Estupidesa sense límits  

13 març 2019 06:00h

Un dia darrere d’altre la premsa arriba carregada de notícies que deixen testimoni de com l’estupidesa humana no té límits. Una estupidesa que  pot materialitzar-se en forma d’autobús, d’actors necessitats d’un paper protagonista  que acaben reconvertits en candidats polítics, però també en altres experiments de dubtosa intencionalitat. Si el fi últim és acabar ocupant quatre ratlles a les pàgines d’un periòdic, o minut i mig a qualsevol informatiu necessitat de material per a reomplir espai, d’acord, l’objectiu està aconseguit, però futur més enllà d’això…

D’exemples n’hi ha mil. Llegia fa uns dies la història d’un professor d’Oxford que va viure com una llúdriga, va menjar llombrígols, va nadar en rius gelats i va ser perseguit per caçadors. Tot únicament per a entendre als animals. Com si les enciclopèdies de tota la vida o la Wikipedia no aportaren prou informació al respecte.  No sé, potser sóc un poc rara, però no tinc necessitat d’experiments d’aquests tipus. Tot siga que amb l’edat canvie d’opinió, però no em veig en aquesta tessitura. Tampoc en la d’altra dona que anunciava a tot color que havia decidit casar-se amb el seu edredó. Promet que és cert i sí, la realitat sempre pot superar a la ficció. Explicava, amb pèls i senyals, que la seua decisió estava fonamentada en el fet que, als seus 49 anys, aquesta havia sigut la seua relació més duradora, i el seu cobertor era l’únic que li feia una abraçada cada nit en anar al llit.

Diferents maneres de veure les coses. Amb el meu forn he tingut una relació de vint-i-quatre anys, que no és poc, i m’ha donat moments fantàstics en forma de magdalenes, coulants de xocolate, coques d’avellana i un llarg etcètera que no continuaré especificant per no despertat enveges, però no puc dir que m’haja vist en la necessitat d’arribar a alguna cosa més. De fet la setmana passada quan els tècnics el van retirar de casa no vaig sentir cap sentiment envers ell i sols tenia ulls per al substitut que entrava per la porta amb piròlisis i tot! Més plaer i menys hores de neteja! Crec que en aquell moment no hauria tingut ulls ni per a Colin Firth encara que haguera entrat per la porta fet un dandi i amb eixe somriure que em desmunta cada volta que em mira des de la pantalla.

Però ni amb aquestes referències em veig en la necessitat de demanar-li matrimoni al meu forn. Com tampoc em veig en la necessitat de fer una reserva per a un sopar en altura com els que publicitaven a un hotel de Canàries. Una cosa així com muntar al Dragon Khan, però amb copes de vi i canapés. Quina necessitat! Estàs a una platja impressionant, pots sopar a la vora del mar i gaudir del soroll de les ones, però optes per fer-ho amb els peus penjant i amb dos o tres biodramines al cos pel que puga passar. I el pitjor de tot, com s’ha de secar el formatge allà dalt! Que el demanes fresc i en tirar-te’l a la boca deu estar curat a més no poder.

El que està clar és que hem deixat de fer les coses amb trellat i això amb unes eleccions per davant i com està el panorama... fa por. Almenys en els casos anteriors, com diria ma mare, “deixa’ls estar que no fan mal a ningú”, però no puc dir el mateix dels que escolte aquests dies bafanejant sobre a qui pensen donar-li el seu vot. Tant de bo torne el trellat a marxes forçades i tant de bo alguns mitjans de comunicació deixen de fer de la política un espectacle i de promocionar desproporcionadament aquells que per no tenir, no tenen ni representació parlamentària.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next