RLl: L’única manera de treure l’aigua clara de l’església és fer de la Fe, Raó.
DA: Estic totalment d’acord, fer popular i a l’abast de tothom allò que l’església considera dogma de fe.
RLl: Fer de l’intractable una qüestió a la mesura de la condició humana, posar en horitzontal el dit sagrat.
DA: humanitzar el saber en poder de l’església de la mà dels pocs que té en consideració el gran Virgili.
RLl: trob que és una bona elecció, i ens ve bé posar-lo en correspondència amb els nostres professionals de l’escriptura, tots aquells que dignificaren l’ofici i aplanaren el camí perquè la gent sabés de llur poder.
DA: n’estic convençut que a l’ortodòxia únicament la podrem vèncer mitjançat l’exemple dels clàssics.
Fragment d’una conversa entre Ramon Llull i Dante Aligheri, en algun lloc de la Vall de Mairata. Occitània oriental. Els Alps italians. Vers s. XIV, inicis.
La base jurídica, expressada també literàriament, l’hem de cercar als clàssics llatins, que la litúrgia medieval va usar interessadament, i que la lírica trobadoresca va rescatar en tots els seus vessants, tot i afegir l’element clau: una proto classe social ascendent que es convertirà ja en proto burgesia en la literatura i les institucions catalanes dels segles XIV i XV.
Europa, signada a Roma el segle XX, comença a tenir consciència de si en dos moments concrets. La protecció i recuperació dels llocs sagrats (segles XII-XV) i evitar que la Revolució Russa l’ocupara (segle XX).
El primer moment, que podríem matisar tant com vulguem, es caracteritzaria per l’aparició de l’individu que, en llengua vulgar, modalitza la novetat que representa l’antropomorfisme, davant una tendència majoritària que encara és deista. Al món dels trobadors s’enceta l’art de dir la veritat a través de la lírica, que Llull temptarà de codificar en la necessària demostració de l’existència de Déu, i que Dante i Petrarca reinventaran, activant així arreu l’anomenat Renaixement d’Europa dels segles XVI i XVII.
Des d’una franja que va dels Alps a l’Atlàntic, entre el Massís Central francés i els Pirineus i la Mediterrània, en Provençal, Català i Italià, s’escriu el preàmbul de la declaració de Roma de 1957. La primera koiné jurídica i literària de base tolosana (Aquitània, Gascunya, Tolosa, Llemosí, Alvèrnia, Delfinat, Provença, nord d’Itàlia –amb Florència com a centre- i Comtats Catalans –Urgell, Cerdanya, Girona, Barcelona) ja és una proposta transversal de nacionalitats i codi lingüístic unificat que preanuncia un projecte en comú, la consolidació de la cristiandat a partir de la figura de l’home, com a individu, que s’aixeca immens en la seua projecció sobre el món en runes d’ençà de la caiguda de l’imperi romà.
Entre Guilhem de Peitieu (1100) i Frederic III de Sicília i Ponç Hug IV d’Ampúries (1298), pel que fa als trobadors, amb l’expansió i assentament de la Corona Catalana (Jaume I i Ferran el catòlic, 1213-1468), respecte del català, i la irrupció del dolce stil novo (Dante i Petrarca, i ramificacions, Bocaccio, Chaucer, segles XIII-XIV), situem, doncs, les bases de la recerca de la reinvenció de l’humanisme clàssic grec i romà.
Aquesta entrada provençal es retroalimenta en els cançoners del XIII i XIV italians, de professionals, i en les cites indirectes que la literatura catalana del XIV i XV mantenen. Per això considerem que el teixit jurídic i literari que sustenta l’Europa entre els segles XIII i XV en tres llengües és una línia de continuïtat que posa les bases de l’esdevenidor.
És un projecte polític (jurídic, religiós –tots són cristians– i creatiu) que fuig de l’anonimat, que caracteritzaria precisament la manca de projecte. Grans senyors o vassalls, tota la piràmide social que intervé ho fa públicament, de seu en seu, de cort en cort. És també un exercici del poder que no es priva de criticar-lo, en qualsevol dels seus vessants, i ho fa acollint al seu si els excessos que l’ortodòxia foragita. Aquest projecte meridional (respecte de l’ambició francesa) i mediterrani (en el sentit que inclou catalans i italians) dibuixa el mapa de la represa del món clàssic seglar, humanitzat i amb voluntat universalista. Entre els segles XII i XV, el sud de l’imperi carolingi pren les regnes i ho fa des de la formació més exquisida i elevada.
El Renaixement és la conseqüència directa, la concreció en el segles XVI i XVII d’aquest disseny. I el Romanticisme del XVIII la presa de consciència del septentrió. Aquí naix l’estat nació que coneixem i que serà la base de la signatura en el segle XX del Tractat de Roma.
La presa en consideració d’allò públic que travessarà Europa de part a part el segle XIX, conseqüència directa de les revolucions francesa i anglesa, juntament amb l’idealisme alemany, i desconeguda a Espanya fins la constitució republicana de 1931, té un origen en aquella tríada provençal, català i italià, que va del XII al XVII, successivament, incloent-hi el renaixement italià. Cal dir que l’anomenat Segle d’Or espanyol no aporta objectivament res a l’empresa comuna, més enllà que Gil Vicente i Lope de Vega també assajaran una literatura popular d’aproximació.
