En Bosch explica als amics que el seu germà, que és un home molt estudiós del català-valencià i que mai no ha caigut en el parany d’anar darrere els faldons de les grans eminències del nostre país, sempre es pregunta per què s’ha maltractat la llengua. Li va enviar un e-mail amb les següents reflexions:
Als homes els és igual fer servir dones i xiquets com a eina de guerra. Els partits polítics del País Valencià, des de fa anys, han fet servir com a eina electoral per guanyar vots la manipulació i l’odi a la llengua catalana i a Catalunya. El fanatisme dels països en conflicte bèl·lic i d’algun partit polític valencià tenen alguna cosa en comú pel que fa a eixe odi visceral faltant el respecte a tot allò que faça referència, com he dit abans, a la llengua catalana i a Catalunya. Ho va començar a usar Unió Valenciana per a treure vots. En acabant, el PP, i ara Ciutadans. No sé si les altres llengües de l’Estat pateixen la mateixa persecució, o potser no els dona vots. El gallec no sé si el parla molta gent; de moment, l’euskera potser és minoritari i els bascos, encara que han matat gent, cauen bé. Fins i tot, per increïble que semble, també Compromís ha explotat aquesta arma. Deuen haver vist que enfrontar-se a Puigdemont pot significar esgarrapar vots. Potser, qui sap!
L’espanyolisme fanàtic de Ciutadans els porta a dir que eliminaran el català de l’ensenyament. No sé res pel que fa a les altres llengües de l’Estat. Em jugaria un pèsol que això és anticonstitucional, cosa que representaria que Ciutadans no se sap la Constitució. Sovint em pregunte si els polítics han passat unes oposicions sobre la Constitució. Sempre anem a cavall del mateix burro, l’obsessió de l’ús de la llengua com a eina electoral perquè hi haja confrontació contra el català. Dona rendiment electoral alhora que va calant en la gent del poble. Ho constate en situacions del dia a dia, com em va passar quan em vaig trobar en un cas en què un home em va dir:
— Xe, jo parle com sé. Com parla la gent del poble i la gent de la comarca.
— No, si no el censure ni li dic res roí. Només tractava de dir-li que eixa paraula que diu vostè, ‘nyenya’, em sembla que està mal dita.
— Pos ací tot lo món diu aixina.
— Està bé com vostè vulga. No passa res.
— Ei, i com s’ha de dir? Si tu dius que està malament, com s’ha de dir?
— Jo diria llenya en comptes de ‘nyenya’. Ara, si vostè vol dir-li així, endavant. Cadascú és ben lliure de fer el que li rote, veritat?
— És que vosatres sou molt sabuts.
— Això em sembla haver-ho sentit en altres llocs i en altres moments.
— Què vols que et diga? Vaig eixir de l’escola fa cinquanta anys. Mai no he tornat a agarrar un llibre.
— Home, però si jo li dic a vostè que es diu llenya en comptes de ‘nyenya’ no ho faig per renyar-lo i, molt menys encara, per menystenir-lo. Ans, al contrari, ajudar-lo i, amb una miqueta d’esforç per la seua part, rectificar i això és tot.
— Ja ho sé, ja. I, si et fixes, al poble veí no, però uns pobles més allà ja parlen amb una musiqueta diferent. Encara diré més, jo parle com tots i no em pregunte si està bé o mal dit: ens entenem.
— Però si no rectifiquem i ens donem un cop de mà els uns als altres passaria com vostè molt bé diu: cada grupet de pobles parlaria d’una manera. Per això hem d’unificar criteris i hem d’ajudar-nos perquè això no siga una torre de Babel en què no hi ha criteris ni controls. Mire, l’altre dia vaig sentir algú que deia: ‘No hi hava nyenya en casa’. És clar que ens entenem, sí, home, sí. Però estaria ben dit del tot: No hi havia llenya a casa.
— L’altre dia Josep Maria ‘el Roig’ li va dir a la neta: “Anem a berenar al ‘comedor’”. La xiqueta li va dir tota estranyada que no sabia on era això del ‘comedor’. “El Roig” li va dir: “Ara sí que m’has boixat, xiqueta. Com que no saps on és el comedor si està ací al costat de la cuina?”. Al moment la xiqueta li digué: “Ah, al menjador!”. Ja veus quines coses. I si vols saber, millor que jo no parle en castellà, perquè solte cada espardenyada que et pot deixar tant espaordit que et pot fer caure de tos.
— Sap què passa, que si no fem un esforç tots junts i acostem el muscle els uns i els altres per a apuntalar la llengua, se’ns caurà de les mans com qui diu, ja que està molt apedaçada de barbarismes castellans i molt poc estimada. Sembla que, a aquest ritme, no quedarà res dins d’uns anys. A hores d’ara ja parlem una llengua prou alitrencada.
— Em fa la impressió que ets un xicon que es capfica molt per millorar la llengua.
— I per què no ho he de fer si puc?
