Impost de Bens Immobles (IBI). Propostes per a un model contributiu avançat a Xàtiva.
Des de la perspectiva d’una correcta governança, s’entén que l’Administració Local ha d’executar totes aquelles competències que li son pròpies, d’acord amb l’ordenació vigent i amb les necessitats dels ciutadans que hi habiten al seu àmbit, tot i establint-hi una correcta priorització de les mateixes que ha de ser concordant amb a la capacitat econòmica de l’entitat.
No cal esmentar, que és de primer ordre la capacitat municipal de vetllar i ordenar adequadament la seua capacitat tributaria, doncs del rigor en l’exercici d’aquesta competència depenen diversos elements que repercuteixen directament en la prestació de serveis municipals, i en l’adequada càrrega fiscal entre els veïns que contribueixen al sosteniment del sistema econòmic municipal.
Per un costat, l’administració municipal té l’obligació de recaptar tots els recursos que li son propis, i que son necessaris per a sufragar els serveis als que està obligada a prestar legalment, així com aquells que la corporació determine necessaris per al millor benestar dels que habiten el municipi i no son prestats per les altres administracions competents.
Per un altre, ha de exercir la seua capacitat reguladora per distribuir les càrregues d’una manera objectivament progressiva, de manera que els tributs siguen distribuïts entre els ciutadans atenent al que podríem anomenar justícia fiscal i/o tributaria: Aquells que més se n’aprofiten dels serveis, i aquells que tenen més recursos han de contribuir al finançament municipal majorment.
Un altra vessant molt important, és la capacitat de l’Ajuntament, mitjançant les seues potestats fiscals, d’intervindre per reconduir les variables que distorsionen el mercat immobiliari. Des d’una perspectiva “allunyada” de l’urbanisme, o de la tributació local, ens trobem front a un bon mecanisme per activar polítiques de joventut, concretament per alleugerir problemàtiques d’habitatge en aquest sector de la població tan afectat per la conjuntura actual mitjançant des-incentius a l’habitatge desocupat que automàticament es transformen en incentius al lloguer d’habitatge, que en un marc de d’increment de l’oferta ens pot donar com a resultat un bon preu d’equilibri tant per als usuaris de la demanda (joves) com per als oferidors (propietaris).
No podem negar-li la convalidació d’aquest mateix argument en matèria de polítiques socials, donat l’elevat número de desnonaments hipotecaris i la gran quantitat de famílies que es troben en risc d’exclusió social, que poden veure en el lloguer d’habitatge una eixida a la complicada situació que provoca aquesta situació.
Dit açò, cal incidir en que l’acció política dels representants municipals en cap cas pot defugir de les obligacions que l’administració municipal té envers l’activitat tributaria. Una malentesa acció política des-reguladora, una gestió inadequada o la mancança de regulació tributaria comporta necessàriament la pèrdua de capacitats prestadores de serveis municipals que en el cas que ens ocupa s’hauria de corregir el mes aviat possible.
Cristina Suñer Tormo