Esquelets, espantalls i clavegueres

2 agost 2019 06:00h
Maruja Mallo i la periodista Josefina Carabias amb 'Antro de fósiles', Madrid, 1931

Ossos per tot arreu. Ossos de dos esquelets desmembrats que jauen a terra en una posició que recorda encara l’angoixa de l’hora de la mort. Tot sembla indicar-ho: les cames doblegades, els braços que potser provaven de defensar-se, les mans i els peus tibats… En aquest lloc inhòspit, desolat, humit i obagós ja no queda cap rastre de vida, llevat de la dels petits rèptils, que ja se n’han apoderat. La resta és un pura ruïna. Un escenari apocalíptic en què prenen força les arcades del fons, amb signes de degradació, un element que sovint s’ha interpretat com una al·lusió a l’Església i al final de la religió. En Antro de fósiles (1930), pertanyent a la sèrie Cloacas y campanarios, Maruja Mallo va abandonar els colors vius dels conjunts anteriors (Verbenas i Estampas) i va optar per una paleta grisa, terrosa i fosca, i un to pessimista. També deixava enrere els temes relacionats amb la ciutat, la modernitat i el cinema i es decantava envers qüestions més vinculades als afores urbans. En paraules de l’artista: “En estos momentos me interesaba la naturaleza eliminando las basuras, la tierra incendiada i encharcada. Las cloacas empujadas por los vientos. Los campanarios atropellados por los temporales. El mundo de las cosas con que frecuentemente tropezaba por las estaciones de circunvalación es la base fundamental del contenido de la labor de aquel momento”.

Maruja Mallo, 'Antro de fósiles', 1930. Oli sobre llenç

L’any anterior pintava Espantapájaros, una obra en què al mig d’un paisatge àrid i tenebrós, tancat per unes muntanyes nues, un parell de grotescos espantalls vestits amb robes grans sembla que prenen vida i fins i tot que demanen auxili i intenten fugir d’allí. Inútilment, però. Com els maniquins, són els nostres ulls els que els doten de qualitats humanes i hi projecten allò que voldríem que foren i que feren. Allunyar-se d’uns camps erms on ja no tenen cap funció i on, a la fi, sucumbiran a les circumstàncies extremes i desapareixeran, convertits en pols. Una metàfora de la condició humana. Aquest món de deixalles i d’animals i plantes en descomposició en el qual tot s’extingeix està vinculat a l’anomenada Escuela de Vallecas. El llenç es va exhibir a la galeria Pierre Loeb de París –ciutat on havia pogut anar gràcies a una pensió d’ampliació d’estudis– el 1932 i va causar sensació entre els surrealistes; de fet, va ser adquirit per André Breton, el pare del moviment. Un poc abans, fins a principis del 1931, Mallo havia estat parella de Rafael Alberti, un poeta que també havia evolucionat vers el surrealisme i que reconeixia que ella li havia eixamplat la mirada a noves realitats.

Maruja Mallo, 'Espantapájaros', 1929. Oli sobre llenç

El mes de juliol del 1929, es publicava a La gaceta Literaria un poema seu inspirat perella, a qui el dedicava. “La primera ascensión de Maruja Mallo al subsuelo”,que així es titula, va aparèixer acompanyat de dues peces de Mallo, Huella i Cloaca, que palesen la seua influència en l’escriptor:  

“Tú,

tú que bajas alas cloacas donde las flores más flores son ya unos tristes salivazos sin sueños

y mueres por lasalcantarillas que desembocan a las verbenas desiertas

para resucitar alfilo de una piedra mordida por un hongo estancado,

dime por qué laslluvias pudren las horas y las maderas.

Aclárame estaduda que tengo sobre los paisajes.

Despiértame.

[…]”

Maruja Mallo, 'Colorín, colorete', ca. 1929. Llapis i guaix sobre paper

També el 1929, ambdós van col·laborar en Yo era un tonto, y lo que he visto me ha hecho dos tontos, un llibre amb poemes d’Alberti i il·lustracions de Mallo, que s’endinsa en l’univers dels còmics del cinema mut. I el 1930, en les obres teatrals Santa Casilda i La pájara Pinta, que no van arribar a estrenar-se, i el guinyol Colorín, colorete. S’havien conegut el 1925 a través de Federico Garcia Lorca i en el temps que va durar la seua relació sentimental les trajectòries de tots dos s’hi van entrellaçar de mica en mica fins culminar en el moment esmentat. Un moment en el qual el poeta va dur a terme transcripcions poètiques dels quadres de la pintora (Sermones y moradas, 1929) i hi va beure directament (Sobre los ángeles, 1929). Una unió fructífera, malgrat que curta, ja que es va acabar quan, el gener del 1931, el poeta se’n va anar a Mallorca amb l’escriptora María Teresa León. Després d’un llarg silenci, en un article que va veure la llum a El País el 29 de setembre del 1985, Alberti deia: “Porque aquella muchacha pintora era extraordinaria […] Se sumergía en las verbenas y fiestas populares, se remontaba al aire en los columpios, retratando a su hermana, casi desnuda, en bicicleta por la playa… Yo la admiraba mucho y la quería. Época rimbaudiana de los bares, de los cafés de barrio, de los boks, los helados y las limonadas. Primavera siempre con media peseta en los bolsillos. Y las penumbras de los cines, con la polka y el vals en el piano acompañante de aquellos mudos, geniales asombros de Charles Chaplin, Buster Keaton, Stan Laurel y Oliver Hardy, Harold Lloyd…”

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next