Exiliats valencians de 1707: «Fotent-se bons dinarots»

Després de la batalla d'Almansa (25 d'abril de 1707), el vell Regne dels valencians caigué en mans borbòniques. Començà l'exili dels qui defensaren el país. Molts ja no hi tornaren. 

Exiliat és, segons el DIEC, «que viu fora de la seva pàtria voluntàriament o per força», i per al DNV, «que ha sigut obligat a viure fora de la seua pàtria». Un exili, d’antuvi, no sembla un viatge de plaer, com imagina l’eminència Oltríssima; t’hi vas forçat. La disjuntiva a l’exili és la presó o fins i tot la mort. Així que poca broma quan un demòcrata, siga català, rus, turc, xinès o zimbabuès, ha de recórrer a l’exili per a evitar ser represaliat. Hui us parlaré d’exiliats, dels exiliats valencians d’una guerra de fa tres segles, però que encara cueja. Ja sabeu, «quan el mal ve d’Almansa a tots alcança»; i a alguns aqueix mal alcançà més que a uns altres. Els patriotes valencians, envaït el país per espanyols i francesos, s’exiliaren, però continuaren combatent al Principat català fins a la derrota definitiva de 1714. Després marxaren a Àustria, la terra de l’últim rei que jurà els Furs. Començà un llarg exili, del qual molts no en tornaren mai.

L’exili és una experiència dolorosa, que ningú viu de grat. Abandonar la pàtria, els teus, perquè les circumstàncies polítiques t’obliguen a marxar per a evitar la repressió que amenaça la teua llibertat i àdhuc la vida no ha de ser gens agradable. No ho és ni ací ni a la Xina ni al Pakistan. L’exili és, doncs, dramàtic; en el passat sofert per tants demòcrates del nostre país, i ara tristament de nou una realitat, perquè les urpes repressives d’Espanya, l’Espanya neoborbònica i carpetovetònica que mai no ha deixat de ser franquista en essència, esgarren la democràcia en nom de la seua sacrosanta, tèrbola, inquisitorial i joseantoniana «unidad de destino en lo universal». La unitat d’Espanya o, val a dir-ho, aqueix cafarnaüm  de xaranga i pandereta, cara al sol, reietó preparao, sociates de la calç viva, piolins de Zoido, Gürteles por doquier i màster de Casado. I ai si la qüestiones! Caurà sobre tu la «justícia» dels hooligans hereus de l’inquisidor Torquemada, aqueix exèrcit de fanàtics togats, picaplets criats en el guerracivilisme, que ofega tota voluntat de reforma, de superar l’obscurantisme de la mateixa Espanya i que condemna a cadena perpètua les nacions que tenen la dissort de restar atrapades entre les seues xarpes.

L’exili és una experiència dolorosa, que ningú viu de grat. Abandonar la pàtria, els teus, perquè les circumstàncies polítiques t’obliguen a marxar per a evitar la repressió que amenaça la teua llibertat i àdhuc la vida no ha de ser gens agradable. No ho és ni ací ni a la Xina ni al Pakistan. A la imatge, retirada dels republicans espanyols (i catalans) rere la desfeta de 1939. 

