Europa III

3 juliol 2019 06:00h

I

Europa. El dolor més intens és prendre consciència d’aquell del qual hom n’és causa. Aqueixa veritable frontera entre allò que faig i l’efecte produït inicia el camí de la dissolució, llarguíssim, que ens durà a la ineludible realització de l’ésser en la Història (des de Sant Agustí a Hegel), lluny del mite, i és la via encetada per la tragèdia grega de Sòfocles, accelerada pel descregut Sòcrates i l’epígon Eurípides. El col·lapse del mite grec és el senyal de sortida de la magnífica ascensió cap a l’Olimp dels éssers humans, la lenta però inlassable victòria de la projecció dels hòmens sobre l’ombra inaccessible dels viaranys ineluctables dels jugadors de daus. Entre el segle IV aC i el segle XX, hem escrit els batecs de l’Europa Occidental, una barreja de jueus zoroàstrics i de grecs indostànics, inoculats pels imperis omaïta i persa, damunt de l’espessa capa de la cristiandat. L’antropomorfisme resultant, però, comença a diluir-se entre la bellesa incòlume que la tècnica posa a l’abast, i que no és altra cosa que el zenit dels anhels més recòndits, l’haver assolit el lloc reservat a aquells de qui ens volíem separar, el racó des d’on es decideix què serà la nostra vida, i si ens és llegut d’ésser-ne sobirans del seu traç, dibuixar llur trajecte i ajornar, fins que algú altre relate la nostra permanència eterna, el nostre final. El cicle, així, s’haurà acomplert: serem aquil·leus i després Apol·los, perquè puga refer-se la condició humana.

L’Europa Medieval és la tríada imperial, de magisteri i de sacerdoci que la Lotaringia de Carlemany ja assenyala, antiga frontera de l’Imperi Romà nuclear, Itàlia, França i Alemanya, inversament i respectivament. Un eix estable que suportarà les envestides dels perses i de l’Islam incansablement. Unes envestides que li eren, al mateix temps, brases que atiaran la flama del bressol que fou un dia el món indoeuropeu, els grecs. Davant de la inèrcia estàtica dels imperis xinés i hindú, Europa es fa de capes de migracions del nord que mengen i beuen els àpats preparats per l’Hèlade i distribuïts pels semites. Eslaus i Germànics, Gots i Francs, Normands i Saxons seuran al banquet disposat per la pressió d’un Orient quiet però de presència inqüestionable, amb unes menges l’origen de les quals cal cercar entre aqueixa Troia VI del segle XIII aC i l’exquisidesa de l’Atenes del IV aC. A Carlemany se li afegirà una Europa externa i marítima que acabarà conformant el desplaçament del centre cap a l’est (d’Aquisgran al combinat Berlín / Viena) i que iniciarà l’Europa contemporània.

Europa és possible, a més a més, perquè els seus habitants (segle V / 2-3 milions; XIV / 12; XVII / 16 milions, i XIX / 24) es disseminen per la terra que acollirà les petites ciutats –la gran majoria– que únicament a partir del XVIII / XIX començaran a convertir-se en grans metròpolis. La xarxa agrària que és Europa permet unes connexions que ni l’antiguitat ni els pobles estantissos orientals haurien mai possibilitat. De fet, Europa, fins i tot en les seues expressions seculars i artístiques, presenta una diversitat que és fruit de la gran extensió que els seus habitants practiquen. Una extensió pel territori que no permet poder intensificar-se excessivament en alguna o altra ciutat / Estat, com era el cas en l’antiguitat. Només en el pas de l’Edat Mitjana a la Moderna i Contemporània és possible parlar d’una inclusió reduïda d’unes monarquies suficientment concentrades per esmentar l’aparició dels Estats / Nació i del triomf de la ciutat sobre el camp en tots els territoris.

L’Edat Mitjana seria la vall que queda entre els cims de la Modernitat i l’Antiguitat. Des de l’actualitat, quan mirem enrere, visualitzem més les crestes de la serralada que no pas la fosca de l’espessor de la canal. Una vall de reminiscències prometeiques (home / natura) i de presents fàustics (home /tècnica).

