Normalment els poetes, malgrat versificar diverses temàtiques, són més convincents i eficaços en un determinat argument (poesia amorosa, cívica, èpica,….), només aquells d’una dimensió majúscula tenen capacitat de fer composicions rellevants més enllà d’uns concrets lemes.
V. Andrés Estellés és un exemple insigne de poeta amb capacitat de crear obra superior en qualsevulla de les formulacions argumentals. Si la seua poesia amorosa (la dedicada a Isabel, per exemple) és una fita en el panorama literari valencià, la cívica (El Mural del País Valencià o la coneguda Assumiràs la veu d’un poble, per citar-ne només dos testimonis) ha esdevingut referent de la lírica identitària i patriòtica de tot un País, però també la producció epicúria i lúdica (les Horacianes, sense anar més lluny) presenta unes imatges (el pimentó amb oli, per entendre’ns) originals i contundents com poques vegades podem fruir en el poemari nostrat però també en el forà. I encara podríem allargar-nos més si prenem consciència de la mena de documentació història i social que representen poemaris com Ciutat a cau d’orella o La clau que obri tots els panys, no debades algun estudiós ha comparat els quadres de Goya, com documentació històrica més enllà dels papers i llibres de l’època, amb la poesia d’Estellés com rigorós testimoniatge de la València dels anys cinquanta del segle XX.
Si la Festa Estellés, la proposta que feu Josep Lozano i actualment la més important manifestació d’estímul literari de tot el domini lingüístic, ha estat tan acceptada i arrelada en desenes, centenars ja, de poblacions i institucions no és conseqüència d’una moda efímera sinó per l’assumpció del poeta com exponent del que a tants ens agradaria manifestar però que la nostra incapacitat no ens ho permet. Recitem, o escoltem, els versos d’Estelles com una acció pròpia, com si els poemes foren nostres, els hem assumit com patrimoni personal, de cadascú i de la col.lectivitat però fent-los nostres.
Aquells que tinguérem la sort de conèixer-lo, avui en el seu aniversari de traspàs, tenim un sentiment doble. D’una banda la gran satisfacció de contemplar com la seua obra resta ben viva i cada dia més apreciada, però també el de veure’ns orfes d’una persona, aparentment dèbil i no gens dominant, a la que estimàvem com a aquells infants que sense adonar-nos-en esdevenen raó de en les nostres vivències i, encara, vides.
Vicent Andrés Estellés es, sens dubte, el poeta que ha conjuminat poble i poesia fins convertir-se en la veu culminant de la lírica de tot un país.
