Fa més qui vol que qui pot (70) La riquesa i els jocs

En Bosch

Vosaltres creieu en les frases fetes? Sabeu quantes frases fetes dieu al dia?

L’amic blaver 

Jo sí que hi crec però no en dic moltes. Hi crec perquè són la deducció a la qual han arribat saberuts i experts. Encara que, ben mirat, em sembla que moltes d’elles vénen de la saviesa popular. Jo les sé però en castellà. En canvi, en valencià en sé molt poques. La primera volta que vaig sentir “pixar fora de test” no vaig saber què volia dir.

Pep Amagat (Amb els palmells de la mà oberts)

No m’hi fareu combregar en això de creure en les frases fetes. No cal dir-les sovint. També us diré, com diu ell, que en faig servir poques, tampoc no en conec gaire.

L’amic blaver (junta les puntes dels dits)

Hi ha persones, sobretot als pobles, que per a defensar els seus punts de vista recorren de frases fetes per a defensar els seus arguments. Jo gosaria dir que tenen molt de saber popular, com he dit anteriorment.

Pep Amagat

T’ho diré ras i curt que a primer cop d’ull no hi crec encara que no m’ho he preguntat quasi mai. La veritat és que potser hi ha alguna que me la crec però en línies generals, no. Hi ha gent que diu que la riquesa no fa la felicitat, en canvi jo crec que sí que la fa. Treu ansietat i mals de cap.

Un altre aspecte que parlem és que la majoria de la gent diu les frases fetes en castellà. Tothom diu a cada uno lo suyo o l’equival traducció a cadascú lo seu, en comptes de dir tants caps tants barrets.

L’amic blaver 

Parlant de riqueses, sabeu el cas del “lotero” d’una administració que es va trobar la butlleta de la primitiva premiada amb 4,7 milions d'euros sobre el taulell. L’administrador va portar el número a la justícia. Llavors van eixir unes persones dient que el número era seu però no ho podien demostrar. A hores d’ara encara no se sap qui és el guanyador.

Guanyar un premi gros de la primitiva, de la loteria o de qualsevol classe de joc no sempre porta bones conseqüències.

Pep Amagat (dret i amb les cames una miqueta obertes) 

Xe, jo ho tinc clar. Jo de l’home de l’administració hauria guardat la butlleta un temps i si no eixia ningú, llavors hauria cobrat el premi. I s’ha acabat. Vés per on ningú l’ha reclamat, doncs, ja està tot dit. Ara, no hi ha Déu que els ajude a aclarir comptes per saber el guanyador. De l’altra manera, si hagués cobrat eixe home, cap problema.  I a viure com un ric. I els rics duren més que un cul de morter.

L’amic blaver 

Escolta, Pep, t’ho cregues o no, tenir massa diners podria arrossegar-te a un món ple d'infelicitat.

Pep Amagat 

Vosaltres que sabeu, collons!  Això d’arrossegar a una persona a un món ple d’infelicitat pot passar-li a algú tant si té molts diners com si no en té. En aquest últim cas, encara pot passar-te abans.

En Bosch

Això que diu l’amic blaver és veritat. No sempre la riquesa és ben considerada i quan és repartida crea divisions entre els hereus. Contaré un cas que sentia en el poble.

Un home vidu que treballava en el celler d’un mas es va casar amb una neboda. Va tindre set fills entre els que va tindre amb ella i els seus de l’anterior matrimoni. Ella va casar tots els fills, dels quals només un el va casar a gust. Un bon dia es va presentar a la fusteria del poble.

— Xico, tu em compraries unes monedes d’argent d’Alfons XIII?

El fuster les va observar sense expressió i li va contestar:

— Jo et puc pagar tants diners. Ara, pregunta pel poble si algú te’n pot pagar més. No vull crear-te cap problema.

— D’acord. Gràcies.

La dona va tornar a la fusteria a primera hora d’un matí. Durant una estoneta va observar les monedes d’argent que tenia en una mà, va mirar per damunt del muscle.

— Vinga, endavant, te les venc. Ací tens.

El fuster li les va pagar i ella se’n va anar.

Tot va quedar oblidat fins que anys més tard es va presentar a la fusteria el fill més fornit i cepat que li va dir:

— Sols vull saber si ma mare et va vendre unes monedes d’argent.

— Sí, així va ser. Jo li les vaig comprar. Li vaig dir quant li pagaria i ella va acceptar.

— Molt bé. Si tu les tens perquè ella te les va vendre no hi ha cap problema. Hem d’aturar els peus al germà que és el preferit de ma mare i que al pas que va, si no fem alguna cosa, prompte ens arruïnara tots amb putes i jocs.

— Vaja, sí que em sap greu, xe!

— El més segur és que ella, la mare, li donara els diners de la venda de les monedes al meu germà, el preferit. Hem de fer el possible perquè eixa qüestió s’acabe ja! — va dir el fill amb ràbia i amb fastig.

L’amic blaver 

I li van aturar els peus al fill preferit?

Pep Amagat (traient pit)

És bo de veure que no se sap si van aconseguir fer-lo passar per la pedra. Algun dia ho sabrem, o no. Pel que fa al fill preferit, tot això que ja ha tingut.

En Bosch

Això també és una bona frase feta.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next