Educació infantil a la seua mida

PER UNA EDUCACIÓ INFANTIL A LA MIDA DE L’ETAPA MÉS IMPORTANT DE LA VIDA

Passat un any ja des de la implantació del programa experimental d’incorporació de xiquets de 2 anys a les escoles públiques valencianes d’Infantil i Primària, i arran de la notícia que el curs que ve s'ampliarà a més de 50 el número d’escoles del pla pilot perquè, segons el conseller d'Educació Vicent Marzà, els resultats han sigut "excel·lents” (segons quins criteris? Per què no es fan públics? Algun criteri ha valorat el benestar dels xiquets?), hem decidit trencar el silenci i donar a conéixer la nostra postura al respecte, després d’haver mantingut la prudència fins ara amb la confiança que, finalment, es tiraria arrere aquest programa pilot.
Com no ha sigut així, sinó que, contràriament, l'any que ve hi haurà més escoles amb aules de 2 anys i, previsiblement, també d’1 any, no podem més que alçar la veu d’alerta després d'assistir estupefactes a la política de fets consumats del conseller Vicent Marzà pel que fa a l'educació infantil pública.


Què fan xiquets de 2 anys en una escola gegant plena d'adults i de xiquets gegants? Què fan en uns macroespais impersonals, no adaptats a les seues necessitats i amb personal no preparat ni amb experiència, i on l’únic canvi que s’ha fet per a acollir xiquets tan menuts ha sigut modificar els horaris perquè no coincidisquen al pati amb els majors?
Per què també des d’un govern d’esquerres es menyspreen els criteris pedagògics que ho desaproven de manera rotunda? Per què no s’ha consultat a ningú l’aplicació d’aquest pla? Per què en lloc d’improvisar i prioritzar els criteris econòmics no s’ha pensat realment en els xiquets de 0 a 3 i en els seus interessos i necessitats reals? Per què, davant de l'obligació d’escolaritzar als xiquets de 0 a 3 anys a què es veuen abocats els pares (abans, sovint, que hi estiguen preparats tant ells com els xiquets) no dediquem tots els nostres esforços i coneixements a tractar de donar-los la millor educació infantil possible?


La millor educació no és oferir tres tablets i tres pissarres electròniques per xiquet, no és convertir l’educació infantil en una preparació per a Primària (fitxes, fitxes i més fitxes absurdes: tenim tot el món, real i imaginatiu, per descobrir!), no és cremar etapes, no és aprendre a llegir i escriure abans.

La millor educació infantil és una educació infantil a la seua mida: en escoletes pensades per a ells, amb un equip educatiu que els aculla amb la confiança i l’estima que ells i els seus pares necessiten, que respecte els seus temps, que abrace la seua diversitat i que sàpia llegir en la seua mirada les necessitats i les inquietuds de cadascun d’ells; una educació infantil amb uns espais i uns temps a la mida dels xiquets de 0 a 3 anys: un espai xicotet, proper i familiar que permeta l’entrada flexible i la presència, aportació i interacció contínua amb les famílies en el dia a dia, un espai on els materials estiguen al seu abast i on les persones que l’integren formen un equip de professionals reduït i fix que conega la personalitat i les circumstàncies de cadascun dels xiquets i de les seues famílies, i en el qual aquests troben el consol, l’afecte i la confiança que necessiten per tal de poder desplaçar-s’hi en llibertat i al seu ritme, i satisfer així el seu desig de joc i de lliure exploració i experimentació sense perjuí de la vivència de seguretat necessària per a fer-ho.


Un espai, al capdavall, en què puguen gaudir de les experiències vitals d’autonomia necessàries per tal de descobrir, provar i créixer, sense presses ni estridències, en el coneixement d’un mateix, de les emocions i del món que els envolta, seguint el seu anhel innat per observar, preguntar-se, embadalir-se, embrutar-se, jugar, inventar, experimentar, descobrir, crear i recrear-se, emocionar-se, sorprendre's... El seu anhel innat pel coneixement i pel gaudi a què aquest els porta.


