L'esperanto, la llengua universal que va bastir ponts entre Xest i Àustria

La localitat valenciana resisteix com a l'últim bastió d'una llengua que va possibilitar establir contactes amb la regió austríaca de Graz i acollir als menors refugiats després de la Primera Guerra Mundial  
27 octubre 2019 06:00h
La casa de Francisco Máñez encara es conserva com un temple de l'esperanto a la localitat. / FACEBOOK

VALÈNCIA. Travessant els carrers de Xest no és difícil trobar-se amb alguns dels murals que des de fa uns anys il·luminen les parets de la localitat. Són els resultats de Graffitea, un festival d'art urbà que porta diverses edicions pintant edificis d'aquesta localitat de la Foia de Bunyol. En una de les façanes es pot distingir el rostre d'un home força reconegut per a gran part dels habitants de Xest. És Francisco Máñez, personalitat distingida que va marcar la història del segle XX de la localitat. Junt amb el seu retrat s'arremolinen paraules en una llengua que, tot i ser concebuda per a tothom, els seus vocables resulten desconeguts per a gran part del planeta. 

Parlem de l'esperanto: una llengua creada i planificada per a ser difosa internacionalment. L'idioma universal va trobar Xest com a bressol i Francisco Máñez com a difusor. Máñez va nàixer el 1880 en una llar de llauradors. Quan va morir el seu pare, va deixar l'escola per a treballar. Com a ànima curiosa, anys després va sentir que mancava dels coneixements acadèmics que li hauria agradat tindre i va decidir fer-se autodidacta a través dels llibres. Va ser a través d'ells com es va topar amb l'esperanto. Les seues inquietuds culturals van fer la resta i el van encoratjar a aprendre una llengua que responia a uns ideals amb els quals combregava. 

A la localitat, durant un temps, es va consolidar com una llengua més; es parlava, es llegia i s'escrivia en esperanto. Ara, un rètol a la façana serveix d'advertència –o d'invitació– per als visitants: "Tie ci oni parolas esperanto" (Ací es parla esperanto). En un poble d'aproximadament 8.000 habitants, unes 200 persones encara el parlen. Fins i tot, hi existeix una associació que continua treballant per la difusió de la llengua: el grup esperantista Lum Radio –significa raig de llum. De fet, aquest cap de setmana se celebra un Festival de les Llengües on, a més de francés, valencià o alemany, també poden rebre's classes d'esperanto. 

José Manzanera, membre del grup, explica que l'interés de la població per l'esperanto va nàixer amb les cartes de Francisco Máñez amb altres estudiosos de l'estranger. Máñez, amb la intenció de despertar l'espurna de la curiositat en el veïnat, va manar que tota la correspondència li fora remesa al Casino, punt neuràlgic de la localitat. "La subtilesa amb què ho va fer va provocar que el veïnat, involuntàriament, començara a interessar-se per la llengua", explica Manzanera. Amb tants remitents de Polònia, Bulgària i altres països, per al veïnat, desconeguts en aquell moment, els veïns van començar a fer preguntes i Máñez es va encarregar de respondre-les amb classes d'esperanto. 

Els contactes de Máñez amb altres grups esperantistes arreu el món van possibilitar que, el 1920, la localitat poguera acollir a part dels centenars de xiquets austríacs refugiats després de la Primera Guerra Mundial. Aproximadament, es calcula que uns quatre-cents menors van arribar a Espanya durant aquest any arran d'una iniciativa proposada, de fet, per diverses associacions esperantistes de la regió de Graz, a Àustria, per a evitar que els menors patiren la por i la fam en la qual estava sotmesa part d'Europa.

Aquesta història va aconseguir bastir uns ponts entre Àustria i Xest que hui dia tracten de recuperar-se. El viatge d'aquells vint-i-set menors que trobaren llar i família a Xest és precisament el que narra el llibre Los trenes de la esperanza. L'autor, José Vicente Castillo, estudiós de la història de la Foia de Bunyol, relata com es va desenvolupar l'acolliment als menors en la regió; una iniciativa que va sorgir de la mà de les associacions esperantistes que, seguint els ideals de solidaritat universal intrínsecs en la llengua, va decidir predicar amb l'exemple. 

El llibre, presentat fa uns mesos, també narra aquestes fortes vinculacions que l'intercanvi va crear amb la localitat. La regidora de Cultura, Maria Ángeles Llorente, afirma que si bé alguns dels menors van tornar a la seua terra natal, molts assumiren Xest com la seua nova llar. Segons Llorente, encara es poden trobar alguns Walter entre els habitants de la localitat; són els descendents d'aquells austríacs que van arribar a la Foia de Bunyol. 

"El següent pas és aconseguir agermanar-nos amb alguna de les ciutats austríaques de les quals procedien els menors", afirma Llorente. Amb aquest objectiu, des de la regidoria han creat un comité d'agermanament i reconeix que, des de la regidoria, han intercanviat més d'una carta amb localitats austríaques de la regió de Graz.

Una llengua creada que lluita per la subsistència

Aquesta llengua "apolítica" que va possibilitar els contactes amb Àustria en la Primera Guerra Mundial continua viva en la localitat, tant en els carrers com en la memòria de gent. Tres inscripcions recorden el lligam indiscutible de Xest amb l'esperanto. El primer, el del ja citat Francisco Máñez –on estava la casa del difusor de la llengua–; un altre, el de l'esperantista Enrique Arnau, i l'últim, el de l'ideòleg de l''idioma d'idiomes', el Doctor Zamenhoff. 

La preocupació fonamental per a l'esperanto, més enllà de l'ideal de la seua extensió universal, és la seua  subsistència. La major part de la població de mediana edat de Xest coneix la llengua o, almenys, la "xapurreja", segons explica José Manzanera. Des de Lum Radio també tenen contacte amb altres associacions, com el Grup d'Esperanto de València, així com una relació fluida amb la Federació Espanyola d'Esperanto, que organitza periòdicament jornades i congressos dedicats a la llengua. 

Lum Radio i l'ajuntament de la localitat també treballen de manera conjunta per a oferir classes gratuïtes a qui ho desitge; de fet, una de les últimes iniciatives que han impulsat són lliçons d'esperanto a l'escola d'adults. També, de forma altruista. "No és com amb l'anglés, per exemple, que amb l'oferta de classes es converteix en una llengua de lucre. L'esperanto no és així", afegeix Manzanera, en la línia d'un ideari que va nàixer en els orígens de la llengua.

Ara, el gran repte és que es conserve de generació en generació i que la llengua perdure entre la població més jove. Alguna vegada l'associació imparteix algun taller als instituts, tot per a mantenir una llengua viva que fa anys que forma part del patrimoni de Xest. Però la llengua la fan els parlants i, tot i que l'esperanto, construït i dissenyat, no va aconseguir el seu objectiu universal, a Xest –amb el pas dels anys– se segueix conservant com un tresor intangible. 

AGERMANA'T

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next