Certament, ha estat una experiència emotiva -i gratificant alhora- la d’haver participat en l’homenatge al primer dels nostres intel·lectuals, Joan Lluís Vives, valencià europeu i universal, al claustre de la Nau de la Universitat de València.
Els actes s’han desenvolupat conduïts pel vicerector Ariño i amb la intervenció del professor Daniel Benito en la glossa de la figura de l’humanista i la referència al decurs de la col·locació de l’estàtua del Claustre i de Francesc Hernàndez en la coordinació de la lectura de les cartes dels jurats de València a Vives i al monarca Carles I en demanda dels seus bons oficis –al primer- i del veredicte en favor de l’Estudi General –al segon-. Tot agradosament i artísticament amenitzat, a intervals, pel cor universitari i conclòs amb el Gaudeamur Igitur de rigor.
Tot seguit encara hem fet l’itinerari al què al·ludeix el propi Vives al “Diàleg” XXII, amb l’anècdota dels estudiants “perdularis” que fan tard a classe, per enjogassats i entretinguts camí de l’escola… fins arribar a la placeta de Valldaura –Margarida, L’esposa de Vives on s’alçà la casa familiar dels Vives, a València, amb una estàtua del Valentinus i la llegenda Patria dat vitam, raro largitur honores, ille multo melius terra aliena davit, que confirma allò que “ningú no és profeta en la seua terra…”
Per documentar-vos més envers el personatge, accediu ací.