Uns espais i uns temps a la seua mida que difícilment podran trobar en una macroescola, per moltes adaptacions que s’hi facen, amb centenars de xiquets fins a 12 anys, en la qual l’educació infantil valenciana de primer cicle quedaria, tal com ho està ara la de segon cicle, molt lluny de l’esperit amb què s’han forjat projectes educativament capdavanters com Reggio Emilia, i amb què, a casa nostra, va començar el 1979 el primer curs escolar al Patronat Municipal d’Escoles Infantils, una gran xarxa d'escoletes infantils municipals de barri a la ciutat de València, en valencià, cooperatives, arrelades i compromeses amb la renovació pedagògica de la qual som una de les poques supervivents.
Què diria Tonucci d’esquarterar encara més el malaguanyat cicle de 0-6 anys? Què diuen els experts valencians en educació infantil als quals ni tan sols se’ls ha consultat la conveniència o no d’aquest pla pilot que amenaça a estendre’s per tot el País Valencià? 

No ens trobareu, però, a la concentració de dimarts que ve de les “guarderies" privades; no ens trobareu tampoc juntament amb les cadenes de centres d'infantils darrere de les quals hi ha, en molts casos, grans empresaris aliens a l'educació i a la cerca de negoci. I, sobretot, no ens prestarem a ser utilitzats pel partit que tant de mal ha fet a l’educació pública, valenciana i de qualitat durant els últims 20 anys i que en 1994, de la mà de la llavors regidora d’Educació, María Dolores García Broch, va desmantellar de manera unilateral i il·legal (així ho va dictaminar posteriorment el TSJCV), el Patronat Municipal d’Escoles Infantils, de les quals només hem sobreviscut El Bressol, a Benimaclet; Patufet, a Russafa; i El Trenet, a Patraix.

Creieu-nos que darrere de la nostra reivindicació no hi ha el desig egoista de salvar-nos. Som un equip educatiu que començàrem a les acaballes dels 70, quan tot just tocàvem amb la punta dels dits la democràcia, quan tot estava per fer i tot era possible, i ara, aquesta decepció ens agafa a les portes de la jubilació. La nostra vida laboral “reglada” arriba a la fi (tant de bo poguérem després, de manera voluntària, compartir amb les noves fornades de mestres la nostra experiència!) i, per tant, aquesta reivindicació no és, de cap manera, de caire personal. Ni tan sols ho és per a les tres joves educadores que han pujat al nostre Trenet en els últims anys. És tan alta la seua capacitat, entrega, estima i il·lusió per l’educació infantil, que no tardaran ni un minut a trobar faena en cas que acabàrem tancant. A més, no podem ni volem competir amb l’escola pública, perquè és pública la vocació amb què vam nàixer i amb la qual hem fet camí des de 1979, lluitant contra la política educativa reaccionària, privatitzadora, elitista i mercantilista del Partit Popular. No era això, companys, no era això. 

Darrere de la nostra reivindicació només hi ha l’anhel de poder donar a tots els xiquets valencians de 0 a 3 anys una educació infantil pública, gratuïta i de qualitat, és a dir, una educació infantil en escoletes, públiques o cooperatives, en valencià, en llibertat, càlides, tranquil·les, arrelades, compromeses, respectuoses, obertes, creatives, familiars, participatives, integrals i integradores. L’educació infantil per la qual hem lluitat des de fa més de 30 anys i per la qual pugem cada dia al Trenet, posant tota la nostra il·lusió, esforç i estima per compartir a Patraix i amb els xiquets i les seues famílies els fonamentals, apassionants i irrepetibles primers anys de la vida.

PÚBLICA, SÍ, I TANT!, PERÒ A LA SEUA MIDA, A LA MIDA DE L’ETAPA MÉS IMPORTANT DE LA VIDA!
Escoleta El Trenet Cooperativa Valenciana
Patraix (València)


 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat