Un calfred la travessa
des de les fosques grutes de l’avern
fins a la dura pell,
acaronada per l’aigua i el vent
A tingut un somni
que l’ha deixat el cos trasbalsat.
Ha somniat amb un ésser
meravellós, de cos fràgil,
que onejava entre l’escuma de les ones,
mentre eixia de la mar;
jugava amb les flors
mentre acarona el terra
amb la nuesa dels seus peus.
La terra s’enamorà.
Li donà les joies que guardava zelosa
a les més fosques profunditats.
Tots dos abraçats dormiren
com ho fan els amants.
En mig de la nit un crit
esgarrà el vel de la son.
El ventre ensagnat
d’aquella etèria utopia
s’obrí a urpades des de dins,
eixiren uns monstres amb ulls de foc
urpes de sílex i alé de gel.
Eren els fills de la terra
devorant la mare.
Ara ha despertat a la tenebra
de la profunda cambra.
Un magma gelat li recorre el cos,
no sap si ha estat un malson
o ha estat un record amagat
que havia volgut oblidar.
Henri Fantin Latour
