però que seria vibrant. A mi em va semblar grandiós.
No toca el piano, el posseeix, vaig pensar.
En acabar, Carles es va tornar a dirigir al públic. Intueixo ara a un Carles transcendental que ens parla de tancar cercles allí mateix, en el seu espai de la fundació Caixa Vinaròs, en una casa veïna amb la casa dels seus pares, la del Carles de nen i jove, la seua de sempre. Un carrer i una casa on ell va començar la seua carrera artística. El mateix carrer i al mateix lloc on pràcticament l’acabarà. Que curiós, es diu com per a ell mateix … Un parell de dies abans em comentava: “si un ha cuidat com viure, ha de cuidar també com marxar, cal tenir-ho en compte”. M’avançava llavors la seua proposta: ens convidaria a triar la que seria la música del seu comiat. Un comiat organitzat, teatralitzat i dirigit. I en la seua intenció, també, unir Vinaròs, el seu començament, i Barcelona, artísticament parlant, el seu lloc d’acollida.
Ara ens tocava a nosaltres. Hauríem d’escollir. La seua obra L’Autoretrat (una obra de joventut on es fusiona música i veu i que va ser composta pel poema d’Octavio Paz “Gran mariposa”, inclòs en el seu llibre ¿Águila o sol?, amb il·lustració de Brian Nissen. Segons el mateix Carles comentava, un atreviment). Calivagerunt, de Tomás Luis de Victoria, i Crucifixió, de Bach, les altres dues a triar, ni més, ni menys.
Jo no ho vaig dubtar ni per un instant: L’autoretrat.
Davant d’un aparent empat momentani, la balança es va decantar per Calivagerunt. Jo em vaig decebre, però Carles suposo que no. És la música que escolta quan condueix i la música de les seues contradiccions … Entre la raó i Déu. I segons va comentar… tot pot quedar en un no res.
Ell és un dels grans, d’això, no hi ha dubte. I aquesta, només la meua percepció personal. Sort que no m’ho vaig perdre! No tots els dies, ens demanen opinió …
Gràcies per tot, Carles!
Mariola Nos
