Evoque per a no aguantar tant de xivarri

10 octubre 2019 06:00h

L’aigua cristal·lina corria per la séquia fins que ensopegava amb una parada feta amb una post de fusta i quatre sacs de plàstics, una parada que impertinent desviava el seu itinerari. A través dels portells oberts entrava joiosa als camps.

M’asseia sobre el marge de la séquia i em treia amb parsimònia els soquets, netejava el fang de les soles, els deixava a un costat i lentament introduïa els peus i les cames dins del roll. La carícia fresca de l’aigua em treia la pols i el cansament provocat per les hores de dur treball. Amb renovada energia, em rentava els braços, el coll i la cara. Després m’eixugava amb un drap, em calçava i eixia al camí.

La terra tenia un color rogenc, com els còdols i les roques de la serra Calderona. Mentre que a les zones més baixes del terme eren del marró grisenc dels antics fanguissars.

Em capbusse en la memòria buscant un pensament afable, un record divertit, per allunyar-me dels escarafalls dialèctics, del postureig i de la gesticulació exagerada d’una campanya electoral que dura ja quatre anys. Tota una condemna per a la ciutadania. Un ullal que es xupla una part dels pressupostos públics.

El silenci, el recolliment interior, és l’única opció davant del soroll que provoca l’estupidesa dels arribistes, dels espavilats, dels mediocres, dels sabuts, dels interessats, dels mentiders, dels fanàtics, dels empoltronats i dels gossos amb un amo ocult que han envaït la política. En realitat, no tenen el trellat ni la valentia suficients per a fer política. La política que necessita el país.

Hi va haver un temps en què l’home va descobrir la granota.

On dic home dic el jornaler del camp.

Front a la melassa produïda per la mosca blanca que impregnava els tarongers i complicava la collita, la granota era pràctica i feia innecessari dur en el cotxe una muda.

De colp i volta, els horts s’ompliren de blaus. Hi havia qui no s’acabava d’apanyar amb l’invent, sobretot quan el ventre li reclamava evacuar. Arribat el moment, l’individu, acuitat per la necessitat, es retirava a un hort pròxim i defecava.

N’hi va haver més d’un que es va abaixar la granota com si d’uns pantalons es tractara, la va estendre i defecà. Després, amb un mocador de paper o amb un grapat d’herba, es torcà el forat de la canonada. Es pujà la granota i tornà a la faena sense adonar-se que amb ell anava un viatger inesperat que deixava per tot arreu el seu perfum. Ningú no sabia d’on venia aquella olor. Un misteri que només la gravetat resolia a través del camal de la granota.

De jove vaig collir molta taronja. Vaig recórrer desenes de termes al llarg de diverses comarques. Tinc les alicates i també el cabàs per casa.

Vaig compartir el jornal amb molta gent, gent que ja ha faltat. Tots els herois han mort, amic. Entre ells era el tio Pugero. Solia defecar al costat de l’arbre que estàvem collint en eixe moment. Cada vegada que ho feia, amb cara de circumstàncies ens demanava excuses i es justificava. Un company seu es va distanciar en excés de la colla i van trobar-lo mort uns dies més tard. Fou una desgràcia que va colpir els nostre company.

El tio Pugero ens feia passar una estona una mica vergonyant, però no enganyava ningú.

Evoque un temps, un temps que no va ser paradisíac, però on les coses pareixien tindre un sentit més clar. Encara que, potser, només m’ho parega a mi, perquè la mentida, l’interés i la mediocritat són tan velles com el cagar.

agermana't

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next