Aquesta setmana ha vingut marcada per l’inici del judici ignominiós contra els polítics catalans acusats de rebel·lió contra la sacratíssima Espanya de franquistes, sociates, cuñaos i Borbons. Rebel·lió? La rebel·lió és el suprem recurs contra la tirania i l’opressió, reconegut així en la Declaració Universal dels Drets Humans. I Catalunya, els Països Catalans, no té un estat «de dret» que l’empare. De fet, no tenim estat. Amb judici o sense, estem condemnats a ser espanyols, a suportar el menyspreu etern contra la nostra llengua, com féu el jutge del Tribunal Suprem espanyol Marchena a l’inici de la farsa processal que començà dimarts passat a Madrid. Vegeu: la mateixa Espanya xixanabista de sempre, incapaç de proveir de traducció simultània el «judici del segle». Tothom a parlar en espanyol i punt! El català, en definitiva, i així ho etzibà el tio amb toga que presidia l’aquelarre de despropòsits jurídics, és una llengua «regional» i «minoritària»; així, doncs, prescindible. Estat de dret, Espanya? Ni les seues lleis es creuen aquests jutges, catalanòfobs obsessos, quan afecten els catalans. Ep! I els valencians som al mateix cabàs, que els espanyols saben perfectament que Ausiàs March era caballero valenciano de nación catalán. De ben començament, atzagaiada contra els drets fonamentals de les persones, les de veritat no les dels twits de l’Oltríssima. Bé, no sóc jurista, però només per això l’espanyolíssim estat de dret ha restat en evidència una vegada més a ulls del món. La sentència ja està cantada i tothom la coneix i —ai llas!— l’assumeix. Per a evitar-la caldria el «suprem recurs» contra la tirania, però sembla que això, de moment, és un altre cantar. Les performances del prucesisme no donen per a més, però encara hi ha el líder prucesista que s’encabota —ai quin país!, o més aïna, quins pebrots!— a proclamar la seua estima a Espanya, engarjolat i davant dels engarjoladors.

            En fi, ves què hi farem! La República efímera del 27 d’octubre de 2017 quedà en suspens, a espera del diàleg que mai no arribà. El seu president, per a evitar la presó, hagué de marxar a l’exili. Ell i altres membres del seu govern. I des d’aleshores, com és ben sabut, a l’exili roman, a Bèlgica, internacionalitzant una causa que, de no ser així, els espanyols ja l’haguessen liquidada amb la força bruta dels seus piolins. I en això estem, tothom expectant a allò que succeeix a Madrid (juí al «procés») i Brussel·les (exili del president Puigdemont), els valencians també, perquè el nostre passat i el nostre present sempre han estat units, brame qui brame, al Principat del nord del rierol de la Sénia, i, passe el que passe, el seu futur també serà el nostre.

            No ho dic debades; que quan el mal, als valencians, ens vingué d’Almansa, a tots ens alcançà. El Regne, al qual serviren  fou ocupat per un exèrcit d’a por ellos, oé, per a imposar un rei, el triat pels espanyols, que els valencians no el volien. I els espanyols imposaren el seu rei, el Borbó Felip d’Anjou, i alguna cosa més, que des d’aleshores esborraren del mapa el Regne dels valencians, convertit  —deien— «por justo derecho de conquista» en província castellana (espanyola).

Aquesta setmana ha vingut marcada per l’inici del judici ignominiós contra els polítics catalans acusats de rebel·lió contra la sacratíssima Espanya de franquistes, sociates, cuñaos i Borbons. El suprem inquisidor Marchena (al centre de la imatge) ja té la condemna preparada. Amb judici o sense, estem condemnats a ser espanyols, a suportar el menyspreu etern contra la nostra llengua, com féu el jutge del Tribunal Suprem espanyol Marchena a l’inici de la farsa processal que començà dimarts passat a Madrid. Vegeu: la mateixa Espanya xixanabista de sempre, incapaç de proveir de traducció simultània el «judici del segle». Tothom a parlar en espanyol i punt! 

Quan el mal ve d’Almansa

No ho oblideu: els valencians som «espanyols» perquè fórem conquerits, sotmesos, per una potència estrangera. Els exèrcits borbònic i austriacista es jugaren el futur del Regne als camps d’Almansa, el 25 de abril de 1707. Paradoxalment, per a ser una batalla tan decisiva, no hi participà cap contingent valencià ni català del Principat. Les forces aliades, comandades per l’hugonot francès al servei d’Anglaterra Henri de Massue, comte de Galway i marqués de Ruvigny, estaven formades per regiments britànics, portuguesos (marques de Das Minas) i holandesos (comte Donha), en total 22.000 homes, mentre els més de 25.000 francocastellans eren dirigits per James FitzJames, duc de Berwick, fill il·legítim de Jaume II d’Anglaterra.