II

Com en totes les coses, hi ha límits, limitacions caldria dir, d’estats, i tots són dinàmics, això és, canviants, perquè un estat inalterable és, precisament, un no-estat, on el temps i l’espai, i totes les variables que puguem imaginar, estarien absents, no hi serien de fet, i així no seria ni tan sols possible d’imaginar-lo. I aquí rau la clau de l’estructura que coneixem de la matèria i totes les forces que li són d’aplicació, les dèbils i fortes de rang atòmic i la gravitatòria, requereixen d’un marc espacial i temporal, com el nostre cervell si vol traçar-lo. Tret que ens situem en el zero absolut, tot es mou, per bé que tendeix a la paràlisi absoluta, a aqueix zero. Sabem que morirem de fred. Mentrestant quasi tot és possible. Als jueus de Franc-Bourgeois de París els resultaria entranyable veure arribar a Morceau als nous rics d’Europa, pels volts de 1850, quan s’obrien les vistes de la ciutat. La vida fluïa al nord del Sena. Com s’arribarien a sentir, tots plegats, quan l’any 1940 el món es corglaçava i produïa un minúscul terrabastall a la galàxia en accelerar-se de cop el camí cap a la mort?

___

Avui es juga el partit de la civilització a la nova Atenes, la pràctica, lluny d’Europa, al marge de l’Ètica d’Èdip, a l’aixopluc del moralista Hamlet, i un cop més sacrificarem la paraula per la sang, la voluntat de saber per la revenja insaciable.

___

Una cicloide és la corba descrita per un punt d’una circumferència que es desplaça sobre una recta. Tindrà l’altura del diàmetre i els punts de contacte sobre la recta seran tan distants com 2πr. Si aquesta corba la volem fer més extensa, i tanmateix regular en la seua forma, basta que al mateix temps desplacem la circumferència al llarg de la recta a una velocitat constant, v (=vo), el temps que tarde en tornar a la posició inicial, i així obtindríem una distància entre els punts d’intersecció inicials de la circumferència i la recta igual a la suma de 2πr més la distància recorreguda pel centre de la circumferència al temps t a una velocitat v, això és, vt. L’altura seguiria sent la mateixa, solament que ara hem obtingut una cicloide molt més estilitzada, tant que podríem fer-la coincidir, a una velocitat exorbitant, a la recta que li fa de sol. La cicloide, així, s’haurà convertit en una recta, pràcticament de llargària 2πr + ct inabastable, i això amb un segon (300.000km + 2πr, ajustant les magnituds). Si, a més a més fem desplaçar el pla de la circumferència en línia ascendent el seu centre, la cicloide descriurà una helicoide a l’ensems que serà una paràbola, en un temps igual, el de rotació i ascensió. Si la velocitat d’ascensió l’exagerem obtenim una recta, l’eix de les xeix. Combinant tots els moviment obtindríem l’espai al qual el nostre cervell ens té avesats. És impossible imaginar una forma geomètrica que no estiga inscrita en aquest espai.

 

III

Hom diu que som el que hem menjat; d’altres solen afirmar que cadascú és fill de son pare. Al món que coneixem sabem que som allò que hem relatat, sempre seguint el camí que va envers la identitat, tot reduint l’estranyesa. I som, clar, el que som capaços de veure, i així hem anat desplaçant-nos, des de l’engròs al detall, des dels processos reversibles als quàntics, fins que els nostres ulls sàpiguen del no res i pleguen.

___

Europa és un devessall de dogmes, de vegades complementaris, d'altres oposats, que en ocasions s'han aliat contra un suposat enemic extern o intern, real o imaginari, sempre construït expressament, malgrat les diferències internes d'interessos d'aquells. En aquest ball d'influències que s'alternen les posicions dominants hi ha ineludible una constant: tothom sap que la suma del domini tecnològic i "espiritual" ens duu a un atzucac.

___

Si la mecànica quàntica, que ja tocava bé el piano - i altres instruments -, hagués acabat sent dirigida pels seus pares, ara el món seria distint. Vàrem estar a una distància força breu - la mínima plankiana - de fer coincidir totes les "raons" en un punt, com en aquella cosa original. La cosa ara era que queia en mans del dolor més feréstec: aquell la causa del qual és considerada una condició necessària.

___

A Europa, entre Carlemany (814) - Imperator Augustus - i Francesc Josep I (1916) - Emperador Reial i Apostòlic -, vàrem passar 1102 anys de formació contínua, de defensa mancomunada de la nostra cristiandat, hereva de la caiguda de l’Imperi Romà (476-1453) en dues fases, amb un primer moment de vigília dels pobles germànics (476-814) i un segon de mediterrani (814-1453) i atlàntic (1453-1916), amb tots els matisos que es vulguen considerar - catòlics, protestants, anglicans - i tot de baralles internes i externes a tenir en compte, però mai vàrem haver de mester d'un jutge aliè a l'antiga frontera dels lacis per resoldre les nostres discrepàncies. Quan hom diu que a la gran guerra el món es va dissoldre en realitat vol dir que Europa havia nascut.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next