Arran de l’escàndol Gürtel –un escàndol de proporcions gegantines, per més que alguns s’entesten en dissimular-ho i, lamentablement, no és l’únic-, sembla obligat reflexionar a l’entorn de com la política hauria de correspondre’s amb l’ètica o com l’ètica hauria d’estar a la base de l’exercici de la política.
Perquè és de tots conegut que l’ètica fa referència –fins i tot alguns la identifiquen- a la moral i els bons costums, mentre que la política apareix com la dedicació a la vida pública o la gestió dels assumptes que afecten la ciutadania. Una i altra –ètica i política- no sempre van de la mà, però, i, en massa ocasions, alguns polítics ni tan sols superen el llistó del que es pot anomenar “ètica mínima”. Perquè la moralitat –l’exercici diari de l’ètica- no és només una qüestió relegada a l’àmbit personal o privat, sinó que presenta una dimensió social consistent i, per tant, política. Entesa la política com la forma de governar-se la societat, participadament, democràticament, al servei de la ciutadania i, per tant, èticament. És a dir, de forma moralment presentable.
Els fets, però, –alguns fets almenys- dels quals són protagonistes els nostres polítics –alguns dels nostres polítics- sembla que van en sentit contrari: el “tot val” per aconseguir el poder i el despotisme –i altres martingales, com la manipulació i la mentida- per conservar-lo, una vegada aconseguit, semblen guiar la intencionalitat i les pràctiques de més d’un. I és que, a l’“eròtica” del poder, sol afegir-se -entre els objectius “polítics” d’alguns- la pretensió de fer-se ric: omplir-se les butxaques, vaja, i aprofitar el pas per la política per “forrarse” –Zaplana dixit-.
Efectivament, el que un ciutadà de peu espera dels seus governants és, a més d’una mínima preparació per a l’exercici de les responsabilitats públiques, un grau de moralitat contrastable. Lamentablement, en més d’una ocasió, està absent l’una i l’altra: els episodis de corrupció urbanística, les prevaricacions, els suborns, les malversacions i complicitats inconfessables, que cada dia apareixen als media –i dels quals els “populars” valencians” (!) en són un pèssim exemple- esdevé esfereïdor; evidenciant que alguns polítics fan de titelles –o capitosts-, al servei de trames de dubtosa aparença ètica. I no es l’únic (mal) exemple: en la costa o en l’interior, en la política municipal, autonòmica o estatal -i europea i fins i tot mundial-, la falta de respecte pels principis i valors, que hauria de ser el referent de l’exercici públic del poder, comença a ser norma habitual de conducta.
Per això, i a més del “correctiu” de les urnes –no tan contundent com caldria, lamentablement-, on la ciutadania ha de deixar sentir la seua veu, amb claredat, suggerim no la creació d’una escola de polítics –como la hi ha de jutges i altres-, però sí la incorporació de determinats paràmetres, per al “reclutament” de la classe política, el seu entrenament previ a l’exercici de l’activitat pública, la confecció de programes electorals creïbles, la seua publicitació en campanya i la seua aplicació fins a les últimes conseqüències, si es guanyen les eleccions. O la seua defensa –com a alternativa de govern, en l’oposició- si es perden.
Encara com algú s’ha entretingut en redactar aquells paràmetres, que van tot seguit en forma de decàleg:
2) A la preparació específica cal afegir, necessàriament, un cert grau d’il·lusió: ni gestors estrictes ni militants utòpics.
3) El servei a la “cosa pública”, requereix una moralitat també pública –la privada cabria suposar-la-. Així que la veritat i l’honestedat han de ser referents obligats, per als que se n’ocupen dels assumptes dels ciutadans.
4) Com que ningú no és perfecte, reconèixer els propis errors i limitacions i demanar disculpes per això, no hauria d’horroritzar la classe política.
5) I menys encara fer de l’agressió i la desqualificació –“tu més”- dels oponents, l’únic “argument”: si es té programa es presenta i es defensa civilitzadament.
6) Ni anar sistemàticament a la contra –“què dius… que estic en desacord?”-, símptoma de buidor d’idees i projectes.
7) Mantindre el contacte amb la realitat i els votants, és una bona mesura per a no caure en la temptació d’inventar-se-la.
8) L’exercici de la política és una de les activitats humanes que no s’hauria de professionalitzar: temps limitat, servei prestat i donar pas als altres. Altrament podria semblar que u –o una-, si deixa el càrrec, ja no té on “deixar-se caure”.
9) I saber renunciar a temps pot resultar honorable, si les pressions apunten a comprar voluntats, a tergiversar situacions i a servir interessos impresentables o, senzillament, poc –o gens- ètics.
10) Ah! i si alguns han errat la “carrera”, encara estan a temps de rectificar: que es dediquen al circ o a fer malabarismes. A la política no.