Els exèrcits borbònic i austriacista es jugaren el futur del Regne de València als camps d’Almansa, el 25 de abril de 1707. Paradoxalment, per a ser una batalla tan decisiva, no hi participà cap contingent valencià ni català del Principat. Les forces aliades, comandades per l’hugonot francès al servei d’Anglaterra Henri de Massue, comte de Galway i marqués de Ruvigny, estaven formades per regiments britànics, portuguesos (marques de Das Minas) i holandesos (comte Donha), en total 22.000 homes, mentre els més de 25.000 francocastellans eren dirigits per James FitzJames, duc de Berwick, fill il·legítim de Jaume II d’Anglaterra. 

La desfeta austriacista obrí als felipistes —espanyols i francesos— la conquesta del Regne valencià amb àvid desig de represàlia. Els castellans, com ara, menystenien els valencians. Recordeu que els tenien per muelles, consentidors, banyuts que paguen el beure. Bé, és el fruit de la baixada de pantalons de les elits valencianes a les Corts de Montsó de 1626. Destrossat l’exèrcit regular aliat, només hi restaven, al Regne, els contingents de naturals enquadrats en partides de miquelets, que poc pogueren fer davant l'imparable avanç borbònic. Però plantaren cara, vaja que sí. El duc de Orleans, Lluís de Borbó, convertit en el cabdill dels ocupants borbònics, exigí la rendició de València i tan aviat arribà la notícia al cap i casal la població s’amotinà. A diferencia de Xàtiva, que mai no capitulà i fou presa per les armes el 17 de juny, el Consell de la capital del Regne s’escagassà. La veritat és que el govern austriacista del Regne, encapçalat pel marquès de Boïl, havia fotut el camp només assabentar-se del desastre militar a Almansa. El rei, Carles III, ho féu en març, per seguretat, en començar l’ofensiva borbònica. Confiaven —si permeteu el símil futbolístic— en la remuntada, que de fet n’hi hagué, però que ja no afectà, de fet, al Regne.

Destrossat l’exèrcit regular aliat, només hi restaven, al Regne, els contingents de naturals enquadrats en partides de miquelets, que poc pogueren fer davant l'imparable avanç borbònic. Però plantaren cara, vaja que sí. No obstant això, no pogueren evitar la caiguda de València, que vergonyosament capitulà. 

Melcior Gamir, «jurat en cap» de València ciutat, negocià vergonyosament la rendició i prengué les mesures oportunes per a pacificar la ciutat: foragità els maulets, dits «els catalans», partidaris de la resistència a ultrança. Els maulets foren desarmats i el 8 de maig els felipistes entraren a València, quasi coincidint amb l’alliberament del general Joan-Baptista Basset i Ramos sense càrrecs, el líder de la rebel·lió —el suprem recurs contra la tirania— contra el dèspota que Espanya pretenia imposar als valencians. Coneixedor de la capitulació del cap i casal, el general Basset anà a Dénia a organitzar la resistència. Mentrestant, la resta d’efectius anglesos, holandesos i portuguesos que encara romanien al Regne es retiraren cap al Principat. El 29 de juny Felipe V ―V de Castella-Espanya― abolia, aconsellat pels seus consellers i llepaculs castellans, els Furs i posava punt i final a l’existència del Regne dels valencians. Hi hagué protestes botifleres (els seus partidaris autòctons), però fou debades. València fou annexionada a Castella i els botiflers que protestaren, com Lluís Blanquer i Josep Ortí, foren tancats a Pamplona. Dénia resistí fins al 9 de gener de 1708 i a Alacant una guarnició d’anglesos i naturals del Regne resistí les envestides borbòniques fins al 20 d’abril de 1709.

Les esperances de recuperar els Furs continuaren intactes fins a la proclamació del rei dels valencians, Carles III (a la imatge), com a emperador del Sacre Imperi (Carles VI), a la mort del seu germà Josep I el 17 d’abril de 1711. Carles, rei de catalans i aragonesos, convertit en emperador, a Anglaterra ja no li interessà mantenir l’aliança contra els Borbons. Els tractats d’Utrecht, Rastatt i Baden (1713-1714) posaren fi a la guerra europea a causa de la Successió al tron dels Habsburg hispànics. L’exili valencià es dividí entre els que acceptaren a contracor els tractats i marxaren a Àustria amb l’emperador i els que, patriotes, apostaren per la resistència a ultrança a Barcelona, fins que la capital del Principat caigué l’11 de setembre de 1714. 

