De vegades una frase desencadena una sèrie de reflexions i aquestes, almenys durant un breu espai de temps, et fan creure que has aconseguit encaixar el pensament filosòfic dels últims tres o quatre segles, però com que segurament serà que no, ho deixe per escrit perquè se’m puga criticar.
S’està escoltant molt aquests dies la frase “quant pitjor, millor” per a referir-se a la suposada intenció dels partits independentistes de voler forçar la situació política i social a paràmetres de confrontació més i més elevats. Donant per descomptat que a l’independentisme li interessa, d’una banda, l’“estat de guerra permanent” per tal d’alimentar la confrontació i, d’altra, la inacció del govern espanyol, ja que és òbvia la conseqüència un fort creixement en el seu vot.
També s’escolta aquesta sentència acusant la dreta espanyola de pretendre, mitjançant un discurs nacionalista espanyol, aglutinar vots per una banda i de tapar els casos de corrupció per una altra.
I aquesta frase s’utilitza, dit siga de pas, per a fer l’efecte que qui la pronuncia es troba en l’equidistància i per tant en la moderació política. Crec que res més lluny de la realitat, ja que si analitzem l’hemeroteca, podem observar com quasi tots els partits polítics han pronunciat mitjançant algun dels seus representants, el comodí «quant pitjor, millor» sentencia que per cert, sol ser atribuïda a Nikolay G. Chernyshevsky, el qual diuen que s’havia inspirat en Lenin. La matriu però, hem de buscar-la en el pensament Marxià expressat en la frase «La ignomínia sense la consciència de la ignomínia no és ignomínia» o dita d’altra forma: «Cal fer la ignomínia més ignominiosa per a prendre consciència de la ignomínia i així poder acabar amb ella».
I què es vol dir amb això? Perquè clarament la superació del pensament conformista de Leibniz que justificava l’absolutisme quan parlava que la bondat de Déu ens assegurava que només podem estar en “el millor del mons possibles” i que tres segles després li va servir a Felipe González per a assegurar que amb el capitalisme, “vivim en el millor dels sistemes possibles”. Però encara que la il·lustració i sobretot Voltaire li va donar el seu merescut, no va ser fins a l’arribada de les teories marxistes que es va fer visible una alternativa a la voluntat divina: la voluntat humana com a motor de canvi.
Voler és poder, i en això estem… alguns.
Des d’ací, m’agradaria contextualitzar les dues visions de la realitat. I dic dos, deixant fóra la possibilitat de terceres vies ja que mai existeixen terceres vies en la discussió a dues.
M’explique; en la confrontació política de dos individus o grups, o tres o quatre o milers d’individus o grups, si A i B tenen visions enfrontades, la solució de consens serà la solució, però això no se li pot dir tercera via ja que si a A i B se li afig una tercera opció que anomenem C, però no està acceptada en principi ni per a ni per B, no se li ha de dir tercera via si no “proposada de solució” i mentre no siga assumida per alguna de les parts serà una dicotomia més entre A i C o entre B i C. Si no fos així, els milers d’integrants d’un grup polític aportarien el seu vot particular en una proposta de grup i mai s’aconseguiria una proposta de síntesi. Això, no és un problema de lògica filosòfica, és una qüestió de sentit comú que hem de deixar clara per a centrar la discussió i no marejar la perdiu amb suposades aportacions salomòniques.
Tornant a la meua intenció de contextualitzar les dues visions, plantege igualment dos camps de batalla ideològica:
El primer seria el camp de batalla de la perspectiva nacionalista “nacional”, és a dir, des de les visions necessàriament oposades del nacionalisme català i el nacionalisme espanyol; i és necessari partir d’ací per ser aquest camp el que qüestiona el principi d’existència o negació d’una de les dues nacions i per tant, on també s’ha de pensar si existeix alguna possibilitat de convivència de les dues. Cosa que sens dubte, suposaria una possible solució al problema. Amb tot allò complex que arriba a ser el tema identitari, llance una pregunta: Què hi ha darrere d’una nació? I la responc amb l’afirmació que únicament existeix un ens que per a exercir el poder fent que la gent el senta, defineix en l’espai i en el temps un lloc físic on se situa i se simbolitza en la praxi.
Per tant, atemptar contra la construcció nacional concreta, és atemptar contra l’arrel mateixa del poder que s’exerceix en aqueixa “nació” i d’ací hem d’inferir que l’esquerra independentista està més prop de l’anarquisme que del nacionalisme ja que en essència “l’atac “ es dirigeix a la mateixa línia de flotació.
El segon, com no, seria el camp de batalla pel model econòmic de societat “el sistema”, i difereix del primer en una qüestió fonamental: és un camp concret en el nacional però transversal en el social i inclou a tots els individus que es reconeixen part d’una nació, mentre el camp del sistema econòmic ve definit, no ja pel reconeixement de la classe social a la qual es pertany, sinó per l’acceptació o no del rol que aquest sistema (el qual hem de tindre molt en compte que és pràcticament homogeni en tot el planeta) ens assigna des del propi ventre de les nostres mares. És a dir, la perspectiva econòmica és transversal en el nacional i concreta en el social.
I ací voldria fer notar la forta implicació que la cultura té com a “productor” en el camp nacional com a element transversal.
Però d’altra banda la cultura és “produïda”, és un producte doncs del camp econòmic. I encara que l’antropologia econòmica puga fer l’efecte que és la cultura la que crea l’economia, no és tant així, ja que al meu entendre, aquesta disciplina realment el que posa de manifest és que la cultura influeix en el factor humà a l’hora d’implementar qualsevol política econòmica.
En aquest punt m’agradaria proposar una relectura d’en Hegel quan proposava en la seua “Dialèctica de l’amo i l’esclau” que era aquest últim qui produïa cultura en el fet mateix de la realització del treball. En aquest sentit, jo cridaria “protocultura” a aqueix fruit del treball i pròpiament cultura al sistema en si i a les seues derivades. Admetent per tant que Hegel tenia raó ja que en última instància està en el treball el factor productor de cultura. Però amb el matís que he indicat.
Quina solució propose?… àdhuc reconeixent que Antoni M. Nogués tenia raó quan deia que “Marx es va equivocar en quasi tot, però va encertar en el fonamental”, em quede amb els encerts i coincidisc amb Slalov Zizek en la proposta de reincidir en una anàlisi marxista de la realitat i afirmar que hem de fer pensament crític perquè la gent siguem conscients de la situació d’ignomínia i quan la tinguem davant dels nostres ulls, fent un exercici de llibertat , preguntar-nos: tancaré els ulls o faré alguna cosa per canviar el món?
I vet aquí la raó per la qual sóc independentista!