I aquest origen, tríada mediterrània, està fortament impregnat de l’atracció que des de sempre s’han exercit mútuament les dues ribes de la mar que ens bressola, grega, romana, bizantina, oriental i occidental. Quan Leonor d’Aquitània se separa del rei de França (aleshores un territori que exclou bona part de la franja atlàntica i pirinenca de l’actual) i es decideix per l’anglés, segurament ho fa enlluernada pel viatge a Jerusalem i Constantinoble. La forma amb què presenta al món el seu fill Ricard, futur Cor de Lleó, a la seu dels monjos de Sant Marçal a Limotges, seu també de l’encontre entre els tropus medievals de l’XI i el sentit del trobar i inventar dels trobadors del XII-XIII, ja denota i mostra a les clares una voluntat d’unificació europea, que persistirà al seu cap fins a la fi dels seus dies. Aquesta base d’una identitat comuna, en un primer moment, des d’un punt de vista cultural, té una continuïtat successiva entre Occitània, Catalunya i Itàlia, el Mediterrani occidental.
El segon moment clau serà quan els alemanys accepten la preeminència nuclear francesa en el tractat de Roma de mitjan segle XX, per assegurar-se, tots plegats, una protecció sobre una possible amenaça comunista russa i, així, llançar als EUA un clar missatge d’unitat que evitara que aquests temptaren de treure’n partit d’una Europa fragmentada, esquinçada, després de la segona guerra mundial. El 25 de març al Capitoli, la República Federal Alemanya, França, Itàlia i el Benelux (Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg) signen la voluntat d’una unió que vol reprendre el que Roma va significar. Com, aleshores, Carlemany, ss. VIII-IX, emperador d’occident significava, l’aplec de les dinasties francesa i alemanya, una identitat europea comuna.
Si la connexió Catalunya / Tolosa s’hagués produït, temptada d’antuvi per Alfons el Cast i el seu fill Pere el Catòlic (1213), segurament la néta de Leonor i el rei d’Anglaterra, filla d’Alfons el Savi i Leonor, de nom Leonor, s’hagués esposat amb un Jaume I senyor de bona part d’Occitània i l’expansió de la Corona podria haver tingut altres viaranys. Siga com siga, fins els decrets de Nova Planta (1714), primer com a comtat (Barcelona, Urgell, Cerdanya, Girona i extensions –Provença), després com a Estat independent (fins 1475), i finalment federat (fins 1714), la història d’aqueixa petita zona inicial aferrada als Pirineus ha estat cabdal i determinant en la configuració i concepció de l’Europa que coneixem.
Per això costa tant de creure que la part (Castella) que s’ha posicionat enfront (d’Europa), i quasi d’esquena (abocada a l’extermini de món nou) al projecte comú, pretenga fagocitar, en negar-li l’autodeterminació, la banda que, des de sempre (Urgell, Cerdanya, Girona, Barcelona), i sense aturador, s’ha decantat obertament envers una represa efectiva de la comunitat grega i cristiana que és el vell continent. Costa tant de creure-ho que resulta inversemblant que l’actualitat política en aquesta Espanya de no se sap qui insistisca a considerar els catalans com una mena de malparits i fills de puta, traïdors a l’essència pàtria, quan, en realitat, si són alguna cosa és copartíceps de la il·lusió i l’estructura primigènia i primordial que va permetre d’avançar en la presa de consciència d’una unitat (europea) que altres no s’han temut. Aznar ho acaba de dir, Espanya és atlàntica. La visió centralista i castellana d’aquest estat continua d’esquena a Europa.
Una presa de consciència socialment transversal (reis, bisbes, militars, burgesos, gent humil, i un papa –Clement IV, 1265-1268) que feia trontollar la fèrria compartimentació estamental de l’època, ni que siga simbòlicament. El mon musulmà esperona tothom a sirgar en la mateixa direcció i així els trobem a Terra Santa, ja com a soldats, ja com a peregrins.
Per això no costa gens de creure que els abocats a espoliar i aniquilar el nou món suspenguen en les seues funcions legislatives càrrecs electes i en canvi, en ser-ho a Brussel·les, Europa diga prou d’arbitrarietat, aquests es queden on són, que són els ciutadans d’Europa (catalans) qui els han votat, i no pot ser que la part que no vol ni una cosa (Catalunya) ni l’altra (Europa) puga decidir qui o qui no representa el projecte comunitari. No pot ser, òbviament.
Aquesta posició “moderna” que el món protestant activarà a partir del XVI, amb la recepció de la Bíblia, ja la trobem al món provençal i català en l’acollida del catarisme, en l’acollida de l’antipapa, i la màxima expressió d’aquesta existència d’una posició que s’avança al seu temps és el compromís de Casp, aquesta vegada, però, radicalment contrari a allò que havia representat el casal de Barcelona fins aleshores. Vicent Ferrer, ferm partidari de la Inquisició, dominic, radical defensor de l’ortodòxia eclesiàstica, partidari absolut de la centralitat del poder, a favor de reis i contra l’horitzontalitat de la seua expressió (generalitat), decideix cancel·lar tot allò que durant cinc-cents anys havia estat la marca de la casa, el consens, la negociació, la diversitat, la bona gestió, que el casal de Barcelona havia exercit. El nostre sant més venerat segurament va agafar el camí de no retorn cansat de tanta modernitat.
Una modernitat sustentada en un ideal comú que esborre diferències entre una classe inferior i una de superior que aquesta accepta, que és inèdita entre els seus contemporanis i que trigarà molt i molt a ser norma general. Una modernitat que s’expressarà també en el tractament de la dona en general, i de la mare de Déu en particular, més humanitzada. Una modernitat que tempta d’esborrar la distància entre allò culte i reservat a uns pocs i allò popular amb voluntat “universalista”. Una modernitat per l’oposició a la Inquisició, a la intransigència dels dominics, a l’església i la seua estretor. Una modernitat que és socarrona, anticlerical, per bé que no irreligiosa. I d’una altíssima formació. La València del XV i les repúbliques italianes del XVI i XVII en són la màxima expressió.