L’exili valencià

La repressió borbònica fou ferotge. Vegeu: acabà amb el Regne. Què us diré? Això no agradà ningú. La guerra de guerrilles contra els espanyols invasors continuà al Regne i també la guerra convencional des del nord de la Sénia. I les esperances de recuperar els Furs continuaren intactes fins a la proclamació del rei dels valencians, Carles III, com a emperador del Sacre Imperi (Carles VI), a la mort del seu germà Josep I el 17 d’abril de 1711. Carles, rei de catalans i aragonesos, convertit en emperador, a Anglaterra ja no li interessà mantenir l’aliança contra els Borbons. Els tractats d’Utrecht, Rastatt i Baden (1713-1714) posaren fi a la guerra europea a causa de la Successió al tron dels Habsburg hispànics. L’exili valencià es dividí entre els que acceptaren a contracor els tractats i marxaren a Àustria amb l’emperador i els que, patriotes, apostaren per la resistència a ultrança a Barcelona, fins que la capital del Principat caigué l’11 de setembre de 1714. Entre els valencians que defensaren Barcelona estaven el general Basset, que comandà les bateries que defensaven la ciutat, i els components dels regiments valencians Mare de Déu dels Desemparats, capitanejat per Josep-Vicent Torres i Eiximeno, i Sant Vicent Ferrer, que encapçalava l’alacantí Josep Ortiz.

Entre els valencians que defensaren Barcelona estaven el general Basset, que comandà les bateries que defensaven la ciutat, i els components dels regiments valencians Mare de Déu dels Desemparats, capitanejat per Josep-Vicent Torres i Eiximeno, i Sant Vicent Ferrer, que encapçalava l’alacantí Josep Ortiz. 

            Barcelona caigué i els caps de les milícies valencianes foren empresonats. Hi hagué qui pogué eludir la presó i marxar a l’exili. L’emperador Carles VI els acollí, agraït per la fidelitat que l’havien demostrat. Fidelitat a Carles III, rei que jurà els Furs, però, sobretot, fidelitat al país. Joan-Baptista Basset, valencià del cap i casal, i Josep-Vicent Torres i Eiximeno, de Benissa. Tots dos, captius, recorregueren diversos penals fins a acabar a Segòvia. Basset hi morí el 15 de gener de 1728. Greument malalt, havia estat alliberat el 1724, però amb l’obligació de romandre a la ciutat castellana on finalment traspassà.

Joan-Baptista Basset (a la imatge, imaginat per Manolo Boix), valencià del cap i casal, fou empresonat després de la caiguda de Barcelona. Passà per diversos penals fins a acabar a Segòvia, on hi morí el 15 de gener de 1728. Greument malalt, havia estat alliberat el 1724, però amb l’obligació de romandre a la ciutat castellana on finalment traspassà.  

Torres i Eiximeno tingué més sort. Era el secretari de la ciutat de València, càrrec que ocupava des dels temps de Carles II. Fou un dels principals de la ciutat que obrí les portes a l’exèrcit camperol de Basset i permeté el triomf de l’austriacisme al Regne. Home capaç, Carles III decidí que l’acompanyàs a Barcelona en març de 1707, on romangué la resta de la guerra. Fidel al país, hi romangué quan l’exèrcit austríac abandonà la capital del Principat. Fou cap del regiment valencià Mare de Déu dels Desemparats i un dels que demanaren, com explica Francesc de Castellví a les seues Narraciones históricas, ser considerats «nadius d’aquest Excel·lentíssim i Fidelíssim Principat», puix que «el Regne de València degué la major part a les armes glorioses d’aquest Excel·lentíssim i Fidelíssim Principat en la feliç expulsió dels moros de la seua Pàtria». I, és més, concloïen els valencians defensors de Barcelona: «no dubta la Nació, essent tan unida en l’honor i interès comuns». La Nació? la Nació de valencians, balears, pitiüsos i catalans estrictes, la Nació de tots els catalans. Ferit, fou empresonat, sent reclòs a l’alcàsser de Segòvia fins a la signatura del tractat de Viena (30 d’abril de 1725), que posà fi, definitivament, a les hostilitats entre l’emperador Carles VI i el rei «d’Espanya» Felip V. S’exilià a Viena, on l’emperador —Carles III dels valencians— recompensà els seus serveis nomenant-lo conseller del Suprem Consell que s’ocupava dels territoris ibèrics i secretari del reial segell.

