Poemari de versos lliures, anisosil·làbics, sense rima, d’un ritme molt reeixit i on la poeta, fent servir una llengua clara, senzilla, ben a l’abast d’un lector o lectora mínimament avesats, aconsegueix transmetre els sentits profunds de cada poema, sense haver de recórrer excessivament a recursos retòrics complicats.
El poema que enceta la primera part, anomenat Invocació és un convit a les festes de la rauxa, un prec a la dansa dionisíaca per combatre la por a la mort. Podem considerar-lo una versió del tòpic horacià del Carpe Diem.
“Dodona parla amb veus celades
a tots els que saben oir”
Aquest tòpic sobre el pas del temps i les seues marques es repeteix, diferent, en poemes com Retorn, Nit de Santa Llúcia, D’altres Romes vindran i, amb alguns matisos particulars al poema Hüzün.
Diu Imma López a Retorn: “ no es pot retornar a la pell de préssec
de la donzella ni a les carícies
de l’infant Telèmac
ni a l’estiu de la vida”
AHüzün, com he dit, hi domina la malenconia d’allò que fou molt important i ja no tornarà. Hi sura la desorientació de l’home i s’hi intueix el regust agredolç d’un amor que fou:
“ja només queda aquest hüzün
caravana del desig i ara espurna”
La saviesa que encara domina els temples i la sagacitat i la indiferència dels felins es respira al poema Gats a Efes.
Un poema, d’entre un munt, que fa una passejada per temples clàssics que actuen de recurs per reflectir els temes eterns, és el tractament del viatge com a teràpia del record, el viatge com a collita de vivències.
A Cassandra, potser s’escenifica el fracàs del do de la profecia, la feblesa del desig que falla.
“Contra les guerres, les veus” diu la poeta.
A Bipolar s’hi albira l’estranyesa de la malaltia a través dels ulls de la néta incapaç, encara, de comprendre el dolor de viure.
Potlatchés un poema ritual de compensació davant l’engany amorós:
“arrancaria aquells ulls que deien
tenir mirada només per a mi,
els llançaria lluny, pedra fòssil
i ambarina.
[…]
Després de la cerimònia
aquietar l’ànima voldria.
I continuar vivint”
Hipnosi i misteri dels dervixos. Admiració del moviment al poema Dervix.
Encara sonen els ecos dels mites en el poema Paestumi la vida ens la presenta com un periple, com un viatge el bellíssim poema Com Ulisses:
“Pelegrins incerts nosaltres també
plens d’aventures”
Llegim al poema Santuarique la visita als santuaris era com invocar més vida, més temps, en els somnis. Un bàlsam per a les ànimes i la follia:
“Les veus ofegaven els nostres cants”
Hi ha un poema que fa l’ullet a la vida de turista, Seda, com és la compra d’un mocador de seda.
El poema Lletaniafa una invocació a les diferents classes de llunes com a aixopluc dels poetes.
La nit és màgica quan ens visiten els morts, com en Nit de reis, tendre record al pare i el millor regal de reis en un somni.
El desfici de la bellesa, a Síndrome de Stendhal, pot tancar una ferida o fer que supure.
En aquesta primera part hi ha un poema dedicat a Ausiàs Marc, De dol vestia, on escoltem el lament dels amants separats per la mort, a pesar de les promeses.
Punt de fuga serà el poema que dedica a la fam i tot seguit tres magnífiques peces, dedicades a tres dones úniques :Scivias, homenatge a Hildegarda de Bingen i a l’experiència mística, a la il·luminació i a la llum; Simone, on el cos és un espill que es contempla a ell mateix i des de fora de si i Cos, l’expressió poètica del cos dolor en Frida Kahlo:
“Sant Sebastià traspassat de terrible bellesa
el cos de Frida ressuscità per a ser pintat”
Tanca aquesta primera part el poema Epíleg, que pregona la quantitat d’ànima i de llum que hi ha en les pedres antigues.
A la segona part, Cambra Santuari, hi trobe un canvi subtil en el llenguatge, sobretot en el to eròtic, depenent de l’estació i el moment amorós de què es tracte. Ara, això sí, sempre amb una exquisida elegància per exposar i expressar els diferents rituals de l’eròtica amorosa.
S’hi fan molt evidents dos camps semàntics en els diferents poemes: el camp de la dolcesa, amb paraules com almívar, perfums de tarongina, almesc, suau, dolça, sucre, mel, entre d’altres i el camp del desencís, com aigües pantanoses, orfe, llum apagada, silenci, enredada en algues, absència, violeta violent,etc.
S’hi percep el recorregut d’un procés amorós de final no exitós, tot i que hi ha un esforç perquè l’acabament siga indolor: “silenci de la llum apagada” dirà l’últim poema.
M’agradaria citar alguns versos memorables, uns pocs només, i recomanar de totes totes l’atenta lectura d’aquest poemari memorable, amb la certesa que serà un plaer reconfortant :
“I arriba la maror com pessigolles
al bell mig de les entranyes”
“Et desfàs com la xocolata calenta”
“obri amb la fletxa el cor de la magrana”
“Se m’omplin les mans d’ocells”
“Fa festa la saliva”
Josep Micó Conejero