            

Josep-Vicent Torres i Eiximeno, comandant del regiment valencià Mare de Déu dels Desemparats, tingué més sort que Basset. Aconseguí sobreviure a la presó i, excarcerat, marxà a Viena, on l’emperador —Carles III dels valencians— recompensà els seus serveis nomenant-lo conseller del Suprem Consell que s’ocupava dels territoris ibèrics i secretari del reial segell  

Ostres! Se’n fotia dinarots? Vaja! Necessitats fisiològiques l’home en tenia, només faltaria, però d’això a una vida opípara hi ha un bon tros. Aquesta setmana l’Oltríssima sin pecado concebida, en un braol més de la croada catalanòfoba dels espanyolíssims contra els catalans, ha dit que el president de la Generalitat de Catalunya exiliat Carles Puigdemont «va pel món fotent-se bons menjarots i penjant-ho en Twitter». I això quan a Madrid la reviscolada Suprema Inquisición jutja —jutja camí de condemnar-les— les persones, les que no triaren el camí de l’exili, que encapçalaren la crida al poble a les urnes l’1 d’octubre de 2017. Però aquesta tia què s’empatolla soltant astracanada tal? La indivídua una altra vegada disparant contra els catalans. No és la primera vegada que, unida a la farra espanyolista, exhibeix la malíssima llet que la corroeix. Què hom pot esperar d’una caragirada? Que els ho diguen als d’EUPV, que vaja la pájara, com els la pegà en el 2007. Primer canvià de jaqueta amb nocturnitat i traïdoria, una trànsfuga en tota regla, com la Maruja que féu a Zaplana alcalde de Benidorm, després vindrien els shows de les samarretes —a Camps el dels trajes li ho ha d’agrair— que li han donat fama i alhora convertiren Morera, el del Bloc, en calçasses de l’oltrisme i en un mindundi parlamentari. I d’aquella pols, vénen aquests fangs, amb el partit receptor, el BNV, agenollat als dictats de la trànsfuga d’EUPV. Mai unes vulgars samarretes donaren per a tant. Ep! Que ha arribat a vicepresidenta de la Generalitat meridional. Encara que l’Oltra, quan li convé, també s’abilla grotescament de fallera, amb la banda bandíssima i espanyola per bandera i taca blava per montera. Banalitzar el valencianisme, ridiculitzar-lo, és la seua funció, la qual cosa la porta a escarnir impúdicament tot allò que faça referència a la nació completa dels valencians. Ella brama que els Països Catalans són un ectoplasma. I què ha de dir una fantasma blavera? Mala persona, ara, des d’un mitjà espanyol (d’esquerres, sí, però espanyol), s’ha atrevit a banalitzar la tragèdia de les persones obligades a expatriar-se, a viure a l’exili. Que fàcil —i covard— és ficar-te amb Puigdemont, amb els catalans, quan tens tota la claca espanyolista al darrere? I els de Compromís què? Què diuen? Ni piu! Callen i —bajocs— atorguen. Oltra l’Oltríssima, sin pecado concebida, ha tornat a vomitar la bilis infecta de rojigualda que porta dins.

Aquesta setmana l’Oltríssima sin pecado concebida (a la imatge, disfressada fallera), en un braol més de la croada catalanòfoba dels espanyolíssims contra els catalans, ha dit que el president de la Generalitat de Catalunya exiliat Carles Puigdemont «va pel món fotent-se bons menjarots i penjant-ho en Twitter». Banalitzar el valencianisme, ridiculitzar-lo, és la funció de la grotesca fallera, la qual cosa la porta a escarnir impúdicament tot allò que faça referència a la nació completa dels valencians. Oltra, l’Oltríssima mÓnica, ha tornat a vomitar la bilis infecta de rojigualda que llueix per banda i porta dins.  

Torres Eiximeno fou un exiliat valencià després de complir condemna. Hi ha, però, qui evità ser empresonat. Josep Boïl d’Arenós i de Fenollet, comte de Boïl, militar de carrera, era el portantveus del governador general del Regne. Després de la desfeta d’Almansa, marxà primer a Barcelona, fins que la ciutat fou evacuada per l’exèrcit imperial. Després anà a Mallorca, on romangué fins a l’eixida de les tropes imperials de l’illa en 1715. Després residí a Gènova i Milà, abans d’acabar a Viena, convertit en gentilhome de l’emperador.

            El comte de Cirat, Gaspar-Bernat de Calataiud i Carròs, fou un altre destacat austriacista, convertit en mestre racional del Regne per Carles III. El desastre d’Almansa l’obligà a exiliar-se. Acabà els seus dies lluny de la pàtria a Viena: fotent-se dinarots? Algun se’n faria, dic jo. Com també li passà a misser Manuel Mercader i Calataiud, fill del senyor de Xest i Montitxelvo, legista de prestigi que arribà a ser el regent interí de la Reial Audiència (per a entendre’s, qui manava al tribunal suprem dels valencians). Convertit en regent del Consell d’Aragó (el govern dels estat de la Corona), marxà amb Carles III a Barcelona en març de 1707. Perduda la guerra, acabà a Viena, convertit en «sommelier de cortina» de l’emperador, que, a més a més, li concedí el títol de marquès de la Vega. Manuel Mercader, un jutge, ja veieu, l’exili el convertí en expert en vins. Aquest, més que dinarots, es fotria bons glops. Què havia de fer l’home? Sort tenia que fou acollit a Viena. Manuel Mercader tingué tres fills: Josep, Manuel i Cristòfol. Tots tres, com el pare, antiborbònics. Acabaren també exiliats, però a Nàpols, on feren carrera. Nàpols, que pertanyia a la corona dels Habsburg hispànics, després de la guerra passà a la corona imperial austríaca.

Molts exiliats valencians acabaren a Viena: "fotent-se dinarots?", com diria l'Oltríssima. Algun en cauria, de dinarot, dic jo. En el cas del jutge Manuel Mercader i Calataiud, acabà bevent vi pels colzes, que l'emperador el nomenà "sommelier de cortina". En fi, l'home es buscà la vida. Ja no tornà a ser jutge. Els Furs valencians havien estat abolits pel Felip dels espanyols i el Regne s'havia convertit en una província de Castella.  

Militar valencià i defensor de la llibertat del Regne fou Antoni Tomàs Cavanilles, comte de Casal. Fou capità d’infanteria a Milà, capità de galeres a Nàpols i gentilhome del rei Carles II. Austriacista i antiborbònic convençudíssim, en 1707 formava part de la Reial Audiència com a jutge de «capa i espasa», és a dir, jutge no togat. Formà, doncs, part del govern del Regne abans de la desfeta militar del 25 d’abril. Marxà de València, però continuà servint a l’exèrcit en la guerra. Morí a Nàpols en gener de 1709. A Nàpols també morí, en 1724, exiliat, el lletrat Onofre Esquerdo, el cèlebre autor del Nobiliario valenciano, una font important encara hui per a estudiar l’aristocràcia valenciana d’època moderna. Abans acabar napolità que ser espanyol. Aquest home sentia la pàtria. No consten els dinarots que se’n foté. Però —dic jo— algun en cauria. Com aleshores no hi havia Twitter, doncs no tenim les fotos.

            Però encara n’hi ha més, d’exiliats. El llistat és grandíssim, que no l’acabarem. I si afegim catalans del Principat i de les Illes comprovarem la magnitud de l’escabetxina borbònica als Països Catalans. Els borbònics feren bé la faena, que deixaren el país sense elit governant. Cadascú d’aquests personatges mereixerien un capítol de les nostres memòries històriques setmanals. Exiliats polítics valencians conseqüència del mal d’Almansa foren també mossèn Felip Armengol de Folc, batle del Regne amb Carles III; el comte de Vilafranquesa Josep-Severi Folc de Cardona, cavaller destacadíssima en la presa de partit de la ciutat de València per Carles III; Josep Coloma i Borja, comte de Noguera, un dels responsables de l’austriacisme a les Valls del Vinalopó; i el seu germà Francesc Coloma i Borja, comte d’Elda i Anna, que acabà mort servint la pàtria al nord de la Sénia, a Sant Feliu de Pallerols (la Garrotxa), en 1712. Totes persones compromeses amb el seu Regne, però que la derrota en la guerra esborrà la seua memòria. Encara estem esperant una llei de memòria històrica que els rehabilite.

Viena fou la destinació preferida dels exiliats austriacistes valencians. Desitjaven romandre al costat del seu rei. A la imatge, la Viena de l'època en un quadre de Canaletto.  

El virrei de València

De tots els exiliats valencians després de la Guerra de Successió el més important, sens dubte, era en Josep Folc de Cardona i d’Erill, comte de Cardona, lloctinent general de l’orde de Montesa i, per ordre de l’emperador Leopold, principal instigador de la revolta austriacista del País Valencià. De l’alta noblesa, nasqué a Madrid, capital de la cort dels Habsburg hispànics, encara que tota la família era valenciana, per part de pare i de mare, vinculat amb el marquès de Guadalest, títol que reclamà, però que la derrota en la guerra li arrabassà. Home molt proper a l’arxiduc Carles (Carles III), fou l’encarregat de portar l’arxiduquessa Isabel-Cristina de Braunschweig-Wolfenbüttel a Barcelona en 1708. El general Basset l’instituí virrei de València interinament, quan els maulets prengueren València en 1705, càrrec que confirmà Carles III en gener de 1706, fins que el rei arribà al Regne en setembre d’aquell any. Marxà amb el rei a Barcelona en març de 1707 i en 1713 abandonà Catalunya camí de l’Imperi, on s’hi establí. La guerra es perdé i no pogué tornar a València, però l’emperador gratificà els seus serveis convertint-lo en príncep de l’imperi i amb terres a Eslavònia (Croàcia oriental). Fins i tot rebé la nacionalitat hongaresa. Ben bé, aquest —si fem servir el llenguatge oltrista— sí que hauria de fartar-se a dinarots. Però aquest gran senyor, vaja!, ja li estava bé quedar-se a l’aleshores regne d’Hongria, encara que residí preferentment a Viena, on morí en juny de 1729.

Un altre lloc que arreplegà l'exili valencià fou Nàpols. El "Regno" napolità caigué en mans austríaques després de la Guerra de Successió i hi acollí a nombrosos exiliats del Regne valencià.     

I fins ací un breu repàs pels exiliats valencians. He recordat els més acostats al rei que perdé el Regne i, doncs, més significatius. Manquen, però, que els deixem per a una altra ocasió, els que ho perderen tot en una guerra que marcà per sempre la història del País Valencià. Però exiliats eren, persones condemnades a l’ostracisme en la seua pàtria, i que, en alguns dels casos, amb trajectòria vitals marcada per la tragèdia. El general Basset, dissortadament per a ell, no aconseguí exiliar-se. Un altre comandant valencià a la Barcelona assetjada de 1714, Torres i Eiximeno tampoc, però resistí la repressió i, finalment, marxà; no tornà al Regne, on els borbònics feien i desfeien a pler, sinó que viatjà a Viena. Molts valencians s’establiren a Àustria i Hongria i, fins i tot, alguns col·laboraren en els assentaments imperials en terres eslaves. Però això és una altra història que hui no toca explicar.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next